cielo claro
  • Màx: 26°
  • Mín: 24°
28°

Gandhi, esperit emprenedor

05-03-2019

Certament, conforme a la llei moral de Déu, Gandhi degué morir consagrat perquè tenia tots els atributs que corresponen als sants, segons el cos de principis de la religió cristiana. Edmond Privat era un filòleg suís de parla francesa que també era historiador. L’any 1931 va ser el promotor d’una conferència que Gandhi va fer a Lousana i després, quan el Mahatma tornà a l’Índia, el va acompanyar. El vaixell va partir de Brindisi i durant les tres setmanes de convivència, Privat va agafar notes que varen servir, després de la mort de l’autor, per editar el llibre Vida de Gandhi, volum que ara ha publicat Documenta Balear. Elisabet Abeyà és l’autora de la traducció.

Gandhi estava convençut de la veritat espiritual, comuna i universal, que habita dins l’ànima de cada persona. El seu mètode de la no-violència i sacrifici personal —satyagraha, la força de la veritat—, letal, segons el llibre, per al domini colonialista del règim britànic, tenia com a objectiu despertar aquesta espiritualitat latent, fins i tot entre aquelles persones que semblen més enemigues. La seva fe i la seva experiència el varen convèncer que la violència apaga aquesta força espiritual, mentre que l’amistat i el sacrifici, la desperta i li dóna vida. Potser que aquesta part del llibre sigui la que més ens ha interessat perquè defensar, per damunt de tot, la veritat, part central del mètode satyagraha, fins a la mort si cal, és ben mal de fer; comporta molt de sacrifici personal.

Els occidentals potser tenen una idea esbiaixada d’allò que creuen que és la lluita de la no-violència, mètode que ha d’anar associat al concepte de la veritat, segons el Mahatma. La veritat no s’ha de circumscriure exclusivament al manifest popularista ni als discursos orals reivindicatius, per molt comprometedors que siguin. El satyagraha és la força de l’esperit, la de la veritat, l’ús del coratge sostingut i del sacrifici personal constant per resistir amb valentia les ordres injustes de l’enemic, sense odi ni mentides, acceptant el sofriment, anar a la presó, perdre possessions, la salut o la vida, però mantenint-se ferm fins que l’Administració cedeixi.

El mètode de la no-violència comporta molta predisposició al sacrifici. No consisteix, posem per cas, a organitzar una plantada cada sis mesos a la porta de l’Ajuntament i esperar que la policia ens aixequi en sopols, per al trasllat de la situació. Tampoc no es tracta, només, de penjar al facebook la proclama explicativa, a l’espera del debat social. Representa, per exemple, fer el boicot permanent al refresc de la marca imperialista o a la marca del iogurt que més ens agrada, amb l’objectiu d’entrebancar l’economia que permet el funcionament del sistema colonial. Vida de Gandhi n’està ple d’exemples. El mètode pacífic de pensament, paraula i obra duu afegida la pràctica de l’autocrítica sincera, no estratègica, i la generositat amb l’enemic, cada vegada que sigui necessari. Gandhi, per convicció, no per càlcul avantatjós, va fer dejunis severs com a protesta per les agressions que patiren policies que estaven al servei de l’Imperi. La defensa de la veritat fins a les darreres conseqüències.

Per fer front a lleis injustes que perjudicaven el conreu, o la fabricació, de productes locals; per fer front al pagament d’imposts abusius, el programa satyagraha impulsava el refús del col·laboracionisme; haver de fer grans sacrificis personals comportava abandonar els títols honorífics, la retirada dels infants de les escoles oficials, el boicot a les universitats i la fundació, alternativa, d’institucions independents. També el boicot als tribunals estatals, el refús a participar en les eleccions organitzades per les autoritats britàniques; la renúncia a vestir-se amb teixits estrangers i l’ús exclusiu de teixits casolans —la cèlebre filosa— amb l’objectiu de sostenir la industria local. Cadascun d’aquests apartats, i més que en surten al llibre, lesionava els interessos privats i servia per qüestionar l’opinió habitual.

La proposta de boicot dels seguidors de Gandhi va permetre la creació alternativa de tribunals privats, independents de les institucions oficials, amb l’objectiu d’arbitrar els litigis, donar una altra perspectiva al poble. Les escoles i les universitats oficials van perdre milers i milers d’estudiants. N’hi va haver que varen quedar desertes, mentre es fundaven per tot arreu del territori escoles alternatives amb el suport del Congrés Nacional. L’any 1931 Gandhi va anar a Lancashire, Anglaterra, per aclarir als treballadors tèxtils la causa del boicot a les teles estrangeres. Els va dir: «Seguiu el camí de les monedes que arriben a la vostra butxaca i comprendreu aquesta veritat.» Els treballadors ho havien de saber, igual que els seus avantpassats havien entès Abraham Lincoln quan hi va haver el boicot i la negativa a deixar entrar els vaixells dels esclavistes del sud, amb l’objectiu de perjudicar la indústria del cotó a Anglaterra.

Les dones varen tenir un paper important en la revolució de l’Índia. La influència de Gandhi les va empènyer cap al sistema social, cap a la creació de cooperatives, alternatives al sistema productiu oficial. Escriu Edmond Privat: «Vàrem veure les dones, les Desh Sevikas, amb el seu sari de color terracota. Estaven dretes de dues en dues davant de cada taverna per dir als homes que no hi entrassin a beure. Les tavernes se subhastaven cada sis mesos entre llogaters i se’ls posaven els preus més alts, de manera que aquests diners anaven a parar a la caixa de l’Estat.» La violència mata l’esperit, la no-violència el compromet, insistia el Mahatma.

El sacrifici. Gandhi es va preocupar del benestar del poble i ho va fer amb l’exemple, fins al darrer moment, fins molt poc temps abans de morir. L’any 1947 va anar a Delhi on cent mil refugiats del Penjab s’amuntegaven en estances improvisades. Durant tota la seva vida es va preocupar sobretot de prendre mesures per a la higiene, amb l’objectiu d’evitar epidèmies. Fins just abans de morir va donar exemple cavant personalment latrines en els camps de refugiats, als pobles sense serveis sanitaris, mostrant de quina manera s’havia de tapar tot perquè no hi anassin les mosques. Els detalls més humils de la vida per a ell eren tan importants com els debats de l’alta política, o els resos espirituals. El sistema satyagraha és exportable a Occident? I l’esperit emprenedor dels seguidors del Mahatma? Vet aquí un debat interessant.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris