cielo claro
  • Màx: 30°
  • Mín: 27°
26°

L'espanyolisme més o manco sinuós i el Pla B

L’escriptor Javier Marías disposa d’una columna al diari El País que titula Zona fantasma. En un dels seus darrers articles, titulat Ardua tarea, equiparava Junqueras amb la resta de polítics espanyols. Qualificava Junqueras com a melifluo. Rufian troba que és un falsario vocacional. És a dir, comparava un senyor que és a la presó per mor de la seva exigència democràtica, amb Sáez de Santamaria. Segons l’articulista, Rubalcaba és millor que Sánchez, o sigui, els temps dels GAL, millors que els temps del 155. El menys dolent de la zona fantasma és Pedro Sánchez, tot i que dolent de mena. En resum, una mica més i el pobre Marías es queda sense poder anar a votar. D’aquí prové el títol de l’article. És un redactat per quedar bé amb tothom —descartats un poc els catalans, naturalment— principalment amb els poderosos de veres. L’article d’un artista espanyol que no anirà mai a la presó per causa de rebel·lia.

A primeries d’abril, un diari de Palma va publicar una entrevista a Carlos García-Delgado, un artista de l’arquitectura, mallorquí però que ell mateix es defineix com a Forestier. García-Delgado, autor del llibre Queridos mallorquines, ara ha escrit una rèplica que ha titulat Queridos catalanes. La frontera de la tiza. Una entrevista útil, la d’aquest diari: va servir perquè Guy de Forestier, pseudònim de García-Delgado, pogués fer una declaració d’intencions, tal com sol passar amb aquests reportatges de promoció. D’entrada, l’autor aclareix que es considera català, però dividit en tres parts; una de catalana, una de mallorquina i una altra d’andalusa. Un cosmopolita del regionalisme. El volum, segons l’entrevistadora, determina la manera de ser dels catalans partint d’un seguit d’anècdotes.

Guy de Forestier diu que «...todo lo que ha pasado —així, pel broc gros, sense detallar què ni per quin motiu, despatxa el tema— en los últimos años», l’ha afectat molt i creu que l’afer del sobiranisme català està «...un poco equivocado en todo el planteamiento del asunto». I d’aquesta manera, sempre seguit: les opinions expressades per aquest senyor són, potser, excessivament beatífiques i eludeixen manifestar —memòria apagada— una opinió clara referida al repartiment de responsabilitats. L’autor opina que vivim en un món globalitzat, que hi ha un intent d’uniformitat però que, tanmateix, en les regions, la gent se sent diferent.

Si no fos perquè tenim algunes lectures pendents d’enllestir, pagaria la pena de fer una ullada a la nova anàlisi dels catalans i del seu procés. Per al protagonista de l’entrevista, la diversitat humana és una riquesa potencial que pot prendre dos camins; el conflictiu, o el pragmàtic. Aquest darrer serviria per treure profit a la diversitat humana: «Si uno aprende de las virtudes ajenas, se enriquece. En vez de enfrentarse, aprende.» D’aquesta manera, evitaríem els conflictes. Segons la teoria, la gent de mentalitat diferent ha de fer un esforç de síntesi; en comptes de construir barreres, cal posar ponts.

Però immediatament arriba la inevitable llenegada important, perquè Guy de Forestier declara: «Se hace —al llibre— una relación de las virtudes de los catalanes porque en el resto de España no se conocen. El problema básico de Madrid es que no conocen los códigos catalanes, la mentalidad catalana. Los catalanes tampoco no conocen los códigos de los otros. El desconocimiento es espeluznante. Estamos en el siglo XXI y hay un desconocimiento mutuo total. Así, no hay via de entendimiento posible.» Va errat, Guy de Forestier. Els catalans coneixen perfectament los códigos de Madrid perquè fa segles que pateixen les conseqüències de l’opressió política i militar, i l’espoli fiscal adherit. Els catalans, endemés, saben qui és Cervantes, Quevedo, Lorca i Machado perquè els han llegit, per gust o per imposició del decret llei. A Madrid, en canvi, ningú no estudia l’obra de Blai Bonet, ni la de Carles Riba o la de Josep Carner. No cal, segons creuen, perquè el cosmopolitisme l’endossen als perifèrics.

La periodista continua demanant els orígens de les dificultats, les diferències de parer. Guy de Forestier contesta d’una manera inflamada, artística i barroca, tan característica: «La encontré en la geografía de Estrabón, que te explica cómo eran unos y cómo eran otros. Hay unas raíces culturales en cada región que por mucha globalización, la gente sigue haciendo las mismas cosas y pensando de la misma manera. Todo esto viene de muy antiguo.» Ja he dit abans que si no fos perquè hom està un poc enfeinat, pagaria la pena de llegir el llibre.

Però la periodista no es desanima i encara li demana quina sortida veu al cúmul d’errors. Contesta el protagonista sense immutar-se: «Para empezar que en los colegios se enseñara y estudiara la mentalidad andaluza, la catalana, la gallega, la mallorquina... e incluso se aprendiera la lengua.» Embulla fil, Forestier, perquè les autoritats espanyoles es conformen amb el maneig de la fiscalitat i no necessiten per res que les criatures d’Andalusia aprenguin el català. En canvi, la administració supremacista espanyola, i el pla B de què disposen —la instrucció armada—, ens obliga a haver de saber el castellà per nassos.

Finalment, l’entrevistadora facilita a Guy de Forestier un lluïment destre, assenyat, perquè insinua que amb l’auge de l’extrema dreta, l’entesa no serà possible. Contesta l’autor: «La extrema derecha va con unos esquemas de ordeno y mando, algo ridículo en el siglo XXI.» Res, García-Delgado torna a despatxar el tema d’una manera estreta i frívola perquè ha estat la extrema derecha espanyola de sempre la que ha imposat el 155 que, finalment, ha provocat que hi hagi catalans empresonats i a l’exili. L’extrema dreta no és ridícula, és perillosa, per a segons qui, naturalment; no està per venir, sempre ha estat ben present, d’aquí ve la denúncia del règim monàrquic neofranquista com a responsable del fracàs de la suposada transició democràtica. Altra cosa és que per mor de la reivindicació sobiranista, coneixedora del destí inevitable si no fan el cap viu, i de la corrupció del PP, l’extrema dreta s’hagi hagut de fer més explícita: el pla B un poc més activat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris