cielo claro
  • Màx: 13°
  • Mín: 11°
11°

Escriure contes a la presó

18-12-2018

El darrer número de la revista Sàpiens, el del mes de desembre, inclou un suplement que és un quadern de contes infantils que Oriol Junqueras ha dedicat als seus fills, en Lluc i na Joana. És un volum que reuneix dotze textos, onze contes i un poema i tretze il·lustracions confeccionades expressament per a l’edició, els autors de les quals són Pepe Serra, Filo, Albert Pinilla, Anna Grimal, Xavier Mula, Bernat Muntés, Marta Casals, Trepax, Neruuu, Pol Cunyat, Jordi Sunyer, Cristina Losantos i Elle. Tal com informa la directora de Sàpiens, Clàudia Pujol, la família d’Oriol Junqueras va enviar a la redacció de la revista —el pres polític va ser un dels primers col·laboradors de la publicació— molt de material, entre el qual un bon nombre de narracions infantils, tot escrit a mà durant el temps que fa que és a la presó, primer a la d’Estremera i ara a la de Lledoners.

La directora de la revista, en una nota explicativa, diu que les cartes i els contes remesos a la redacció són plens de tendresa, escrits des de la distància física però no emocional. Efectivament, del repàs dels contes el lector en treu aquesta impressió. El quadern també inclou una reproducció dels dibuixos i diagrames que Junqueras intercala entre alguns dels seus textos. Clàudia Pujol acaba el seu escrit afirmant que l’edició d’Estimats Lluc i Joana és un homenatge coral que els dissenyadors, correctors, il·lustradors i redactors han volgut dedicar a qui va ser un dels primers col·laboradors de Sàpiens.

Oriol Junqueras, pres polític d’un Estat atrofiat que per tradició espolia i reprimeix el poble de Catalunya —la seva moral expeditiva, la de repartir tronc, no canvia mai—, ara està tancat a la presó de Lledoners i només pot veure els seus dos fills, de tres anys i de cinc, dues hores cada mes. És per aquest motiu que s’ha posat a escriure contes, perquè secularment és la manera que tenen mares i pares de transmetre als fills, de generació a generació, els costums, els mites, la revelació dels aspectes tradicionals o les fantasies de caràcter futurista, tot i que tal com ens adverteixen Elisabet Abeyà i Caterina Valriu a la introducció del seu volum Per fat i fat, contes per tornar a contar, el conte explicat oralment arriba a l’infant amb una riquesa humana i amb una càrrega afectiva difícil de substituir per cap altre mitjà. Idò bé, hem de dir que després d’haver llegit les narracions que Junqueras ha escrit als seus fills, s’hi ha fet a prop, perquè Déu n’hi do l’eloqüència de la redacció, la càrrega emotiva que incorporen els escrits. Naturalment que el sistema de vida, extrem, al qual està obligat el pres polític, ha condicionat la intensitat de l’expressió, però precisament aquestes privacions no han estat cap clàusula de restricció.

Ningú que es dedica a la pedagogia no qüestiona el valor educatiu que tenen els contes, o això diuen Abeyà i Valriu. Mestres i educadors —Oriol Junqueras és sobretot un mestre i un educador— reconeixen el seu valor intrínsec perquè alguns contes han arrelat a la nostra cultura i no els hem d’estalviar als infants; fan part de la nostra instrucció. Vet aquí, segurament, un altre motiu que ha conduït Junqueras a escriure els contes, baldament en el seu cas siguin històries noves de trinca, no cap adaptació de les narracions tradicionals. Un advertiment afegit; aquests contes, i els dibuixos respectius, són fruit d’una concurrència, d’una circumstància, i per això també tenen un gran valor documental.

Junqueras aconsegueix allò que Abeyà i Valriu denominen l’art de contar contes perquè encara que ell no els pot contar oralment, a través de la paraula escrita ha aconseguit transmetre amb intensitat, tal com ja s’ha dit, sentiments i sensacions, un món de fantasies que la seva imaginació i l’habilitat narrativa han estat capaces d’acostar, de ben segur, als seus fills. Bona tria, aquesta d’incorporar dibuixos perquè a les criatures que tenen l’edat d’en Lluc i de na Joana, un llibre amb imatges estimula més i ajuda a la comprensió lectora.

On s’ha de contar un conte? Segons les autores de Per fat i fat, contes per tornar a contar, només cal que la comunicació sigui desitjada. Per tant, ni la presó d’Estremera, ni la de Lledoners, no han pogut impedir, gràcies a una redacció emotiva, que la comunicació entre pare i fills hagi estat possible. Els contes s’han de contar en poder, millor si estam una mica a recer, sense pressa ni interrupcions, amb tranquil·litat. Idò bé, amb tots els impediments que li han volgut posar, així i tot encara no han pogut impedir que Junqueras hagi escrit unes magnífiques històries a Lluc i a Joana.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris