cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 19°
21°

Miquel dels Sants Oliver segons Rafel Puget

Rafel Puget sempre va considerar Miquel dels Sants Oliver un dels seus millors amics. El llibre que Puget va dictar a Josep Pla, una biografia, dedica un apartat sencer al periodista i escriptor mallorquí. Puget dictà i Pla hi va posar l’estil literari, tot sigui dit. Segons el text de tal alquímia, Oliver va ser un esperit fi, discret, exquisit, modest, retret, tímid, delicadíssim. El seu sentit de l’humor era tolerant i bondadós, irisat de voltairianisme. La seva cultura era vastíssima, àgil i viva. Estimava la bona cuina perquè era una persona encuriosida, un fumador de pedra picada.

Puget dictà a Pla algunes dades biogràfiques referides a la família Oliver. El pare, va ser mestre d’escola a Campanet, «... poble de secà, pàtria de mossèn Riber. Més tard intervingué en la fundació de La Almudaina.» Puget va conèixer Miquel dels Sants Oliver quan el mallorquí encara era redactor del Brusi, «... abans que l’escissió que desplaçà a La Vanguardia, per raons de regionalisme, Bassegada, Masriera, entre altres.» Oliver entra a fer feina a La Vanguardia de codirector i guanya 80 duros cada mes. Després, Godó li arribà a donar fins a sis mil pessetes cada any i casa franca. Oliver, atès que era el secretari administratiu de l’Ateneu Barcelonès, ja tenia dret a casa, però es va decidir per acceptar l’oferta del magnat. Un pis modestíssim, segons la narració.

Miquel dels Sants Oliver va viure a Barcelona l’època que va significar el pas d’un periodisme precari, voluntarista, gairebé amateur, d’una categoria reduïda, als temps posteriors més esplendorosos. Aquesta època va ser la denominada del Noucentisme. Segons conta Puget, el domini que tenia Oliver de l’escriptura era digne de veure. Va ser un gran escriptor, afirma, amb un talent per a la improvisació prodigiós. El llibre reprodueix una anècdota que ens ho demostra. Resulta que Francesc Matheu, editor, estava pendent de publicar un llibre de poemes del mallorquí, però considerava que quedava una mica esquifit. Amb això que li diu a Oliver: «Per fer el volum que jo havia imaginat, falten quatre o cinc poesies.» Parlaven al despatx de la impremta. Res, Oliver demanà paper, ploma i tinta, s’assegué davant d’una taula que trobà buida i es posà a escriure els versos que l’editor demanava, prou bons perquè varen ser afegits al llibre sense cap dificultat.

Segons el gust de Puget, «Totes les poesies d’Oliver són boníssimes. Així com Alcover és, pel meu gust, el poeta de la llengua catalana d’una sensibilitat més fina, Oliver escriu amb una elegància més madura. El que escriví es troba en un punt dolç: el seu academicisme és encara saborós; els seus moviments de llibertat no molesten.» A Barcelona, Oliver tenia l’afició de fer excursionisme moderat, a sortir de viatge per veure el paisatge de la mar oberta, el paisatge de la muntanya. Diu Puget: «Quan Maristany ens invita a la seva vinya del Masnou, no podrà —Oliver— dissimular la seva satisfacció. Les innombrables vegades que hi anàrem les recordo com les hores més agradables i lluminoses de la meva vida. Hi anàvem en tren. Després una tartana ens portava fins a la vinya.» Allá hi organitzaven uns dinars fabulosos; els primers pèsols, les faves tendres, una llebre o unes perdius, un arròs o un rostit de porc, un bacallà, un caragols o unes sardines. «En arribar preníem una absenta, al sol. Després dinàvem plàcidament i lentament. Maristany coneixia totes les menudes enraonies del moment. Oliver vivia en la malenconia del passat. La sobretaula s’allargava deliciosament. Tornàvem cap al tard, quan la tarda refredava. Les llums de Barcelona semblaven acollir-nos, llavors, amb una tebior familiar, íntima

El gran clàssic d’Oliver —segons la versió que ens ofereix Puget— va ser Josep Maria Quadrado, «... un dels primers valors del segle passat.» Oliver coneixia els escrits de Balmes i de Quadrado a la perfecció. La claror que se’n desprèn, d’aquestes obres, influeix en el pensament de l’escriptor de Campanet. Oliver parlava entendrit de Quadrado que de jove havia conegut a Mallorca, on vivia retirat en una caseta de Biniaraix, a tocar de Sóller.

Segons el relat de Josep Pla, per mor de la seva feina de director de La Vanguardia, Oliver hagué d’entrar en lluites i polèmiques polítiques del seu temps. Tenia una noció elevada de la política i, si ho hagués volgut, s’hi hagués pogut dedicar perquè va tenir ofertes a voler. Va ser un home que va viure aferrat a la nostàlgia. Essencialment va ser un historiador, cosa que es pot constatar en el seu admirable llibre Catalunya en temps de la revolució francesa. I continua dictant Puget, referit a les facetes de Miquel dels Sants Oliver: «Adorava les formes del segle XVIII, sobretot les del segle XVIII francès: els salons, moviments de llibertat mental, la causticitat i el picant dintre del to més estricte. Adorava el segle XVIII tant com adorava Víctor Hugo, que era el seu poeta preferit. Fou un poeta del valor de Víctor Hugo —que avui tothom accepta com el primer poeta francès de tots els temps. La seva interpretació de Mallorca, essencialment del segle XVIII, no és pas una interpretació de vitrina: les formes antigues tenen la força i la temperatura del present

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris