cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

L'objectivitat, el VAR i el judici

Aquesta anècdota familiar l'he contada a classe moltes vegades. Potser també l'he escrita en aquests papers. Disculpes per la reiteració, si s'escauen. A classe ho solc treure a col·lació quan surt el tema del realisme i la consabuda història del mirall d'Stendhal per intentar inculcar una petita dosi de relativisme entre els adolescents. Els dic que l'objectivitat absoluta, malgrat les pretensions del mirall stendhalià, és difícil d'aconseguir. I els cont que un dia mon pare i jo anàrem a vendre l'anyada d'ametles. Mon pare, que tenia trast a plaça i, per tant, unes balances més o menys fiables, havia fet “la prova”. La prova és el sistema de vendre les ametles sense encetar. S'agafa un quilo d'ametles, es trenquen, es pesa el bessó, el fruit comestible, i es fa una regla de tres. Si un quilo d'ametles dona aquest benefici, tants de quilos... Mon pare anava tot gojós perquè la prova feta a ca seva li havia sortit força galdosa i l'havia repetida diverses vegades amb resultats més o menys semblants. El mercader va fer l'operació davant ell i quan li presentà el resultat final el seu rostre es va constrènyer gairebé tant com la rialla de na Soraya al final de l'interrogatori del judici del Procés. Si mon pare no hagués estat un home que va fer la conformitat alguna cosa més que un lema estic segur que li hauria fet repetir la prova. Així mateix li manifestà la seva estranyesa. El mercader li ho digué amb claredat diàfana: segurament no havia estat, mon pare, tan primmirat a l'hora d'eliminar fruit defectuosos i que ell sí havia tret amb la conformitat del venedor. Al final, mon pare li demanà, com a per curiositat, perquè agafava les ametles que faria servir per fer la prova amb un pot i no amb la mà. El mercader li va satisfer l'endarrer. Va dir, i jo hi era davant, que si les agafava amb la mà, la mà anava involuntàriament i instintiva a les ametles més bones, per tant hi havia el perill que la prova sortís adulterada i sempre en perjudici del comprador, en canvi, el pot era objectiu.

També hompensava que amb la introducció del VAR al futbol s'haurien acabat les polèmiques. Hem vist que no. És cert que l'artefacte tecnològic treu de dubtes moltes ocasions, gairebé és infal·lible en els fores de joc, però en canvi, en les penals la cosa ja no va tan fina. En aquest darrer cas hi ha d'intervenir l'ull humà, la interpretació. I la interpretació és com la mà del mercader, involuntàriament, vull pensar jo, sempre tria els més bons, en aquest cas, els clubs amb més pressuposts. El Reial Madrid s'ha vist afavorit en les darreres jornades amb dos penals a favor que li poden haver suposat quatre punts. I que quedi clar que com, l'aigua que va allà on n'hi ha molta, les interpretacions del VAR afavoreixen els grossos, si voleu, al Madrid un poc més, per allò que a més de gros és verro.

Si el VAR quan toca l'ull humà perd bona part de la fiabilitat, i això que permet congelar la imatge i visionar la jugada tantes vegades com es vulgui, què no pot passar entre un tribunal i el codi penal? El criteri del jutge podrà arribar a ser tal asèptic i equànime com el pot de llauna del mercader? Jo tenc els meus dubtes. Segons el meu parer, atorgant al tribunal, evidentment el que jutja els presos polítics, la presumpció de la innocència de la bona fe, com a molt podrà ser com la mà del comprador, instintivament es deixarà endur per l'atracció que suposa allò que s'anomena la raó d'estat. Ho deia, amb lúcidesa, en Joan Francesc Mira en la seva Crítica a la nació pura: ningú no pot pensar allò que no pot concebre. Cap espanyol no pot pensar la idea d'Espanya sense Catalunya, en canvi, els catalans podem pensar la idea d'Espanya sense Catalunya. Des d'aquesta òptica, que és la nostra, serà molt difícil que el Judici sigui objectiu i just. I no en parlem quan el tribunal ha estat piulat i repiulat donant mostres evidents que està de part de la raó d'estat, com els del senador Cosidó.

Passades gairebé tres setmanes del Judici al Procés podríem ser optimistes pel que fa a la innocència, mai dubtada, dels presos polítics preventius però el mur infranquejable de l'objectivitat que poden aplicar ens remet a aquell versos d'Espriu: “Cisternes seques esdevenen cims/ pujats per esglaons de lentes hores”

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris