algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Com si no passàs el temps

Aquest cap de setmana passada les carreteres franceses han estat un punt calent. Milers de ciutadans les han ocupades impedint-ne el trànsit. Duien armilles grogues, d'un groc més que sospitós. Els aldarulls han estat grossos, tant per la dimensió de la protesta com també pel nombre de persones que hi prengueren part. El caos va ser total. Fins i tot, una manifestant va perdre-hi la vida en ser atropellada per una conductora que es posà nerviosa – així ho conten les cròniques- i envestí la multitud que es manifestava.

Per la xarxa, aquest bugadeig mastodòntic que encasta opinions i ven falsies per veritats, però on també hi ha filets de coneixement, no s'han pogut estat de comparar aquestes accions amb les que protagonitzen membres – o si voleu, encara que soni malament, escamots- dels anomenats CDR's. D'aquesta comparança n'ha quedat una cosa clara. Sembla, dic sembla des de la prudent distància i sense conèixer-ne la lletra menuda, que les autoritats franceses, tot i el populista Macron, han reaccionat amb una certa serenitat. Ni un fumet d'ombra d'acusació de sedició, ni molt menys de rebel·lió. Contràriament a les acusacions que aquí reben els independentistes, encara que la seva acció consisteixi en una cosa tan subversiva com és situar-se al costat d'una membre de la força de seguretat amb un nas vermell, de pallasso, al rostre. Sobre aquest tema i en semblants tons s'hi han referit personatges força importants i assenyats. Vaja, que no eren els quatre hooligans que sempre hi ha a cada bàndol (i que a vegades són els que més renou fan). L'humor tampoc no hi ha faltat a l'hora de comparar les dues maneres d'actuar, la francesa i l'espanyola.

El cas m'ha fet pensar amb un eximpli – per dir-ho de forma medieval- que fa servir Valentí Almirall al llibre Lo Catalanisme, un llibre publicat l'any 1886. Fa més de 130 anys. És un llibre fruit de les coordenades de l'època i, entre d'altres coses, en un dels passatges intenta fer una anàlisi positivista de les diferències entre el caràcter espanyol i l'anglès – prototípic aquest darrer d'allò que n'Espriu en digué el nord enllà, on la gent és noble, culta, desvetlada i feliç...-. Per fer aquesta comparança se serveix de dos personatges populars Don Quijote i John Bull. Es veu que per aquelles saons a Londres hi havia hagut disturbis força importants. Vegeu que en diu Almirall “Si a Madrid hagués succeït la centèsima part de lo que la capital d'Anglaterra, don Quijote, armat de totes armes i amb veu tan pavorosa cm la que féu en la Venta quan la cregué convertida en un nou Campo d'Agramante, no sols hauria l'estat de siti fins en les discutides Carolines [...] sinó que hauria amenaçat cel i terra, pretenent que les demés nacions seguissin lo seu exemple i fessin grans escarments en prevenció de lo que podria tan vegada ocórrer.”

I no n'hi ha més de fetes. Tampoc no seria gaire difícil pouar dins qualsevol novel·la d'en Pérez Galdós per trobar espectacles, potser no tan esperpèntics – sempre la realitat supera la ficció-, com els que hem vist aquesta setmana a la judicatura. Un no nomenat president que renúncia a ser-ho, un altre que també dimiteix. Es reprova la ministra de justícia sobretot perquè la veuen flaca davant l'independentisme. És clar, què han de fer? Són víctimes del seu propi relat. No estaria malament que l'independentisme convidàs gent de l'Espanya més profunda perquè se n'adonassin que el relat construït per PP i C's, amb l'empar de Vox i PSOE, és completament fals. Seria la millor pedagogia. Jo mateix, vaig ser-hi, fa dues setmanes i no vaig percebre en cap moment aquest clima de tensió. Vaig anar amb metro. Hi havia gent amb tatuatges i gent amb llaços grocs, amants de DUB i de la rumba, sardanistes i pericos i culers. No vaig presenciar cap acció suspecte de res. Vaig anar en transport públic i em vaig moure per un mercat. Una dada curiosa. Una paradeta de C's davant el mercat de Santa Catalina a les dotze del migdia respirava una indiferència total. Ningú no s'hi acostava. Ni els propis per insuflar-se de proclames ni els estranys per insultar-los. Eren allà, indiferents, com si algú hi hagués deixat una manat de bledes i ara s'hi mustiassin sota el tebi sol. Aquesta és la crispació de què parlen?. Potser la necessiten tant que volen fabricar-la per esdevenir Quixots i convertir les Ventas en Campos de Agramante.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris