algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín: 11°
11°

Els andalusos, segons Ortega y Gasset

Ortega y Gasset, filòsof —Madrid, 1883-1955— que va tenir molta influència en la generació d’escriptors espanyols del 27, va escriure dos articles molt extensos a la premsa madrilenya, l’any 1942, que va titular, de manera genèrica, Teoría de Andalucía. El segon article, per ordre de publicació, el va titular El ideal vegetativo. Ortega y Gasset era madrileny però estava molt vinculat a Andalusia; a Màlaga hi va fer els estudis de secundària fins a l’any 1897.

En aquests articles, Ortega y Gasset intenta capgirar la creença —sembla que abans Unamuno ja hi havia posat esment—, l’argument general, que l’andalús és un ésser extravertit. Opina que no n’hi ha per tant, anul·la una micona el mite. Segons el seu plantejament el que passa és que els andalusos han esdevingut una farsa multicolor i complaent, espectacle per a la gent que visita el seu país. Diu el pensador: «El que té d’admirable, de misteriós i de profund Andalusia és aquesta propensió de la seva gent a representar-se, a ser mims d’ells mateixos, cosa que revela un sorprenent narcisisme».

Ortega es meravella del rendiment que han tret a la seva terra, amb tants pocs esforços. L’andalús, sempre segons l’opinió del pensador, viu una mica de la seva terra, però sobretot de l’aire i de la llum; viu, en definitiva, de l’aire del cel. I per quina raó?, demana el madrileny. Contesta: «Si l’andalús volgués fer qualque cosa més que sostenir-se en la vida, hauria de menjar més i, per això, s’hauria d’esforçar més». Però si fos així, s’hauria de donar a l’existència una solució estrictament inversa a l’andalusa. En una paraula; «L’andalús no menja per no haver de treballar. L’andalús defuig el treball». Així mateix Ortega procura revestir l’asseveració amb un estil que vol imprimir certa dignificació: «L’andalús no és gandul en el sentit vulgar de la paraula, sinó en el sentit elevat, cultural... i no li va gens malament». En resum, l’andalús intenta treure el màxim rendiment mitjançant la llei del mínim esforç possible. Un estil de vida, una cultura.

Continua el madrileny: «Venim d’una època que més que cap altra de la Història, ha fet del màxim esforç un ideal de vida i ens sembla difícil comprendre una actitud oposada a la nostra». Ortega reivindica el procés de la industrialització, tan lligat al model de vida occidental modern. Si el món industrialitzat aspira, de cada dia més, a invertir i estalviar, els andalusos, en canvi, ambicionarien desprendre; però poc, el mínim indispensable. De la qual cosa es podria deduir que si l’andalús treballa poc, la vida contemplativa ha de ser, aparentment, més divertida. «Podríem dir —continua el filòsof— que en la vida andalusa, la festa, el diumenge, condiciona la resta de la setmana i impregna de festivitat i d’agradable repòs els dies feiners. Però també a la inversa, la festa és menys orgiàstica i exclusiva; el diumenge és més dilluns i més dimecres que en les festes del Nord. Sevilla només és orgiàstica per als turistes del Septentrió; per als nadius, és sempre una mica festa i no ho és mai del tot».

Ortega atribueix les característiques del poble andalús a la manca de vitalitat; l’andalús no té passions, és poc exaltat i la seva gesticulació, tan freqüent, és enganyosa, més del que suposa la gent. Un ésser que per norma està a l’expectativa d’allò que sempre plou del cel: «Redueix al mínim la reacció sobre el medi, perquè no cobeja res pus i viu submergit en l’atmosfera del deliciosa, com un vegetal». Insisteix; tot i que no ho sembli als turistes que visiten, de pas i superficialment, les terres del sud, la imatge estereotipada en excés que transmeten uns i altres. Segons la Teoría de Andalucía, aquesta manca de vitalitat prové d’una actitud deliberada i voluntària. D’aquesta manera, els andalusos són així com són perquè ho han decidit lliurement. I llestos.

És precisament la conclusió del treball, prou expeditiva, allò que potser ens fa sospitar perquè ens mostra un Ortega y Gasset de caràcter conservador i aparentment classista; la seva ideologia bàsica, segons un altre filòsof espanyol, José Luís López Aranguren, liberal-conservadora. Quin és el detonant d’aquesta faisó andalusa que el madrileny exposa? Deixant de banda la dificultat de les generalitzacions, Ortega planteja els fets de la història com si haguessin de ser incommovibles i exteriors a possibles causes, la conseqüència d’una natura que discriminaria, fora de les servituds de l’economia, o designi de la providència. Distingir un prototipus d’ésser humà, parlar en general desconsiderant factors decisius, com qui es desprèn de la comptabilitat abans de fer inventari, sembla absurd, desproveït de sentit. I el dolor latifundista? I la determinació dels cacics? I les conseqüències de lluita política, la de les classes socials, sovint massa soterrada? Ortega de tot això no en deu saber res perquè no en diu ni piu.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris