cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 13°
13°

L’ALÈ DE L’ÀNGEL

Quan escoltava en Miquel Ripoll, el dia de la presentació del seu primer poemari, vaig tenir la impressió que al davant hi tenia una persona molt senzilla i molt culta. He de dir que no el coneixia personalment i que aquesta sensatesa que ens va mostrar, segura i positiva, em va meravellar. Després, quan vaig arribar a casa, tot d’una vaig començar a fullejar el llibre. Tot i que no som partidari d’encetar la lectura d’un poemari amb el pròleg, ho vaig fer un altre pic i vaig veure que l’autor d’aquest preliminar, el professor Pere Rosselló Bover, hi havia posat que Ripoll és un home humil i civilitzat. Vaig estar content d’haver coincidit amb Pere Rosselló. Avui posam esment al llibre de poemes titulat En un alè tan breu, quart volum de la col·lecció 31D poesia, editada per Documenta Balear.

La gent que escriu ho fa per molts de motius. Aquesta vegada Ripoll es va posar a escriure amb la voluntat d’expiar el dolor d’una pèrdua. Ell mateix ho va dir durant la presentació del llibre, però el poemari ho ratifica d’una manera important, això vol dir reeixida i això, al cap i a la fi, és el que val, perquè és la demostració, l’obra creada, que ha sabut expressar el procés de recomposició del seu dolor mitjançant una literatura adequada. En el pròleg, Pere Rosselló també diu que la poesia no admet la dissecció sense que li causi la mort. És ver, però no sabem per quin endimoniat enigma, segurament un dels principals i per aquest motiu no resolt, tenim el mal costum de tafanejar per enmig dels versos, pot ser que sigui per a demostrar-nos a nosaltres mateixos —una altra demostració de vanitat que és estèril— si hem estat capaços d’interpretar encertadament allò que el poeta ha volgut exposar.

Doncs bé, vet aquí la significació del treball, segons el nostre parer. No és casualitat que Ripoll dialogui, pàgina a pàgina, amb alguns proverbis que ha seleccionat de Joan Alcover, provinents del llibre Poemes bíblics, perquè Alcover segurament és l’escriptor mallorquí que millor ha sabut expressar el dolor ocasionat per la pèrdua dels éssers que més hem estimat. Hem llegit uns versos de Ripoll que són apassionats, però amb mesura; un bocí molt sentimental de la seva biografia, limitada en el temps, ajustada al moment en què l’escriptor ha de menester referències adequades, invocar Joan Alcover, Ramon Llull, Kierkegaard, Camus, Blanca Llum Vidal, entre altres, perquè la identitat malmesa, la del poeta, cerca equivalents per a renovar-se. Per a renéixer, el poeta ha de menester antecedents que ha cercat, suports, cosa comprensible en el cas d’un home amb cultura i alhora prudent. Poesia subtil, introspectiva, però depurada, perquè, tot i algunes formes cultes —el versos que ho paguen han de ser una mica sumptuosos—, Ripoll no cerca debades coartades ni utilitza material de reble.

Miquel Ripoll dialoga amb Joan Alcover i ho fa d’una manera molt noble, la de qui respon amb la poesia. Crisi, per ventura conviccions en situació de risc; per això el poeta ha de fer una mica de dissabte, una mena d’escatologia. El referent estilístic sembla que és el correlat elogiós, tan característic dels poetes de l’Edat d’Or de la literatura mallorquina; segons la catalogació de Josep Maria Llompart, Joan Alcover i Miquel Costa, els constructors importantíssims del català literari. Segurament que Ripoll també comparteix amb ells els valors d’un humanisme ideal, o gairebé.

Les coordenades del poemari En un alè tan breu tenen fonaments, punts de contacte recurrents, de caràcter bíblic; més enllà del referent literari que el text sagrat hagi pogut significar per a l’autor, diríem que també és un referent de significació espiritual. És l’ingredient que proporciona unitat als textos, més enllà d’una base formal —alguns poemes tenen un caràcter més narratiu que altres—, tot i que no és l’únic. La mística, a la qual es referí l’autor durant la presentació del llibre, que relliga, no la que evadeix; per tant, poesia com a mètode que permet créixer, transcendir el jo establert, en el sentit que salva perquè ha depurat l’ànima. La mística que rebutja el pas del temps lineal; participació que permet adquirir un coneixement molt personal, enllà de la ment, del temps i de l’espai; causalitat que opera entre la matèria i relliga, recompon, talment el llenguatge de la poesia, més espiritual que racional. Ripoll cerca i tot fa pensar que troba, renova la seva veritat i ens mostra el resultat.

Hem dit que les coordenades del poemari tenen referents i denominacions de caràcter religiós, però l’escriptor també hi ha encabit altres reminiscències, records que sobreviuen, de categoria política, social i reivindicativa. Són els textos que tenen una forma més narrativa, els que denuncien injustícies, abusos i discriminacions; però és la nova força espiritual adquirida allò que permet atendre aquests requeriments —allò que li permet no perdre mai de vista el compromís ètic—, el nodriment de qui ha reflexionat durant un procés de convalescència i desassossec. Els tres darrers poemes del llibre són ben descriptius; i si les crisis desordenen, l’escriptura refà el desori, sense deixar mai de banda que allò que val —la sal de la terra— no és el que deim, sinó qui som. El dolor de la pèrdua, bram de la vida; tanmateix és en aquesta fragilitat que perdura el breu alè de l’àngel, la virtut teologal de la confiança.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris