cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 19°
20°

Enric Valor: «Els valencians, els pobres, no saben que parlen el millor català... »

Enric Valor (Castalla, Alcoià, 1911-València, 2000) va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, després d’una feina incansable, des dels anys trenta, de recuperació i ensenyament de la llengua catalana, també d’una intensa i fèrtil dedicació a la narrativa i a la divulgació i dignificació de les nostres rondalles. Dia 18 de maig de 1987, la revista El Temps el va entrevistar i avui hem volgut recuperar per als lectors del dBalears aquell reportatge.

Enric Sòria: Què ha sentit quan ha sabut que rebia el Premi d’Honor?

Enric Valor: Ha estat una gran sorpresa. No m’ho pensava gens. Tants candidats com hi havia.

Enric Sòria: Però vostè sabia que el presentaven com a candidat?

Enric Valor: No, no ho sabia. Si no m’assabente de res. Només del vocabulari que estic fent. De veres que no m’ho esperava.

Enric Sòria: I el coneixen molt a Barcelona?

Enric Valor: No conec molta gent, la veritat, perquè hi he anat poc. Coneixia Casacuberta. Hi tenia una gran intimitat, i se m’ha mort. I, clar, gent de l’Institut.

Enric Sòria: Com va ser el seu treball a l’Institut d’Estudis Catalans?

Enric Valor: Molt bé. Amb Antoni Ferrando estem aconseguint moltes coses, a poquet a poquet. De moment, em pense, l’increment verbal en —ix, com decidix, serà admès com a estàndard. Possiblement eixirà a una futura gramàtica de Badia i Margarit. Clar que hi ha hagut discussions, molt cordials, per descomptat, entre els partidaris del “barcelonisme”, per dir-ho així, i els del “policentrisme convergent”, però s’ha d’entendre que, si ací ens salvem, , només podrem fer-ho amb el nostre català. I això ja va entenent-se. Nosaltres no posem el veto, en absolut, al que a Catalunya es diga bé i tampoc el poden posar al que nosaltres diem bé. El que cal bandejar són corrupteles i barbarisme.

Enric Sòria: S’ha dit que vostè ha estat el major escampador de les tesis fabristes al País Valencià.

Enric Valor: Jo, fabrista, ho he estat sempre. El que passa és que la gent d’ací començava a deixar de ser-ho. Fabra deia que no calia que ens acostàssem al seu català, sinó que intentàssem normalitzar i purificar el nostre i acostar-lo als nostres clàssics. Cal fer això i també cal que el que en traguem siga admès dins la literatura general, com en el cas dels baleàrics, que fan el mateix que nosaltres.

Enric Sòria: Té relació amb Badia i Margarit?

Enric Valor: Sí, clar. Encara que no fa tant que el vaig conèixer personalment. Ens coneixíem, ell amb les seues gramàtiques i jo amb les meues. Clar que ell és importantíssim i jo he fet gramàtiques d’anar per casa. Home, amb una finalitat molt concreta, una cosa assequible, modesta però funcional.

Enric Sòria: També Coromines ha col·laborat molt amb vostè.

Enric Valor: Millor dit, jo he col·laborat amb ell. Coromines ha treballat molt. Ell ha corregut molt pel País Valencià i s’ha trobat tantes coses boniques que ell creia desaparegudes. Coromines és molt valencianista. Els valencians, els pobres, no saben que parlen el millor català, ple de castellanismes i el que siga, però de tota manera la continuació del català clàssic. No ho saben, no.

Enric Sòria: I com és que Coromines discuteix tant amb un valencià com el filòleg Germà Colon?

Enric Valor: Perquè els savis es barallen molt sovint. Això, es veu que forma part de la seua naturalesa.

Enric Sòria: I del català de la TV3, que ja pot veure a casa, què ens diu?

Enric Valor: De la TV3? Que fan pols els pronoms febles, i ho hauran de rectificar. Per això també fa falta la televisió valenciana, si és que es fa en català, clar. També estaria bé una televisió valenciana, en català i seriosament feta que arribàs a Catalunya. Tant per pronúncia com per altres raons, el català d’ací és molt complet i podria resultar-los molt enriquidor. La TV3 té, de tota manera, una bona sintaxi. Els doblatges són més defectuosos que no el llenguatge dels locutors, que ho fan prou bé. Ací s’entén amb summa facilitat, i la gent ho diu. Què es pensaven? Els secessionistes han exagerat les diferències tant que ara hi ha una reacció.

Enric Sòria: Un home que ha passat tants anys de la seva vida estudiant la llengua, què pensa del brutal procés de castellanització que pateix València?

Enric Valor: Home, si hi hagués un estat nacional fort... La massa, per dissort, és molt barroera, si em passa el mot. Igual que els han clavat el castellà a martellades, una llengua tan distinta, amb una fonètica tan diferent, podrien recuperar la llengua pròpia.

Enric Sòria: I si no hi ha estat?

Enric Valor: Sense un estat darrere, la cosa està més malament.

Enric Sòria: Parlem un poc de literatura. Pensa que els seus llibres de creació han estat llegits a Catalunya?

Enric Valor: Les rondalles, sí que les coneixen molt. Una vegada, Isidre Molas, em digué que al començament pensaven que havia de fer una recerca científica del folklore, i no era això. Com que en la postguerra hi havia tanta dificultat per publicar novel·les en català, sobretot d’autors valencians, jo volia fer literatura d’alguna manera. Aquests temes me’ls suggerí Manuel Sanchis Guarner, jo hi vaig aplicar la tècnica del conte, amb alguna concessió al to popular. Tampoc no les volia literaturitzar en excés. Les vaig anar replegant, en vaig fer una localització als nostres paisatges —els arguments tradicionals solen tenir una localització molt vaga—, etc. Però ara Molas pensava que havia tingut moltíssima raó d’haver fet així, perquè la lectura guanya molt. Quant a les novel·les, deia “ens han arribat tan tard que no hem tingut temps d’assimilar-les, de conèixer-les bé”. I és cert.

Enric Sòria: També hi va haver dificultats editorials.

Enric Valor: Sí, com és el cas de Sense la terra promesa, que va eixir a Prometeo el 1980 i al poc temps l’editorial va fer fallida. Aleshores els llibres es van passar anys arraconats, tancats i no van arribar al mercat. A més, els joves, al principi, la van rebre molt malament, la trobaven antiquada. Ara l’admeten més. A mi, no em donava la gana de fer nouveau roman. Jo em volia acostar a un lector mitjà i contar-li una història que pogués entendre i que li pogués interessar.

Enric Sòria: Troba que les diverses realitats, ambients, valencians, han trobat una expressió narrativa?

Enric Valor: No, jo trobe que hi ha hagut un buit enorme. També ho vaig fer per això. A la recerca del temps perdut.

Enric Sòria: Sembla com si sempre s’hagués mogut amb la intenció de cobrir buits.

Enric Valor: No. En absolut. Jo, tot aquell món el duia dins i volia contar-ho. Vaig estar més de quatre anys replegant materials diversos, calfant-me el cap, redactant i corregint. Al començament vaig intentar no emprar la tercera persona, però el tema extens exigia el narrador omniscient. En canvi, Temps de batuda és en primera persona, perquè és la visió que el personatge té d’un moment concret, el de la guerra.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris