cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 26°
26°

Blai Bonet: «Mai no oblidam la veritat»

L’any 1987 va ser un bon any per a Blai Bonet. Va poder comprovar com es reeditaven diverses obres seves i també com s’organitzaven un bon grapat d’homenatges. Amb motiu d’aquestes celebracions, Xesca Sastre el va entrevistar per a la revista El Temps, interviu que el setmanari va publicar dia 30 de novembre de 1987. Avui dBalears ha volgut reproduir aquelles paraules per als seus lectors. Si ens hem de fiar de la transcripció, aquell dia de l’entrevista Bonet va ser especialment críptic, reduït o avar en la seva eloqüència, fins a tal extrem que Sastre va omplir amb un text de caràcter biogràfic, de confecció pròpia, una quarta part de l’espai destinat a la conversa.

Xesca Sastre: Enguany ha estat un any Blai Bonet. Què penseu de tots els homenatges que li han fet, de tota la gent que, com Segarra o Barnils, han vingut a parlar de vostè, de la seva obra? Què li han recordat?

Blai Bonet: No m’han recordat res. En primer lloc, m’he trobat molt bé. No m’ha sorprès gens això, perquè és el que sempre sol passar. Hi ha persones que, sobretot si sempre conreen en profunditat, cercant les arrels de les coses, anant al context, quan surten a rotllo hi ha escàndol. És el que m’ha passat a mi durant anys. Llavors ve un replà, que també són uns quants anys. Ara, quan hi ha un perspectiva, aquella lluminària tan enorme queda estabilitzada, sol passar això sempre.

XS: I després de la maror, ve la calma i la reflexió?

BB: Quan ve la reflexió és un altre assumpte. Ara, això és un país on la profunditat no és gaire corrent. A Catalunya hi va haver exactament això amb Verdaguer. Un moment de Maragall, de Carner... Bé, el país tampoc no és tan gran, però la gent en un moment s’exalta. No té res a veure amb el públic, no té res a veure amb qui l’usa. L’obra surt de la vida en general. Són forces vitals, que no depenen d’un públic, sinó d’un conjunt de coses que passen a través meu. Les meves obres, jo ho sent dir aquí, són un munt de coses.

XS: Però vostè se sent com un dels millors creadors del llenguatge de la literatura catalana, tal com s’ha dit?

BB: Sí. I, si em dius de totes les èpoques, també. Un dia em varen dir tant com en Ramon Llull. Jo vaig respondre que no, que després de Ramon Llull. Bé, això és un doi, però per què no ho han de dir? I en Verdaguer? Sense ell ningú no seríem res. És de les persones que admir més. I ara el tornen a treure, però l’han polititzat molt aquest any. Tots els qui han fet sortir el nom d’Espanya als seus llibres, els han posat en un cert replà.

XS: Com vau començar a escriure?

BB: Molt prest. L’altre dia vaig quedar espantat perquè vaig rebre una carta d’un senyor que ara deu tenir noranta anys, i aquest home ha sortit als meus llibres i no el tractava molt bé i me va enviar...

XS: I qui era aquest senyor?

BB: T’ho puc dir, era un superior del seminari, deu tenir noranta-no-sé quants d’anys. Em va enviar una carta que eren papers seus de quan el varen ordenar, un vers seu amb molta gràcia que contestava, de part seva, el que jo li vaig dir a Judes i la primavera. I em va enviar un poema meu de quan jo tenia catorze anys, de lires italianes, però que Déu n’hi do! Quan sents que tens coses a contar cal dir sí. Hi ha gent que li fa por. N’Àlex Susanna tot d’una ho va apuntar. I m’agrada perquè apunta allò important. La gent ho va entendre molt bé. Moltes vegades en el món s’ha dit per diferents personatges que ningú no sap què és la veritat. I jo sé ben cert que ho sé.

XS: I què és la veritat?

BB: La veritat és dir-ho tot sense amagar res mai. Que si això no ho diré perquè ho trobaran lleig, que si això no ho diré perquè s’enfadaran... això són mentides. Si tu ho dius tot, seguríssim que diràs la veritat.

XS: La veritat és sempre allò que un pensa?

BB: No, no, no. Tot quant sents i tot quant penses. Un home és un edifici infinit. Si diu tot el que sent, seguríssim que farà una obra. No serà un senyor que escrigui llibres. Es proposarà fer una obra, de deu, dotze llibres, però on ho dirà tot.

XS: Blai, què recordeu de Barcelona, del temps que vau ser allà?

BB: Home, que ho enyor molt. Ho record tot, igual que la veritat. Hi tenc una enormitat d’amics i, a més, a Barcelona no he perdut ni una amistat. Tots els que eren amics llavors ho són ara.

XS: El varen tractar bé?

BB: Molt. Si ho diuen en castellà, sona més bé. Jo era un querido, era molt estimat. Me mimaven. Estava delicat de salut...

XS: Qui recordeu més?

BB: Molta de gent. Ara vengueren els Bonet Garí, amb qui passava l’estiu a Lluc Alcari a la seva torre. Era gent de molta relació. El dilluns hi anava a dinar l’abat de Montserrat, l’abat Escarré. El dimarts venia una altra gent. Vaig conèixer en Carles Riba, que va venir a Santanyí amb na Clementina. Ell va ser qui va promoure allò d’anar-me’n a Barcelona.

XS: Què li va dir en Carles Riba?

BB: No era molt xerrador. Amb mi, sí, però si hi havia gent... Els diumenges a Barcelona em deia, “en comptes de venir a les set, vine a les quatre”. I jo li contava coses, de les Rambles. Pareix que ell no hi anava mai. I de jove tampoc. Li agradava xerrar de coses del carrer. Davant les visites d’un violinista com en Xavier Turull no podia parlar de segons què.

XS: Era tímid, Carles Riba?

BB: No. Quan s’enfadava, s’enfadava molt. Però davant la gent xerrava molt tot sol. Record quan hi va haver la invasió d’Hongria. Es va asseure a la càtedra, a la seva, i parlà durant dues hores de les llibertats i jo que sé, però ell, tot sol.

XS: I qui éreu a les tertúlies?

BB: Fix, fix, jo. El matrimoni Turull, el violinista, també. El pintor Obiols, el senyor Permanyer... I d’altres que no hi anaven sempre. Era molt bon xerrador.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris