llovizna
  • Màx: 14°
  • Mín: 13°
14°

Vertebrar Espanya

29-01-2019

Fa un parell de setmanes que vaig escoltar el nou portaveu del PP, Teodoro Fernández Egea, un d’aquests principals que Casado ha posat a la seva dreta, quan parlava per la televisió. L’home deia que ara la missió del PP ha de ser la de tornar vertebrar Espanya. O sigui, convertir el seu sistema polític i administratiu en una dictadura més explícita. Crec que aquesta al·lusió reformista prové del principal referent ideològic que té la dreta castellana, Ortega y Gasset, més en concret del llibre La España invertebrada. Quan vaig sentir les paraules del portaveu, vaig pensar tot d’una en les memòries que va escriure el periodista Gaziel, Agustí Calvet, titulades Meditacions en el desert (1946-1953), llibre que l’any passat va publicar Altra Editorial.

Crec que ningú no podrà acusar Gaziel d’esquerrà ni de tenir les aspiracions de l’independentista català. Basta dir que els seus referents polítics eren Cánovas del Castillo —talment Fraga Iribarne—, primer, i després Francesc Cambó. Fa mal de creure que un home que va escriure Tots els camins duen a Roma, la primera part de les seves memòries, i després Meditacions en el desert, aspiràs fins al moment de la seva mort, l’any 1964, a reformar Espanya, també per mirar d’encabir-hi bé Catalunya. Gaziel va estudiar filosofia a Madrid. Hi va acabar la carrera, però els avatars de la vida el varen conduir cap al periodisme. Va ser qui va substituir Miquel dels Sants Oliver en la direcció de La Vanguardia. Després de la desfeta, quan va tornar de l’exili, es va instal·lar a Madrid i Franco no el va deixar exercir mai pus el periodisme.

Meditacions en el desert és un llibre escrit en uns anys durant els quals Gaziel experimenta el sentiment de la frustració i un ressentiment afegit que no pot dissimular, però aquest inconvenient no li va impedir escriure d’una manera lúcida, cosa que li va permetre fer una revisió molt crítica, molt adequada al moment, dels anys de la postguerra espanyola. En aquest llibre, l’autor fa menció als intel·lectuals que donaren suport al règim franquista, entre els quals hi havia Ortega y Gasset. La primera entrada del dietari, d’aquesta manera comença el llibre, la que correspon a dia 12 de maig de 1946, ja és expeditiva: «Ortega y Gasset, en la conferència que donà fa pocs dies a l’Ateneo de Madrid, digué que Espanya havia sortit de la Guerra Civil amb una salut a prova de bomba.»

Dia 15 de maig d’aquest mateix any, escriu: «Des d’Ortega y Gasset, que és el pontífex de la intel·lectualitat castellana, fins al més modest dels reunits, gairebé tothom només pensaven, enmig d’aquell gran temporal, a nedar i guardar la roba». Després, dia 25 de maig de 1948, Gaziel escriu: «Tot això, ara, pot fer-se tranquil·lament a Espanya, i també impunement. Ortega y Gasset inaugurà, no fa gaire, la càtedra de l’Ateneo de Madrid, sota el retrat de Franco i acceptant la presidència del Delegado de Prensa y Propaganda del Movimiento». Poc després, en una altra entrada del dietari, titulada La putrefacció continua, Agustí Calvet posa esment en una nota de premsa del diari ABC que fa referència a la presa de possessió de l’escriptor Azorín, com a president del nou patronat de la Biblioteca Nacional. La nota de premsa al·ludida també publicava part del discurs de l’escriptor, certament mal d’empassar, de tant que embafa, en el qual lloa el Caudillo. Gaziel en destaca un paràgraf: «Se nos confía el tesoro de los libros. La misión es honrosa, pero la responsabilidad es grandísima. Recordemos ahora al invicto Franco, gran Caudillo y magnífico político, que da prepotencia a los valores del espíritu sobre todas las cosas, y sobre esta base custodiemos el tesoro que nos confía». Gaziel acaba la redacció de l’entrada d’aquesta manera: «Hem d’afegir Azorín als noms de Benavente, Ortega y Gasset, Marañón, Pérez de Ayala i altres que hi podríem acoblar; no hi ha dubte que són la flor de la intel·lectualitat espanyola contemporània en llengua castellana. Mai els escriptors més eminents d’aquest pobre país, no havien caigut —des del punt de vista de l’esperit lliure— en una baixesa semblant, que serà fatal i que serà gratuïta.»

Ara, l’entrada més contundent i crítica amb el filòsof madrileny, és la de dia 14 de desembre de 1948. Gaziel assisteix a una conferència d’Ortega titulada Una nueva interpretación de la historia universal. La dissertació es va organitzar en el saló del Círculo de la Unión Mercantil. En el plafó presidencial, darrere la taula del conferenciant, destaca una gran oleografia de Franco i damunt del retrat del dictador, una enorme inscripció falangista, en lletres daurades: JOSÉ ANTONIO PRESENTE. A primera fila dels seients, homes del règim, entre ells Serrano Suñer, ministre d’afers exteriors. També hi comparegueren la noia (sic) Primo de Rivera i el poeta José María Pemán. Una extraordinària concurrència femenina, amb marqueses, comtesses, burgeses, i cèlebres actrius d’aquella època. Escriu Gaziel: «Les dames més distingides; els homes més preparats per aprendre alguna cosa, i el mestre, per ensenyar-la». Però aquell dia Ortega y Gasset no anava gaire fi. La narració d’Agustí Calvet és implacable. S’esdevé, però, que per a fer un resum de la crítica —Gaziel era un entès en la matèria—hauríem de dedicar-hi un altre article sencer, perquè la repassada que dedica al filòsof madrileny conté una gran profusió de detalls.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris