cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
16°

Una carta esgarrifosa, però real

Hem conegut una carta al Papa Francesc, una carta esgarrifosa, però real. Una carta que confirma allò que es diu: la realitat supera la ficció. Una carta de dones xilenes, exmonges catòliques d’una congregació espanyola, d’aquestes no massa conegudes. Una carta on expliquen al cap d’estat del Vaticà els abusos, les agressions sexuals patits durant anys per part de mascles que eren els capellans adscrits als seus convents.

No ha tingut tanta repercussió mediàtica com els abusos a infants que van denunciant-se arreu del món, també aquí a prop. Una carta de dones que relaten les pors, els dolors, els patiments que patien amb silenci, el vot d’obediència també és de silenci, expliquen. Relaten com les menyspreaven, els capellans agressors també pel fet de ser xilenes, el patriarcat colonial que considera inferiors les dones que no són blanques, de la metròpoli.

Un testimoni valent que informa d’allò que tan amagat s’ha mantingut. No només hi ha hagut agressions a infants per part de religiosos pederastes, d’aquests sí que n’ha parlat el Papa i la jerarquia eclesiàstica. No només hi ha hagut testimonis de persones que han denunciat aquests infames abusos a la justícia de molts països. També hi ha hagut agressions masclistes a monges que a més eren tractades com a esclaves, més que criades, dins els convents.

Dones valentes que donaren la passa d’abandonar la congregació i en sortir a la vida civil s’adonaren que no tenien res. Havien de refer la seva vida amb butxaques buides, sense formació laboral, amb un munt d’anys viscuts en aquell col·lectiu religiós.

Una mostra més de la violència masclista en aquest cas exercida dins un orde religiós, amb silenci, amb por. Amb prepotència del mascle, amb el poder que dóna exercir de «pare espiritual». Amb la convivència i el silenci dels superiors, sigui monja sigui bisbe.

Dèiem que la realitat supera la ficció i podeu estar ben segurs, aquesta carta és un relat de terror que s’assembla a sèries de televisió, o novel·les de gènere negre.

Hem de donar les gràcies a aquestes valentes dones per haver romput el silenci, pel seu testimoni, com el de la diputada d’ERC del Parlament català, Jenn Diaz que ho explicà com a supervivent, no com a víctima. Perquè aquests testimonis encoratgen altres dones a donar la passa endavant, perquè demostren que es pot acabar amb tanta violència, amb tant patiment, amb tant silenci.

Dones que ens mostren el camí de plantar cara a les violències masclistes, siguin dins col·lectius tancats, siguin dins les llars, siguin en els llocs de treball. Plantar cara, enfrontar-nos amb orgull feminista a aquells que volen mantenir les dones com a ciutadanes de segona, com a objectes sexuals, com a mares, esposes, germanes, filles, monges, al servei dels mascles familiars o jeràrquics.

Valentes dones que es mereixen el nostre reconeixement, que es mereixen respostes també valentes d’aquells que se senten tan agredits com elles, que rebutgen aquestes pràctiques. Que exigeixen més contundència i rigor cap als agressors, amb justícia.

Dones valentes que ens encoratgen a no defallir en la necessària lluita cap a la igualtat, la imprescindible lluita contra el patriarcat, que mata, fereix, agredeix, silencia... Coratge i ànims que ens duen a plantar cara, sense por.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris