cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
25°

L'admirable capacitat de readaptació capitalista

És ben ver que el període de la nostra història, el de l’edat infantil i juvenil, va ser una cosa fora mida, una de les èpoques més olioses, baixes i fosques que ens han tocat viure. Molta de gent de la meva generació va veure passar aquell temps de llarg a llarg, sense tenir oportunitat de conèixer cap altre context. Déu n’hi do les persones del meu barri de Palma que varen sucumbir a la droga, a l’alcoholisme. Fins i tot n’hi ha de suïcidats. Llavors, fort i no et moguis, molta de gent anava a lloure, desatesa. Les famílies de classe obrera, moltes, no donaven a l’abast, per desconeixement i manca d’oportunitats, i les escoles del franquisme no tenien programes de recuperació social.

A setze anys, el director de l’escola on anava, un teatí ja traspassat, va donar instruccions perquè em fessin un test de comprensió general, per mirar de treure’n aguller. Fins a l’edat de setze anys no em feren el primer test escolar! Ja no hi havia res a fer i, naturalment, no en tragueren sentència. Llavors els infants hiperactius eren simplement nins xerecs. Els educadors i les famílies apel·laven a la força de la voluntat individual, és a dir, derivaven la seva responsabilitat a les criatures. Després del fracàs irreparable, no en quedava altra que anar risc a l’aventura, de la manera que cadascú va poder, en una època dispendiosa i estàtica, especialitzada en la producció de supervivents. No tot va ser de mala etxura, perquè n’hi va haver que trobaren força dins el cor. Vàrem ser nats, com se sol dir, perquè sobreviure era una qüestió de sort.

Les escoles fomentaven el trastorn de la diglòssia, la dificultat de l’articulació expressiva; entrebancaven la bona comprensió de les coses. La degradació moral que hi havia en l’entorn urbà havia de generar per força el fenomen de la denominada anòmia i, a damunt, el domini dels catòlics predicava que la culpa de tot la tenien els homes. En aquella època, la població estava en situació de risc, bàsicament desatesa, a la intempèrie dissuasiva, per mor que havien trabucat les regles morals bàsiques. La infància, el jovent, estava exposat als impulsos humans més primitius. Els especialistes diuen que l’anòmia sorgeix quan les persones no satisfan les necessitats bàsiques. D’aquesta manera la perspectiva humana s’atrofia i els comportaments acaben en col·lapse. En aquell temps dels anys seixanta, els governants també corrompien la població; la neurosi obsessiva la provocaven perquè la norma imperant endossava a l’individu la responsabilitat d’haver de fer front, a través del que es denominava el tremp musculós, a les mateixes normes imperants que la causava.

Les barriades de Palma eren exponencials del fracàs social, tot i els afanys reformadors de la policia. L’economia dels hotelers, costa per amunt, va servir per desviar un poc l’atenció d’aquella precarietat, de l’analfabetisme, el funcional i el complet; les drogues, la delinqüència popular, i la de les elits; la marginació i els casos de trastorns mentals —la prescripció de l’optalidon i el dapaz, ansiolítics d’aquella època, feien furor; la indústria farmacològica ja havia iniciat les rutes de la prosperitat. Les dones creuoses sovint havien de sofrir el diagnòstic de neurastèniques. En aquella època, la psicologia, avui en dia tan recreativa i propagada, encara no advertia dels riscs exponencials, dels inconvenients que té la sobreexplotació dels sentits, de les aspiracions quimèriques, de la propaganda a favor del confort sumptuós, del mite de la riquesa, d’abast general; dels perills que representava el comerç de l’oci, la divulgació excessiva. Llavors, la psiquiatria encara escalivava amb l’electroxoc. Era l’època en què l’escriptor Llorenç Villalonga feia i desfeia, les estones que li rotava, pel Manicomi del carrer de Jesús.

Talment ara, la gent tampoc no tenia capacitat de resposta perquè no sabien res de res. Llavors, per manca d’informació efectiva, ara per sobresaturació d’informació innecessària. La gent, ja s’entén que la gent pobra, dedicava l’energia a guanyar diners de la manera que podia, incapaços de diferenciar entre el que li convenia i allò que era contraproduent. Érem com animalons a la defensiva, inútils en l’art de discriminar. La gent vivia en una mena d’anonimat, d’embotiment mental i afectiu. La gent vivia en família i havia d’estimar, sobretot per a reproduir l’espècie. Naturalment que en aquestes circumstàncies, el sentiment que predominava era el de l’apatia, latent i fàctica, d’una tonalitat indefinida i contraproduent. Ànimes alienes a la còrpora que les encabia, la supressió del subjecte. Tot això de la propaganda a favor de l’autoestima va ser una tàctica posterior.

La televisió d’aquella època, maquinació ben pensada, va ser fonamental i fenomenal. Segurament la inventaren aposta. L’objectiu era el d’acabar d’entabanar amb més eficàcia, i ho aconseguiren. Les emissions de la Televisión Española fomentaven tota casta de valors espirituals sinistres, normes de comportament indignes, contràries a la comprensió humana. Res de tot això que diuen ara, que ens convendria un millor equilibri entre la tecnologia i la participació social.

Pocs anys després d’aquell desori, els representants de la denominada antipsiquiatria —Laing i Cooper; Basaglia i Foucault— predicaven que per a la reparació mental, era indispensable el paper de la família, la negació dels manicomis. Denunciaren els mecanismes de fabricació de la bogeria i incentivaren el debat ideològic. Paradoxalment, trenta anys després d’aquella aparent solvència, el neoliberalisme els ha donat la raó. Ara són els iaios jubilats els qui s’encarreguen dels néts, discapacitats mentals de la família, i els centres de reclusió psiquiàtrica ja no són la solució remeiera, sobretot per la manca de pressupost públic i la previsió del dèficit. La capacitat de readaptació del capitalisme és extraordinària.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris