cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
15°

L'engranatge de l'Estat torna a recuperar el seu moviment nacional

Fa un parell de setmanes, potser més, l’escriptor Miquel Rayó va declarar al dBalears que a Mallorca no hi ha cap projecte de país, ni tampoc l’exigència necessària. Aquesta segona part seria un poc més difícil de precisar. Tanmateix tenim la sensació que el sobiranisme illenc va una mica desorientat. Amb motiu de les eleccions del mes d’abril que ve, diferents representants del partit PI s’han queixat que Pedro Sánchez no hagi fet coincidir les eleccions autonòmiques amb les denominades generals. Jorge Campos també. En el cas de Campos s’entén, perquè tradicionalment la gent que vota els partits sucursalistes, el seus diputats del Congrés i els senadors, participa més en aquests comicis. I ja que hi som, potser convendria dir que el PI hauria de divulgar més quines són les seves propostes vinculades a la normalització lingüística i a la cultura.

Després que entràs en vigor l’article 155, vàrem tenir més clar que l’autonomia és el poder de no ser lliures. Ja ho sospitàvem, però ara, gràcies als sobiranistes del Principat, ho sabem segur. Fa deu o dotze anys, la dreta espanyolista va iniciar una ofensiva recentralitzadora amb l’objectiu afegit d’anorrear l’ús social de la llengua catalana. Campanyes de tota casta per convertir en un no-res, en una baluerna buida, els programes de normalització lingüística. Hi ha noms i llinatges dels primers responsables mallorquins. Era l’època del delinqüent Jaume Matas. Recordem també la campanya d’aquell cèlebre pediatre, William Vega, president d’una l’associació colombiana i personatge que va demanar el boicot als productes etiquetats en català, i que també va arribar a dir que la normalització lingüística del català provoca el consum de droga entre el jovent. En temps de Matas hi havia empresaris, periodistes, Eduardo Inda, desplaçat a Mallorca, el primer de tots, i hotelers, o aquell altre individu madrileny, Alvaro Middelman que manava, poc o molt, en l’àmbit turístic i que tot sovint demostraven la seva antipatia a la llengua catalana. Després va venir l’època de Bauzá, de Delgado, del psiquiatra Miguel Lázaro, de Jorge Campos i tota la tropa d’infanteria.

Fa la impressió que a les Illes tota aquesta ofensiva espanyolista dels darrers anys ha deixat un pòsit, una excessiva prevenció que fa de tap, i que ara ens trobam en un moment d’impàs, com si les autoritats competents en la matèria haguessin d’estar només a l’expectativa de la iniciativa que han agafat els altres, els enemics de la llengua, de la cultura i del país. Per tant, ens hauríem de demanar si aquella època inicial de l’extrema dreta va fer prou forat, si aquella demostració de rancúnia ha cohibit els polítics dels partits que tradicionalment han reivindicat l’ús predominant de la llengua catalana, tal com mana la legislació vigent. Convé pensar que una reacció atemorida, davant l’agressivitat de la dreta espanyolista, pot fer creure a la població afectada que els seus drets tenen poca consideració en general, són pura teoria. Vius, perquè les claudicacions de l’administració civil aprimen les democràcies.

L’expressió de simples bones intencions, a tot estirar, la impressió que estam instal·lats en una fe sense tensió, expectants, com a la defensiva, és mala cosa. La imposició supremacista de la llengua castellana ha fet molt de mal a la integració social i a la convivència, i el defecte no és d’ara. Per tant, no ens hauríem de limitar a defensar d’una manera tèbia els drets de la gent, a remugar una mica cada vegada que algú cobra de valent si vol parlar el català, per exemple. Les estopejades haurien d’estar un poc més ben repartides. Les autoritats illenques haurien d’explicar amb determinació quins són els drets que té cadascú i què és allò —la conjuntura— que els perjudica, no amagar el cap sota l’ala. Impulsar polítiques expeditives —talment les que proporcionen les autoritats espanyoles a la llengua castellana— no vol dir imposició, vol dir defensar les persones, en el nostre cas els drets de la gent que els té més conculcats, a fi que tots els residents que volen usar el català, s’assegurin que les seves pretensions són ateses i legítimes. Allò que és el quotidià de la gent, el transitar de cada dia, no pot anar per un costat i els seus drets, permanentment malmesos, per un altre, simplement perquè no són defensats amb eficàcia.

No voler fer les coses de la manera que ens convé vol dir contribuir a convertir en residual la llengua catalana i la reivindicació, contribuir a fer creure que hi ha drets que tenen categoria i que n’hi ha altres que sempre han d’estar pendents de confirmació. Les institucions han de liderar les polítiques, dotant-les de recursos a bastament, perquè els ciutadans se sentin segurs, forts en l’ús quotidià de la llengua que parlen. Hem de menester determinació, demostració de força institucional. La democràcia és incompatible amb la manera irracional de fer les coses, i els dubtes, la por, la credulitat bonhomiosa, aparentment ingènua, poden fer servei a l’opressió. Tanmateix, tal com ho deia Xirinacs, el consens només és possible entre demòcrates i arriba un moment que hem de destriar. Pragmatisme no vol dir fer concessions sempre seguit.

Sembla com si ara hi hagués un intent de despolititzar el tema de la llengua —de badar expressament, de mirar cap a un altre costat—; no és que ho sembli, és que alguna autoritat competent del govern d’Armengol, ho ha dit més d’un pic. L’error de voler treure calat al conflicte —negar l’evidència és fer el joc a la dreta que tanmateix l’atia— provoca, endemés, una gran injustícia perquè, d’aquesta manera, figura que els damnificats, precisament els que sempre reben tronc, en són els responsables. Un altre inconvenient és el de desvirtuar la democràcia. Sí, perquè en una democràcia de veres, l’administració només es legitima si defensa amb credibilitat, eficaçment, la part perjudicada.

En realitat, aquells que creuen que amb el tema de la llengua hem de ser prudents i no hem de donar molta creu, pensen que hem fet llarg. Deu ser també per aquets motiu que les autoritats espanyoles han activat l’article 155 que, per cert, no ha de ser cap línia vermella perquè aplicant l’article 155 el que ens han volgut aclarir és que la línia vermella, per allò que els convé, és la constitució espanyola. Ho paga ara recordar que l’any 1978, a la gent que dejectava la Constitución ja hi havia qui l’acusava de ser poc pragmàtica. Sembla, idò, que d’aquella pols vénen els fangs d’ara.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris