nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
16°

L'esperança se'ls escapa

El tresorer del Vaticà —gairebé res, va dir aquell!— i número tres de l’organigrama eclesiàstic, el cardenal George Pell, de setanta-dos anys, ha estat condemnat per un tribunal de Melbourne per mor d’haver abusat sexualment de dues criatures desvalgudes, segons posa la sentència. La notícia va transcendir pocs dies després de la cimera que el papa Francesc va convocar expressament per tractar sobre l’incisiu descens que aquests afers de la pederàstia provoquen a la causa catòlica. No fem excessivament l’hipòcrita. Vladimir Nabókov, per triar un cas, va escriure sobre l’atracció sexual que als mascles provoquen les nines de deu o dotze anys i resulta que, segons els especialistes de la crítica, publicà unes novel·les delicioses. Tanmateix és ver que Nabókov no té cap pretensió doctrinària.

Pot ser que a l’actual Papa, amb fama de ser un progressista moderadíssim, la jerarquia cardenalícia li posàs un parany, en un sinistre complot —dependrà de la fe que cadascú posi en la infal·libilitat de l’assistència de l’Esperit Sant— just en el moment propici, el de la transcendència de la passa pederasta que afecta els mossens, a fi que Francesc acabi el seu mandat com a primer responsable del fracàs de la gestió. Altrament, xoca haver de sentir dir a alguns clergues que el Papa està supeditat perquè és la pròpia doctrina eclesiàstica, i la fabulosa burocràcia inherent, allò que el ferma de mans en haver d’organitzar les reformes, talment els polítics de les institucions públiques que diuen que depenen de Montoro, de Montero i, al seu torn, de les directrius de Brussel·les. En fi, el batibull és impressionant.

La crisi de l’Església catòlica és per mor de diferents causes i els afers sexuals dels clergues —tot i que és cert que s’han interessat més per la física que per la metafísica—, potser només una conseqüència, certament espectacular. La progressiva convicció de la gent que l’existència d’un Déu omnipotent és incerta, seria una causa decisiva. No ens enganyem, les esglésies estan buides i no hi ha vocacions religioses a la vista, malgrat que l’Església és l’única institució del món que ens garanteix la vida eterna. Un avantatge tudat. El tema és que l’Església està sobrepassada a bastament per les farses humanes de cada dia, a les quals no sap com ha de fer front. L’Església ja no mostra, als seus parroquians, més que una oferta ingènua, una apel·lació vaga. A la gent que viu bé, cada dia menys nombrosa, els diu que podrien ser d’una altra manera i als pobres, que estiguin pendents del miracle.

En un món progressivament escandalós, l’Església sembla excessivament discreta. Indulgent com sempre amb els responsables dels desastres, puny una mica, però no els devasta. Instal·lada en el relativisme, tan característic de les persones i de les institucions satisfetes, transmet sensacions estàtiques al poble —de Déu— que pateix, com de costum, les males circumstàncies de l’economia humana. Que el regne de Déu que prediquen no és d’aquest món, sembla evident. El problema que té el catolicisme és que el paradís celestial —per paga cosmos de dimensió incomprensible— també l’han abolit de l’imaginari col·lectiu, més que res per la incompetència dels clergues més representatius. La programació televisiva dels bisbes espanyols, la de la TRECE Televisión, seria un paradigma.

Els funerals. Els funerals són la prova de foc de la poca celebració que demostra la gent durant les litúrgies, de la crisi, mala d’embastar, que pateix el catolicisme. En temps primer els mossens mantenien una certa formalitat, una organització bàsica. Fa trenta o quaranta anys, quan la gent anava als funerals, els homes esperaven a la porta de l’església fumant, amb un posat de vitalitat decaiguda, indefinida, com la de qui no espera res de particular de la fe transcendental, però manté el costum per tradició. Els homes feien barrila, xerraven de futbol, passaven l’estona i en acabar la cerimònia, entraven a donar el condol a la família del mort. Els homes apareixien en escena segons el gust de l’època, desproveïts de pretensions; elementals. Les dones, en canvi, omplien els temples, submises, aparentment sense esforç. Excessivament confiades, eren les grans aliades dels capellans. Les dones oferien un conhort més complet a la parentela del mort i ningú posava en qüestió aquella sensatesa resignada.

Avui en dia les coses han canviat molt. Ara, dones i homes agraeixen l’oferta del servei funerari del tanatori, el de la vetlla del traspassat, a vorera dels xiprers de Son Tril·lo. Tothom hi corre perquè, d’aquesta manera, amb una ampliació de l’horari, el de l’exposició del cadàver, la gent s’hi acomoda millor i s’estalvia el funeral de l’endemà a l’església parroquial. La proposta del tanatori per a l’aparcament de vehicles, endemés, és magnífica, immillorable. Avui en dia, els funerals no són unes representacions agradables de veure per mor de la decrepitud dels mossens octogenaris, a fregar de l’anquilosament, dels lapses. En som testimoni perquè fa pocs dies vaig anar al funeral d’un conegut. El sermó luctuós que vaig haver d’escoltar semblava triat del catàleg. La vida d’ultratomba tan mal descrita que semblava com una impertinència. Vaig pensar que Josep Pla tenia raó quan va dir que la vellesa és l’art d’evitar el repapieig.

Però el fracàs ve d’enrere i no és per mor de la sexualitat desenfrenada dels clergues, principalment. El desori de l’erotisme potser n’és una conseqüència. Trini, la protagonista de la novel·la Incerta Glòria, el relat que va escriure Joan Sales, ens proporcionà alguna pista verídica, ja fa molts d’anys: «El capellà anava explicant el sentit del que anava fent i com més ho explicava menys sentit jo hi veia. Potser seria millor que no expliquessin res, que es limitessin a dir les paraules justes; que com més n’hi afegeixen més ho esguerren. Encara bo que el Ramonet s’hi divertia; el que es jo... ¡que llarg i que pesat que se’m va fer! El capellà tenia una fesomia enèrgica, resoluda, i era precisament això el que em sobrava: tanta energia, tanta resolució... ¡tanta convicció! Parlava amb un aplom que m’irritava; ¿com es poden veure tan clares unes coses tan fosques? Com se’n pot estar tan segur, tan convençut? L’altre, en canvi, el vell, el jesuïta, el del les golfes de l’Arc del Teatre, ¡se li veia tant que no estava segur de res! La seva mirada d’apòstol decrèpit i apallissat tenia tan poca convicció i en canvi tanta fe... » Avui en dia les coses han canviat molt, ara ni els capellans vells no se’n surten, del bullit on s’han ficat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí., fa 28 dies

No és tan sols la sexualitat. Altres coses que mostren que molts de clergues no creuen allò que prediquen són la causa de les poques vocacions i de la pèrdua de fe de molts feligresos o exfeligresos. Sembla molt difícil que l'Esglèsia remunti i torni a tenir una època d'esplendor. Els papes i capellans ben intencionats sembla que ho tenen cruu.

Valoración:0menosmas
Per Joan L., fa devers d'un mes

Molt bon article. Les religions de estan superades per la modernitat. El pensament màgic no se sosté, i el clericalisme l'enfonsa. Altres cosa és l'espiritualitat que és cosa de cada un, personal.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris