cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 27°
32°

Els ous, la República i la felicitat

Eren dies intensos. D'aquells que duren anys. Dates històriques que vivíem apassionadament. Tota una vida esperant un moment com aquell. Veníem del dolorós 17 d'agost, dels llarguíssims 6 i 7 de setembre, de l'indescriptible 1 d'octubre, del l'impressionant 3 d'octubre, del frustrant 10 d'octubre... En pocs temps les havíem vistes de tots colors. No posarem cap nom, per prescripció facultativa.

El 26 s'acabà molt tard, però amb bones notícies: l'endemà, a la fi, seria el dia. El 27 començà molt prest, amb notícies preocupants: incomprensiblement, el President escoltava els cants de sirena que arribaven de Madrid (juntament amb una bona partida d'amenaces).

Permanentment reunits al Parlament, ara hi ha eleccions, ara hi ha declaració. No ens resta cap tecla per tocar. Cap telèfon per marcar, cap peça per moure, sempre és clar, per empènyer en la mateixa direcció independent i republicana. Desfilen per davant els nostres ulls tots els escenaris possibles i impossibles. Algun amic dubta. I a algun no l'entenc.

És l'hora de la veritat. És l'hora somiada. Ítaca és just davant. A dues passes, a un bot. Només cal botar...

Faig una volta pel preciós palau que acull, presumptament, la voluntat popular. Centenars de periodistes de tot el Món expectants. O roda de premsa per anunciar la convocatòria d'eleccions o el vot cap al gran bot.

A la fi es convoca sessió plenària per rebutjar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola i votar el que el poble ja havia decidit votant: la proclamació de la República Catalana. Me'n record que no he menjat res. Baix al bar. Hi ha una coa immensa (bàsicament periodistes internacionals que segueixen el debat pels monitors que hi ha allà). Deman un entrepà del que hi hagi.

Comença la sessió plenària. El bloc espanyolista abandona l'hemicicle. La resta voten. Uns pocs voten no. La majoria voten sí.

A la fi m'arriba l'entrepà. Me l'han fet de truita i el cuiner me certifica que ha hagut de rompre els ous per fer-la.

Hi ha rictus de nirvis i de tensió entre els diputats independentistes. Més preocupació que l'eufòria lògica de qui té l'honor de proclamar la llibertat de seu poble.

En contrast, a l'exterior de l'hemicicle, dins l'edifici, centenars de batles catalans celebren la votació. Emoció a flor de pell. Surten els diputats i els membres del govern. Ens abraçam. L'abraç durant un segle, amb llàgrimes als ulls. I, significativament, massa significativament, fora de l'hemicicle, es llegeix la proclamació. Eufòria i llàgrimes entre la gent que ho segueix.

L'emoció m'inunda. M'embarga. Em transporta. Foto de tot l'equip. I al carrer!!!

Mai havia vist unes cares tant desbordades de felicitat. Tot el recorregut entre el Parlament i la plaça de Sant Jaume és ple de gent feliç. Gent de tots els colors, feliç. Somriures, abraçades, eufòria... A la plaça de Sant Jaume ja no s'hi cap. No ens trobam amb els amics que són allà. Si cal resistir, resistirem. El poble, aquesta vegada, és evident que no ha fallat ni fallarà...

La República és felicitat. I per fer truites cal rompre ous.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tià, fa 10 mesos


Segons una notícia publicada damunt El Español de fa devers un mes i mig, el percentatge de catalans que en aquell moment votarien independència, si hi hagués hagut eleccions, hauria estat del 51,1 %.

No vaig veure aquesta nova damunt cap altre diari. Si fos vera, hauríem ultrapassat el 50% al qual tant s'ha aferrat la premsa espanyola., i tot sembla indicar que la tendència del vot independentista és d'augmentar.

Que en sabeu res?

Valoración:2menosmas
Per manel, fa 10 mesos

47,5% ese el porcentaje de votos que consiguió el bloque indepen en las últimas elecciones autonómicas.
No son mayoría.

Valoración:0menosmas
Per Idò sí., fa 10 mesos

Potser el problema sigui que no hi ha ous per rompre... O no n'hi ha a bastament. O els qui en tenen els tenen amagats...

Valoración:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris