cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
22°

Sciascia, un escriptor comprometedor

S’haurien d’escriure molts d’articles, d’extensió considerable, per abastar el que ha representat per al segle XX l’obra de Leonardo Sciascia. Com que enguany farà trenta anys que es va morir, segurament es publicaran moltes noves aportacions. Només si haguéssim de comentar la seva faceta com a articulista per ventura hi hauria material per escriure una tesi. L’any 1955 ja publicava articles al diari L’Ora de Palerm, la ciutat irremeiable, tal com va advertir un dia. Posteriorment va escriure al Corriere della Sera o La Stampa i a revistes i setmanaris com ara Epoca, Pano-rama o L’Expresso. També va ser col·laborador habitual de revistes literàries o suplements de cultura; Raccoglitore, La Gazzeta di Parma, Nuova Corrente o Letteratura. Els primers articles de tots, però, daten de 1944; són els de la revista Vita Siciliana. Hi podríem afegir els articles que va publicar a la premsa d’Espanya o de Llatinoamèrica.

D’un home que als catorze anys ja havia llegit més dels tres-cents llibres que hi havia a la biblioteca de la família, se’n podia esperar qualsevol cosa. Sciascia va pegar pel cantó de l’heterodòxia. En temps de Togliatti es va distanciar del PCI perquè pensava que el pragmatisme ja havia tengut les seves oportunitats. A la novel·la A cadascú el que és seu —publicada en català l’any 1968 a la col·lecció El balancí—, segons opinió molt general la millor novel·la que va escriure sobre l’entorn de la màfia, ja hi denunciava una connivència fàctica dels delinqüents amb l’esquerra italiana. Convé recordar que l’any 1961 l’escriptor italià va publicar El dia de l’òliba —en català editada per Empúries l’any 1989— i que la reacció de la dreta italiana, llavors sota mandat de la Democràcia Cristiana, va desmentir l’opinió que a Sicília hi comandàs cap organització denominada màfia. Sciascia, nascut a Racalmuto, vila de la regió d’Agrigent, va ser valent i va tenir sort perquè altres persones com ell, a Sicília hi varen fer la pell.

La crítica especialitzada ha qualificat d’incòmoda l’obra d’Sciascia, un escriptor compromès que no es mossegava la llengua; un home, per tant, perillós per a l’statu quo de la política italiana, perquè es va dedicar a desentranyar els mecanismes corruptes del poder i les trames criminals adherides, de gran calat immoral segons ell. Era un home comprometedor i, per aquest motiu, vilipendiat i decantat socialment. La seva obra —hi ha molt de consens entre la crítica especialitzada— va possibilitar la renovació de la novel·la policial, també denominada negra, que es va publicar durant els darrers trenta anys del segle passat. Per cert que en aquesta contribució hi hauríem d’afegir un bon nombre d’escriptors catalans. Sovint, entre els escriptors que s’anomenen com a renovadors del gènere, hi trobam Rubem Fonseca, Donald Westlake, Petros Markaris, Vázquez Montalbán, Andrea Camilleri... Doncs bé, també hi hem d’afegir Manuel de Pedrolo i no és l’únic cas en llengua catalana.

Efectivament, Sciascia va contribuir a la renovació del gènere d’una manera específica, sobretot mitjançant un recurs molt seu, l’ús de la denominada enquesta judicial, manegament tècnic que li va servir per denunciar el dèficit atàvic que patia, segurament encara ara, la justícia italiana, immersa llavors en el sistema feixista. La darrera novel·la que va escriure Sciascia, poc abans de morir, la va titular Una història senzilla, una novel·la negra siciliana, amb rerefons de màfia i droga. Publicada en català per Edicions 62 l’any 1990, inclou un postfaci d’Assumpta Camps que és molt útil per a comprendre l’univers literari de l’escriptor d’Agrigent. En aquest estudi, Camps ens informa que l’escriptor fuig de la concepció de la literatura com a bàlsam i que per això va adquirir un valor eminentment polèmic. La denúncia permanent de l’irracionalisme, sense fer concessions a la retòrica; una literatura que s’acaba confonent amb l’assaig, que respon a l’imperatiu de recrear aprofitant el caos. Una manera d’escriure que respon a una estètica austera, simple, clara, que cerca l’eficàcia de la immediatesa de la paraula.

Continua Camps: «Una Sicília no idealitzada, sinó esqueixada en les seves contradiccions essencials. D’aquí la necessitat de recórrer a les estructures de la raó, per tal de comprendre, a fi de combatre». Segons Camps, tota l’obra d’Sciascia es desenvolupa partint de la realitat com a pretext, d’un fet de crònica contemporània, de l’estricta contemporaneïtat factual. Literatura assagística, fins a demostrar la complexitat que s’amaga al darrere de tota situació real aparentment simple, per desmentir la versió oficial dels fets, falsejadora... propagandística. Les contradiccions del present que són resultat d’un procés històric: l’obscurantisme que presideix la vida siciliana del segle XX té el seu origen i la seva explicació en el fracàs de la Il·lustració a l’illa. I sobre la possibilitat de combinar història i ficció, com experiència, també siciliana, de Tomasi di Lampedusa (Il gattopardo, 1958), «... que cau en l’abstracció, és a dir, en una literatura evasionista i elitista, en fi, que abdica davant la realitat.»

L’emmascarament oficial dels fets, la impossibilitat, per tant, d’administrar la justícia. És per aquest motiu que algunes de les novel·les d’Sciascia estan ambientades en la Itàlia de Mussolini. El cas és que l’escepticisme de l’escriptor perdura, enllà dels anys cinquanta. Terrible, molt descriptiu és el final de la narració titulada A cadascú el que és seu. Resulta que quan Laurana, jove professor d’institut que és assassinat per haver volgut investigar un fet criminal produït en una vila de l’interior de Sicília, es desplaça al Parlament nacional, no hi troba més que una xarxa de silenci i complicitats. Després d’haver estat assassinat Laurana, els capitosts de la vila, reunits, fan un intent de comentari, durant la tertúlia quotidiana i don Luigi, un dels principals vilatans, sentencia: «I què aconseguirem parlant? El que jo sé ho saps tu i ho sabem tots. Per què parlar-ne?»

Cal afegir que l’obra de creació d’Sciascia es completa amb una estricta producció assagística sobre la literatura italiana, sobre els principals poetes, la cultura popular, les festes religioses de Sicília i el seu folklore més destacat. Un seguit de reflexions referides a la manera de ser dels sicilians que, gràcies a la totalitat i a la qualitat de la seva obra, adquireix un caràcter universal. Llegir alguns estudis sobre les seves aportacions fan pensar si l’abast de la seva capacitació té similituds amb les que va fer Manuel de Pedrolo.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris