algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

L'eternitat és l'espera en un calabós

12-02-2019

El dietari de presó que ha escrit Joaquim Forn, publicat per enciclopèdia, acaba amb unes paraules de Pere Casaldàliga: «Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.» I també amb unes paraules del major Josep Lluís Trapero, pronunciades el dia de la primera reunió amb Forn, després que hagués estat elegit conseller d’Interior: «No dubti que vostè i jo ens divertirem molt.» Pot ser que Forn utilitzi aquestes dues expressions finals per fer entendre que durant l’últim any de la seva vida, el temps que va de la presa de possessió del càrrec de conseller fins al dia del trasllat a la presó de Lledoners, li va tocar viure grans situacions; la gestió dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils, i el seu ingrés a la presó d’Estremera, entre altres igual de rellevants.

El dietari, titulat Escrits de presó, comença dia 12 de novembre de 2017 i acaba dia 9 de juliol de 2018; els vuit mesos de presó que Forn va passar a Estremera. El llibre el va escriure, ell mateix ho diu, amb l’objectiu de posar disciplina a la seva estada i també amb la intenció de preservar la memòria de tot el que li esperava. L’estil de l’escriptura és el dels realistes, funcional. Forn va per feina i vol descriure els fets amb detall, d’una manera molt pràctica. Se’n surt bé perquè la vida de la presó és molt disciplinada i el marge que hi ha per a la fantasia se l’ha de fabricar un mateix. A Forn el preocupa no traslladar als lectors una sensació de tristesa, de pena, ni pessimisme. Ara bé, els fets són els que són i tampoc no ens estalvia la narració d’algunes vicissituds que no pot controlar. El règim penitenciari és la conseqüència final d’un sistema de fer justícia que tothom sap que no és imparcial, un resultat que pesa com a plom.

Pot passar, quan una persona publica el que ha escrit, que la impressió que en treu el lector no sigui coincident amb la intenció que té l’autor, però aquest pic el resultat és equilibrat. Forn ha aconseguit el seu propòsit, segons l’opinió d’un servidor. El dramatisme i el dolor, ja s’entén que inevitables en un centre penitenciari, estan descrits amb tranquil·litat d’ànim perquè tot d’una, el patiment, troba una oportunitat per a la reposició. Forn descobreix una referència que li facilita l’esperit de recuperació; el llibre de Monika Zgustova, Vestides per un ball de neu: «I és que el gulag, precisament perquè és terrible, és enriquidor. És una situació límit que t’ensenya sobre tu mateixa, o sobre tot allò que tens al teu voltant, l’ésser humà. Què et sembla que busquen els teus enemics? Veure’t frustrada, amargada, amb el cap cot. No concebo la meva vida sense aquesta vivència, que em va formar i em va ensenyar els veritables valors i no els seus substituts». Abans, Forn havia citat Hannah Arent: «Prepara’t per al pitjor, desitja el millor i accepta el que et vengui.» Sí, però acceptació no s’ha d’interpretar com a resignació, sinó com a punt de partida per a la represa, perquè és el primer recurs que li servirà per a la recomposició. Potser la cita final de Casaldàliga va lligada a aquesta intencionalitat.

Ja està clar que el dietari duu un bon assortiment d’anècdotes. La disciplina de la vida quotidiana arriba, en alguns casos, a l’absurd. Paradoxalment, d’aquesta vida tan disciplinada, Forn en treu profit perquè afavoreix la sensació que el temps passa més aviat. De la lectura del dietari se’n treu la impressió que, tot i la monotonia de la repetició, no hi ha temps per a l’avorriment, cosa que no vol dir, naturalment, que l’activitat sigui completament pal·liativa; en aquest sentit cal fer un esforç interpretatiu.

L’esport, en el cas del pres polític el tennis, i l’exercici físic són una teràpia imprescindible per a tenir gana, per a oxigenar el cos i distreure l’atenció. Els presos també tenen temps per a llegir i escriure. Del dietari podem agafar una bona bibliografia perquè Forn va llegir molts de llibres. També va dedicar moltes estones a llegir els milers de cartes que va rebre i a contestar totes les que va poder. Durant l’estada a la presó, la recepció de cartes no tenia aturall, fins a tal extrem que el director del centre va haver de posar funcionaris de reforç, per tal de donar sortida a la correspondència que arribava al registre penitenciari de documents. Felicitacions de Nadal arribaren al pres el mes d’abril. Un dia va rebre 57 cartes d’una tirada, i en una d’elles el remitent posava que havia perdut la fe en els polítics i que, per mor de l’empresonament dels catalans, en tornava tenir.

Un apartat curiós del llibre és el de la sala de la televisió, sense so i amb subtítols. Dels informatius de les televisions espanyoles, Forn en treu una parell de conclusions. Una: «Cada vegada és més clar que l’aposta dels mitjans unionistes és el PSC.» Afirma que el codi periodístic dels mitjans espanyols és que per a ells és notícia allò que respon als seus interessos. No ho és allò que no encaixa. La realitat al gust de cadascú. Els presos, polítics i comuns, segueixen la retransmissió dels partits del Barça —motiu d’alegria per als catalans. Hi ha tants de culers, al mòdul 7, que els catalans regalen 16 camisetes del Barça als aficionats, enviades pel club expressament.

Segons el relat, el règim de visites va ser prou generós. Polítics, amics, familiars i, naturalment, missers. També alguns artistes i periodistes. El relat de les visites de la família és la part més dura i emotiva del llibre, però prescindint del dramatisme espectacular. Un altre aspecte desagradable va ser el trasllat per a declarar davant el jutge Llarena i, sobretot, l’estada als calabossos durant l’espera, abans de declarar. Sovint també després. El tracte que va rebre Forn, per part dels policies que el custodiaven i dels funcionaris de la presó, va ser irregular. De vegades bo i de vegades no; depenia del tarannà de cada individu. El que és més humiliant, segons el relat, és el trasllat i l’espera, abans de declarar davant del jutge, normalment organitzat sense contemplacions. En canvi, la relació amb els presos comuns va ser sempre bona, llevat d’algunes excepcions. Queda clar que un empresonat ha de menester paciència i ser una persona prudent.

El règim penitenciari està pensat per a castigar, no per a rehabilitar; quaranta anys de democràcia molt defectuosa han passat debades. Mala assistència dels advocats d’ofici, en general. A Estremera també abunden els presos comuns sense recursos, amb famílies desestructurades, amb un nivell cultural baix i que en sortir de la presó, no tenen altre remei que tornar a delinquir. Forn confirma les informacions que els funcionaris socials amb repetició ofereixen en els reportatges de premsa.

Pel que fa a l’apartat de la política, el pres català posa per endavant la necessitat de superar la imposició de l’article 155, l’elecció de Torra com a president i la represa del funcionament institucional, a l’espera de noves oportunitats per a la materialització de la independència de Catalunya, de la qual es reafirma com a partidari absolut. M’ha xocat la informació d’aquests darrers dies, la que diu que serà candidat a batle de Barcelona, perquè en diferents entrades del dietari deixa dit ben clar que es volia retirar de la política. Una anècdota final; tot d’una després que Torra va ser elegit president, va anar a visitar els presos a Estremera. Doncs bé, per primer pic, instituciones penintenciarias va donar ordre de col·locar el retrat de Felip VI i la bandera d’Espanya a la sala de visites. Com els cans quan delimiten territori, sentencia el pres polític.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris