algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín: 10°
10°

Estels en el desert

El desert és un lloc privilegiat d'experiència interior i de vida comuna a les tres religions del llibre.

12-01-2019 | dBalears/Arxiu

'Tan sols els nòmades saben transformar
el silenci aclaparador del desert en força de vida'
Edmond Jabès

Si, com diu la dita, el mar fa forat i tapa... el desert engoleix silenciós en l'instant en el qual el llindar de la vida es clou sobre si mateix. El 'desert' ha sigut sempre la font d'una experiència privilegiada inscrita en el cor de les cultures i tradicions d'arrel abrahàmica. Des del nomadisme, fins el caminar errant del 'pares del desert', el silenci imposat per les catedrals d'arena és encara avui un 'lloc' adequat per pensar la subjectivitat humana. Una vital subjectivitat que, com ja he escrit en algun article, només es pot entendre com a 'singularitat' irreductible de cada bategar humà. És així que aquest escrit no té cap altra pretensió que marcar alguns aspectes curiosos, sobretot en el marc de la celebració del Sant Antoni, d'aquesta antiga referència espiritual a l'horitzó de sorra i sol. Som-hi.

En la tradició jueva, la travessa del desert fugint de la garra d'Egipte ha donat consistència viscuda a la marca de la promesa. El reialme diví és, així, copsat des d'un angle on l'arena torna paraula. De fet, les taules mosaiques de la Llei s'inscriuen en el marc daurat d'aquesta via per les dunes ocres. El nomadisme penetra els rierols de l'ànima hebrea i entronca amb la fe directa d'Abraham. En aquest sentit, el cristianisme com a continuador de la tradició jueva també comporta un lloc privilegiat d'experiència del desert. Durant quaranta dies i les seves nits, Jesús de Natzaret es va enfrontar a 'la legió' conformada per les temptacions del que avui, de manera secular, podríem anomenar 'el mal'. No debades, només després del seu exili al desert va ser possible concebre la fondària vital del 'Sermó de la Muntanya'.

Sempre he pensat que l'evangeli de Mateu és la millor forma de copsar l'esperit 'cristià', sempre que es tingui en compte aquest lament provinent de l'arena del desert. Pel que respecta a la tradició musulmana, el desert és la forma bàsica d'entendre la veu del 'profeta'. Les fórmules recitades de l'Alcorà es troben, algunes d'elles, molt emparentades amb les formes d'inscripció breu sobre l'arena. Una inscripció que es borra fins a no deixar cap traçada. És així que la gran majoria d'escoles espirituals i místiques d'aquestes tres tradicions diuen sempre el gra de sorra que palpita en el vent. Així, si ens fixem en el cristianisme, a l'alba de la seva configuració com a 'religió' institucional; desenes d'anacoretes es recollien en les immensitats d'aquests oceans de grocs, ocres i cels de tots els blaus. Entre ells, el nostrat Sant Antoni que guanyà la partida al mal que ve de l'ull interior. Com diu la cançó popular, el 'dimoni' va fer 30 i ell va fer 31. Ángelus Silesius, un dels místics més importants d'occident, també ho va tenir clar a l'hora d'afirmar que cal traspassar les 'imatges' que ens fem de 'Déu' i apostar per la via del desert. Aquí, des d'una òptica contemporània oposada, podríem trobar el Nietzsche que 'congria deserts' i es llança a l'amor del fat.

Amb tot, aquests espais citats són només alguns dels centenars d'exemples que es podrien recollir. Ara bé, pel que fa a la tradició del pensament actual m'agradaria (sense fer-me pesat o extens) citar 4 noms: Camus, Arendt, Jabès i Le Clézio.

L'escriptor algerià va fer del desert i de la bellesa del món fonts inesgotables d'inspiració. El seu assaig primerenc 'Les Noces', que inclou un bell escrit sobre el desert, n'és una mostra que en dóna fe. L'arena teixeix el rerefons de tots els mots solars i clarividents. Ara bé, després d'Auschwitz... el desert agafa una nova significació. Aquí ens podríem remetre a un bell i memorable escrit d'Arendt titulat 'Del desert i els oasis' on retorna a fórmula la pregunta del 'què' de la filosofia tradicional a través de l'òptica del 'qui' de l'ètica viva. Tot un repte que encara avui es manté present a les nostres societats postmodernes del segle XXI.

Des de l'àmbit de l'escriptura filosòfica-literària contemporània, al benvolgut lector li recomanaria dos dels meus llibres més preferits: 'Del desert al llibre' de Jabès i 'Desert' de Le Clézio, autor molt llegit i que és premi Nobel de Literatura. Ambdós llibres són fars en la nit, llums de records en la fosca. El primer són un seguit d'entrevistes sobre l'obra de l'escriptor egipci on recalca la necessitat de tenir un desert que t'emmiralli. Per Jabès el desert i la vida és terra de nòmades. Com assegura, els anacoretes en el fons no podem suportar el pes d'aquesta soledat. Només els nascuts en terra desèrtica, esborrant les seves traçades, poden esperar sobreviure-hi. La vida taxa la vida, el sol crema cels fins i tot en el moment més fosc de l'alba. Però la flama de vida sempre reneix i se salva.

Finalment, com ja he dit, recomanaria la bella novel·la 'Desert' de Le Clézio. L'escriptor francès fa ús de nombrosos elements narratius per confeccionar una mapa de tessel·les al voltant de la figura de Lalla, la protagonista de les sengles 'aventures'. Una nena que al llarg de la narració s'arribarà a convertir en una 'dona del desert' oberta al color blau dels beduïns i els pobles nòmades del vent i l'arena. La narració esdevé tota una joia poètica que a poc a poc va superposant capes i capes de sentit. Per acabar només un record als ulls de l'Home Blau (lligam amb el territori ignot) que apareix al llarg de tota aquesta obra narrativa de pols, cendra i arena. Ens diu l'escriptor: 'El sol es llevà per sobre de la terra, les ombres s'allargaven sobre l'arena grisa, sobre la polseguera dels camins. Les dunes s'emmirallen davant el mar. Les petites plantes tremolen al vent'.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris