cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
23°

Per què diuen centredreta quan voldrien dir l'État c'est moi'?

La darrera ─fins dimarts a vespre─ d’Álvarez de Toledo: “el nacionalismo es la peste”. Mai no m’hauria imaginat arribar a aquesta situació, però ja estic per telefonar a Casado que recuperin l’esperpenta Aguirre, que almenys demostrava a les clares que era una pallassa. Aquesta altra no riu ni que li facin pessigolles pels peus, sembla la reencarnació del comte Rossi. A part d’insultar Catalunya no es colombra cap altre motiu per posar una cosa d’això de cap de llista contra l’encara comunitat autònoma que més aporta a Espanya, i on justament el PP ja és una cosa residual, i empitjora. Ho vaticinaven els de Polònia en un esquetx magistral: Ens estimbem a Catalunya. Ja en poden fer la segona part: De tant que l’odiem, desapareixem de Catalunya.

El més repugnant de tot això és que l’insult aquest procedeix precisament d’una ultranacionalista. Les serps són immunes al seu verí. Quina diferència hi ha entre patriotisme i nacionalisme? De fons cap, és impossible que la majoria d’idiomes del món ho puguin diferenciar, i les que coneixem embullen, ja que els trets distintius són d’intencionalitat de l’emissor, quasi sempre partidistes, sobretot si ve dels partidistes de l’Etat c’est moi (l’Estat soc jo), al·lucinació que s’atribueix a Felip XIV: el súmmum de l’absolutisme. De fet els nacionalismes del XIX, especialment els d’Itàlia i Alemanya són quelcom semblant a la Revolució Francesa i la base de l’Europa actual (excepte Espanya). Que al segle XX ho tornassin a espanyar és un altre tema.

Pere Morey en dona l’explicació magistral: “Nació (de Natio), ve de néixer i és un concepte cultural que transmeten les mares: una llengua, uns costums, una actitud vital; mentre que Pàtria (de Patres) és el que fan els pares: batallar per conservar o engrandir el territori de caça”. Aclarit doncs, i molt més clar ho haurien de tenir els integristes de la família catòlica que, esperem sense saber-ho, insultant la nació insulten sa mare. D’exemples intercanviables n’hi ha a betzef: La Renaixença comença amb l’Oda a la Pàtria d’Aribau, precisament perquè vivia a Madrid i s’enyorava... ben contràriament els de Franco s’anomenaven ‘nacionals’. Idò pels seus fets els coneixereu: ben especialment els polítics, però molt més els fatxes ─i compte amb els il·luminats─, l’important no és el que diuen, sinó on volen anar a parar.

Aquesta darrera croada d’odi que ens ha duit fins a Álvarez de Toledo va esser promoguda per Aznar ─per variar─. A sa primera legislatura es va fer especialment famós el seu acudit que ell també parlava català en la intimitat, i és que aleshores necessitava els vots dels nacionalistes catalans, però a sa segona legislatura ja no els va necessitar i es va sentir elegit per a trair els que l’havien ajudat. Aleshores va començar a fer embulls conceptuals ben interessats entre nacionalistes i terroristes. Fins aleshores els nacionalistes, també per als castellans, a part de graciosos per folklòrics, eren una prova de l’exemplaritat de la famosa Transició. Fins i tot i hagué un tal Rafael Escudero, qui amb els seus sequaços es va posar a remenar la bandera andalusa fins que li donaren un estatut semblant ─ara millor, el nostre és de segona─ al de Catalunya. Aleshores els andalusos estaven més contents que si els haguessin regalat una boina de quadros per hom. Comparau amb l’odi de Coripe.

La llei Wert (el ministre més repugnant de la democràcia), la llei Mordassa, l’impost al Sol, bombardejar el català on va recuperant la normalitat, atiar l’odi contra els no castellans, les clavegueres de l’Estat del PP (que s’anomenen ‘patriotes’, per si no bastava la hipocresia superficial), tancar TV3, acusar d’adoctrinar si no s’imparteix la seva doctrina... no són ocurrències de centre, són de fatxes.

El tema de les autonomies és una altra pel·lícula. Aquell “Descafeinado para todos” era per neutralitzar Catalunya, País Basc i altres nacionalitats perifèriques que poguessin emprenyar. No era que l’Esperit Sant els hagués fet un curset de democràcia en vuit dies. Els de Castella no entenien, ni encara ara, per a què serviria tot allò ni tan sols com podrien fer les arreplegades de províncies. L’estat Espanyol sempre ha estat així: els que estan prop de Madrid ja els va bé que els Catalans els paguin l’AVE que sempre va cap a Madrid, i els de provincias que donin gràcies per tenir una capital tan Chulapa.

Ja m’ho deia mon pare: cria corbs, i te trauran els ulls.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Llofriu, fa 26 dies

…i ara he de recomanar aquest altre comentari sobre ─o darrera─ ‘la columna’ del Congreso. Impagable. Si ho hagués sabut ho hagués incorporat a l’article.

He d’afegir que si tothom fos tan educat i amb vocació d’aclarir les coses com el senyor Sebastià, seria un plaer complementar el articles amb aquests comentaris. El problema és que, simplement per càlcul de probabilitats, també en vendran d’altres a rebentar la festa.

Això darrer és el càncer dels fòrums. Ja n’he vist desaparèixer uns quants per badar en aquest aspecte. Pareix que no és el cas de dBalears, però sempre hi ha forats per als patògens.

Valoración:5menosmas
Per Sebastià, fa 27 dies

Vull agrair la deferència del Sr Pere Llofriu, atés que la norma és ben comprensiva i acceptada d'antuvi, per lògica.
Només dir que en acabar de llegir i de fruir del comentari, em quedava pendent de constatar que entre els ministres més repugnants de la democràcia, (la llista seria molt llarga) jo ara hi veig amb el mateix nivell a Josep Borrell. Motius de tots coneguts, n'hi sobren.
L'altra qüestió és la Cayetana Alvarez, amb un somriure fred, fals, cínic i prepotent que sembla que ha vingut a prendre possessió de no sé pas què, perque si iguala el mateix resultat que el seu antecessor Albiol, li toca un sol seient pel seu partit, o sigui, sola, al darrer rengle del Parlament i darrera una columna (que algú li va canviar a Garcia Albiol per compassió, crec jo i per salvar-lo del ridicul si es podia salvar. La prova és que se'n va anar a provar fortuna i no sé on para, ni ganes).

Valoración:5menosmas
Per Pere Llofriu, fa 27 dies

La norma d’aquesta col·laboració és no participar en els comentaris. En pot esser un article futur, ara me preocupa més el Trifàscic.

Aclarit això, atès l’especial amabilitat del senyor Sebastià, em sembla just i necessari agrair els seus comentaris i els d’altres comentaristes en articles anteriors.

Valoración:6menosmas
Per Sebastià, fa 28 dies

Atenent que: "todo es según el color del cristal con que se mira", modernament jo diria, que més aviat ara és del color (interpretació) de la procedència del màster i de quien te lo regaló.
Felicitats pel comentari que tornaré a llegir per a la meva recreació i esbarjo.

Valoración:7menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris