nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
10°

A Lourdes de França

Hem de creure que els documentals del NODO deuen ser un material de primera categoria per als historiadors del franquisme, si és que en volguessin fer un repàs específic. De tant en tant, les televisions de Madrid n’ofereixen un tast, però amb un to simpàtic, com el de qui no es resigna a arxivar les glòries d’un passat que, tanmateix, fa part de la història d’Espanya. En vaig veure un bocí, no fa gaire, amb imatges d’una peregrinació de malalts al santuari de Lourdes que em va provocar el record de les anades al cinema, devers al final dels anys seixanta, quan encara de molt jovenets anàvem a veure aquelles pel·lícules que anunciaven de complement, les del còmic Louis de Funès o les del cèlebre Fu-Manxú, quan l’interpretava Christopher Lee, que posaven la pell de gallina, abans de la pel·lícula d’estrena. Era quan les sessions havien de començar, fort i no et moguis, amb el NODO. Record haver vist, ja llavors, algun documental divulgatiu d’aquells pietosos peregrinatges a la regió d’Occitània.

Allò de Lourdes era una corrua de gent estropellada, una plèiade de malalts de tota casta; cecs, esguerrats de cames i braços, mutilats, deficients mentals. En definitiva, una apoteosi de la misèria; la desgràcia aglomerada i emmagatzemada, desplaçats, tots ells, de les diverses regions espanyoles; també de Portugal, quan hi governava el dictador Oliveira Salazar; dels EUA o de Bèlgica, que era quan hi regnaven els tradicionalistes Balduí i Fabiola. Principalment la gent provenia d’aquests llocs. Encara tenc dins el cap l’himne oficial de la cerimònia, prou divulgat durant aquella època, de gràcia reparadora: «Del Cielo ha bajado la madre de Dios; en Lourdes de Francia su trono alzó; la reina del cielo aquí apareció. Ave, ave, ave María...» Tot plegat era terrible.

La bona fe d’aquella processó de gent tabacada, reclamats pel Cel, feia pensar, a l’observador un poc equànime, en el sentiment artificiós que embargava uns desgraciats amb el cos encara més desvalgut perquè la seva ànima havia de partir a cercar el reforç celestial, tal com predicava la mitologia expressa. L’envit que els oferien, clergues i autoritats, com una advertència enigmàtica, consistia a provocar-los la creença que el mal que tenien provenia de l’atzar incert i que la gràcia que els esperava, en canvi, era per voluntat divina. La fe en la verge de Déu havia de reparar la injustícia mundana. Un repartiment de papers sobrenatural basat en la pura fantasia, o en la depressió de l’estat d’ànim dels infeliços, dels amics i dels parents que els acompanyaven, ja s’entén, perquè la impressió que teníem, els espectadors del documental, és que els mossens i els polítics estaven més frecs que un gra d’all.

En aquella època, el NODO mostrava, impúdicament, un reguitzell de persones desvalgudes que només disposaven d’una mica de vida interior que ni tan sols els pertanyia del tot; una desolació que depenia en exclusiva de l’esperança que només han de tenir els desesperats i que, gràcies als propagandistes del règim, adquiria consolació al santuari més cèlebre del catolicisme. Era gent que s’aferrava amb pertorbació a les pregàries perquè creien que el misteri d’aquelles paraules podia esmenar els errors de la vida. Gent acabada de mortificar per uns i altres; aquesta era la impressió que propagaven malalts, parents i amics assistents; el millor i el pitjor de si mateixos, tot en u.

Els anys vuitanta del segle passat hi va haver una revifada d’aquella depressió propagandística que organitzaven a Lourdes; record haver vist alguns reportatges a revistes de celebritats que tenien la particularitat de substituir les explicacions del NODO. Les excursions les protagonitzaven alguns famosos i aristòcrates de segona fila, de l’estil d’Alfonso de Borbón y Dampierre, duc de Cadis i d’Anjou i gendre de la filla de Franco perquè es va casar, i després divorciar, amb la néta Carmencita Martínez Bordiu. Ara no puc dic segur si Alfonso de Borbón hi va arribar a peregrinar, tot i que crec recordar que sí perquè eren personatges del seu perfil, gent ben connectada amb el franquisme residual, llavors en una etapa de reconversió. Eren aristòcrates i famosos que ja estaven de davallada i pegaven pel costat de la beneficència amb la intenció de rescabalar un poc la seva imatge perquè, en aquell temps, el seu crèdit social ja anava un poc mal parat, afectats com estaven, molts d’ells, per afers diversos de procedència dubtosa. L’exabrupte sobtat i místic de molts d’aquells aristòcrates i famosos que viatjaren a Lourdes va ser per mor d’una rauxa devota, esdevinguda en un moment de dificultat personal; un remei pal·liatiu i sentimental a causa de la seva inevitable decadència social.

No sabem com deu haver acabat tota aquella commemoració benèfica de Lourdes, tan excessiva i irreparable; segurament en la més pura decadència, com solen acabar la política autoritària i les pretensions del catolicisme oficial —allò que hagués pogut adquirir una certa tensió espiritual plausible, si no hagués estat perquè l’Església encara ara demostra devoció aferrissada als poders terrenals—, sempre seguit a remolc de la ciència que millora els resultats, aquest pic els de la tècnica medicinal. Tot fa pensar que, finalment, l’opinió pública se n’ha desentès, cosa que no vol dir que en el món d’avui en dia les autoritats no hagin trobat una alternativa adequada, igual de psicològica, inflamada i barroca, com eren aquelles inefables processons franceses i multiculturals; per exemple, en el cas d’Espanya, la solució dels programes suposadament informatius de l’Ana Rosa, devoció actual molt més tumultuosa que la de Lourdes, per mor de la propensió que la població encara té avui en dia a contemplar els miracles, en aquest cas de la comunicació televisada.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí., fa 11 dies

Una cosa curiosa de les aparicions de la Mare de Déu a na Bernadeta, és que segons la noia la Verge li parlà tot el temps en occità, prova, segons molts creieren, de la falsedat d'allò que contava. Com podia la Santíssima Verge rebaixar-se a parlar en un dialecte de l'occità, una llengua degradada i residual, cridada a desaparèixer del parlar de la gent culta? El cas és que si li hagués parlat en francès na Bernadeta molt possiblement no'hagués sabut què li deia. L'Església arribà a admetre tal fet, per increïble que semblàs, i a moltes de les imatges de la Mare de Déu de Lorda les acompanyen les paraules occitanes "que soy era Immaculada Councepciou" ("Jo som la Immaculada Concepció").. A la nostra terra hi ha gent que sempre fa parlar el Bon Jesús en castellà ("amaos los unos a los otros, digué el Bon Jesús" (!)

Valoración:1menosmas
Per Quines coses!, fa 13 dies

Devers els anys 80 vaig passar amb la meva dona i els meus fills, durant un viatge per l'Occitània, per Lourdes (o Lorda, en la llengua del país, que no sé si ja ha deixat de parlar-s'hi) i vaig quedar astorat de veure la quantitat de coses (esglésies, monuments religiosos, edificis particulars, places i carrers) que s'hi havien fet en pocs anys amb els donatius dels devots i les contribucions dels negociants del poble. I pertot arreu hi havia una gentada que parlava en molts d'idiomes, i tendes i més tendes, com als llocs més turístics de Mallorca. Supòs que la causa eren els ansiejats miracles, però era un lloc turístic de primera. Fa estona que no n'havia sentit parlar.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris