nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
16°

Números canten

Davant la tessitura d’unes eleccions estatals el nacionalisme progressista sempre topa amb la incertesa de l’aquest any sí. Llavors, fet l’escrutini final, sempre ha quedat amb el conhort de dir, aquest any no, però en tornar serà la nostra. I així, cada quatre anys en període ordinari, més espesses vegades si hi ha hagut alguna incidència com l’actual o la de l’any 2015, s’espera poder tocar amb un dit en el cel en forma d’escó al parlament espanyol. S’ha optat, al llarg dels anys, per diverses fórmules, totes amb idèntics resultats: no hi ha hagut representació. I aquesta vegada? Em conten que el meu amic Joan Baldoví mai no va perdre les esperances que algun dia arribaria l’èxit esperat. Aquesta esperança hauria de ser un referent encara que ja sabem la dita: gat escaldat, d’aigua freda tem.

No cal exercir de politòleg amateur. Tothom qui vol pot fer les seves càbales. Encara que llavors s’ha d’aplicar aquella màxima que diu «en haver acabat, comptarem». D’entrada, el nacionalisme ho té bastant magre, si no li ho ha tengut sempre. En quin sentit? En el que la criminalització del nacionalisme pot estimular un vot que allò que cerqui sigui refermar l’espanyolitat. És a dir, es pot votar a favor d’una idea, la d’Espanya per tal que no prosperi la dissidència. No sé si m’he explicat. De fet, els partits espanyols, especialment els d’extrema dreta (PP, CS i Vox) propugnen aquesta noció. Volen crear aquest estat d’opinió. La seva croada contra els llaços, siguin quatibarrats o grocs, que han emprès a Mallorca té aquesta finalitat: tibar la corda. Permeteu-me fer un incís. Si exhibir un llaç en una dependència pública, segons la Junta Electoral Central, és partidisme, fer partidisme per haver denunciat la presència del llaç no és partidisme? Amb aquestes regles del joc ens toca jugar. Continuem. Aquesta tibada proespanyolista pot provocar el vot útil cap a un partit que, tot i que, va signar el 155 pot tenir una retirada – en el sentit d’assemblar-se- a alguna cosa no tant carpetovetònica. Ja podeu intuir a qui em referesc. No cal fer-los propaganda gratuïta.

Per altra banda, per l’aiguavés de l’optimisme s’ha de dir que aquesta vegada el darrer diputat pot estar a l’abast del nacionalisme. Què s’ha de fer? Ho explicaré amb un símil futbolístic. Què ha de fer un equip que vol ficar-se a la promoció d’ascens i no depèn d’ell mateix? Primer de tot, ha de guanyar el partit que li correspon. En aquest sentit, les forces progressistes nacionalistes han de guanyar el partit i s’han d’acostar tant com puguin a la mítica xifra del 10%, per ventura amb un 9% bastaria. Difícil, sí, impossible, no. Si tenim en compte que les xifres on es mou és d’un 7% a les estatals i d’entre un 12 i un 15% o més a les autonòmiques. Es tracta de fidelitzar la meitat del biaix del vot que hi ha entre les unes i les altres.

Per què he dit que amb un 9% podria bastar? Per la fragmentació del vot que hi ha. Si en altres eleccions hi solia haver un partit que s’acostava, quan no el superava, el 30% dels vots, ara no sembla que això dugui rost de produir-se. Si no hi ha cap força política que passi dels 120.000 vots, això és una mica més del 25%, els dos primers, i les tres darrers oscil·len entre el 15 i el 17% , és a dir, es queden entre els 60.000 i els 75.000 vots, és possible que amb 40.000 mil vots progressistes i nacionalistes, basti per treure el diputat. Es tracta que no es perdi cap vot per les bardisses. I,com es diu en futbol, esperar a veure què fan els altres. Si se’m permet l’ocurrència: allò que tenim més negre, d’entrada, és el candidat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris