algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
25°

Desobediència civil

Fa unes setmanes, llegint el llibre "Esperança i llibertat" de Raül Romeva, em vaig adonar que aquest any es compleixen trenta anys de les primeres objeccions de consciència al servei militar obligatori. Romeva cita sovint a Pepe Beúnza, que va ser el primer objector de consciència a l'Estat. Jo no vaig ser objector. No ho vaig ser per raons d'edat, i, en qualsevol cas, perquè amb 19-20 anys militava a un partit maoista que tenia entre les seves "estratègies de desafiament a la dictadura" la de l'organització dels soldats rasos en allò que es va anomenar Unió Democràtica de Soldats (UDS). Ai, cavallet, quan eres jove!

La meva aproximació a la desobediència civil té a veure amb la meva llarga militància sindical, en la qual les lectures de K. Marx van ser força importants. Val a dir que el sindicalisme és una lluita antiga i constant per viure veritablement en llibertat, és a dir, sense la necessitat de demanar permís. En paraules de Marx "(...) l'home [i la dona, és clar] que no posseeixi altra propietat que la seva pròpia força de treball, en qualsevol situació social i cultural, ha de ser l'esclau dels altres homes, que s'han apoderat de la propietat de les condicions objectives del treball. Només pot treballar amb el permís d'aquests, és a dir: només pot viure amb el seu permís". El sindicalisme de classe és, idò, desobediència!

Hi ha hagut, per descomptat, altres lectures cabdals. Entre elles la del psicòleg social Erich Fromm ("Una persona pot arribar a ser lliure mitjançant actes de desobediència, aprenent a dir no al poder. Però no només la capacitat de desobediència és la condició de la llibertat; llibertat és també la condició de la desobediència. Si tem a la llibertat no puc atrevir-me a dir 'no', no puc tenir el coratge de ser desobedient"). Un altre referent intel·lectual de la desobediència civil -i de tantes altres coses- és Albert Camus, que descriu a l’"Homme révolté" com "un home que diu no. Però negar no és renunciar: és un home que diu sí des del seu primer moment...".

Sempre tinc presents paraules que em connecten amb els moviments socials avui dia més desobedients: l'ecologista ("Llavors dic: transgredeix la llei. Fes que la teva vida sigui un fre per aturar la màquina. El que jo he de fer és procurar per tots els mitjans no prestar-me a servir a l'error que condemno" -Henry David Thoreau-); i el feminista ("Parlant en termes generals, la principal distinció entre nosaltres, entre les que per estar fora de la societat som estranyes, serà que, mentre vostès faran ús dels mitjans subministrats per la seva posició... la millor manera en què podem ajudar-los a evitar la guerra no consisteix a repetir les seves paraules i a seguir els seus mètodes, sinó a trobar noves paraules i crear nous mètodes -Virginia Woolf).

I, últimament, he incorporat un imprescindible referent de la desobediència civil: el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart. Desitjar un món millor i indignar-se, sovint no basta. Cal, sovint, desobeir!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris