cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 13°
14°

L'obra completa de Joan Pericàs

02-10-2018

Els llibres fan més companyia si el lector identifica bé els continguts. A mi m’ha passat això amb les memòries que va escriure Joan Pericàs (Palma, 1960-2010). No el vaig conèixer, tot just vaig llegir algunes de les seves cròniques periodístiques, les que va escriure al diari El Mundo/El Día de Baleares. Record que sempre em xocaven perquè semblava que eren uns treballs escrits al marge del context editorial del diari. Pericàs, així mateix, explica al llibre que aquell periòdic era com una mena de república de paper on s’hi encabiren escriptors de diversa índole i procedència, fins que hi va aterrar Eduardo Inda, l’actual director del digital OK diario.

Quan vaig saber que amb el suport de la UIB i de l’ajuntament de Palma, Sloper (La noche polar) havia publicat la seva Obra completa, l’any 2011, vaig tenir ganes de posar-me a llegir. D’això fa encara pocs mesos perquè només per circumstàncies casuals vaig tenir notícia d’aquesta edició. La coberta del llibre diu que Pericàs uns mesos abans del traspàs es va posar a escriure una mena de memòries i que l’escriptura va ser un remei pal·liatiu perquè sabia que s’havia de morir —un any i pico abans els metges l’havien informat del mal pronòstic que tenia l’adenoma de pulmó. Crec que el que va fer Pericàs va ser recopilar alguns materials i escriure, efectivament, nous papers: «Jo pens que les meves mans que ara són més pales que mans, m’aixequen els mots per a bastir margades que escalonin aquest esllavissament, lent però segur cap a la fosca. Perquè jo no em vull morir, i molt menys ara que la bellesa del món se’m fa tan punyent com grata i fins i tot m’arrenca plors que pugen de la gola als ulls, com a dolls ufanosos d’una ànima reconciliada.»

Hem d’advertir que l’Obra completa per sort inclou la poesia que va escriure el periodista que també era científic, perquè Pericàs era llicenciat en ciències biològiques i va impulsar alguns treballs d’investigació i de divulgació. Fa mal dir perquè la psicologia humana és diversa en matisos i ara sols ens guia l’obra presentada, bona part de la qual escrita en uns darrers moments de dificultat, però fa l’efecte que els coneixements de biologia que tenia l’escriptor, va ser una circumstància que li va permetre encarar la mort amb serenitat. Pericàs era un intel·lectual complet perquè tenia formació científica; sabia de què parlava, per això va saber descriure tan bé el progressiu deteriorament de la seva salut i els efectes produïts per la medicació que prenia. Llegir el llibre ens ha reafirmat en la convicció que l’optimisme no serveix per a res; el que cal és ser valents. Hi ha biaix.

Efectivament, els qui som de la generació de Pericàs ens identificam amb bona part del contingut biogràfic perquè d’aquella època que va ser la nostra, n’ha sabut extreure els matisos essencials. La mitologia del moment, per exemple, sovint descrita d’una manera crítica perquè l’autor era un iconoclasta. Els seus itineraris, els de Palma, els de Mallorca; els professionals, sovint concurrents, de vegades també molt específics, personals, dels quals en va sortir prou escalivat, com gairebé tothom. La capacitat de fer autocrítica, fins a l’extrem de confessar, explicant els motius amb definició precisa, la sensació de fracàs professional. Crec que Pericàs era un liberal, deslligat d’adscripcions innecessàries, en el sentit que no era cap doctrinari, tret que no el privava de ser posseïdor d’un cert vitalisme. Segons el que hem llegit, sembla que tenia un caràcter fort, que no és el mateix que tenir mal geni. També hi ha biaix.

Estam davant una obra completa que transmet, si més no a l’estat d’ànim d’un servidor, un cert escepticisme; el de qui no vol deixar d’explorar, més que res per no donar el braç a tòrcer. Pericàs considerava que els prejudicis eren nocius per a la convivència humana i s’hi va rebel·lar. Sospesava els fets, sempre disposat a reconsiderar-los.

Hem posat esment a la seva poesia, sempre segons les nostres possibilitats. Poesia bona de llegir i mala d’escriure. Vet aquí el seu principal mèrit. Un versos que accentuen l’aire sever del seu autor, sempre responsable, allunyat de la frivolitat. Ara bé, poesia, emperò, que complementa amb tons càlids, separada de la mètrica freda i calculada, tons construïts amb paraules que li permeten lligar una expressió emotiva. Els temes de la seva lírica són clàssics; la mort i l’amor, però presentats a través d’una reposició de paraules ben travades —vet aquí la gràcia que han de tenir els versos—, tot lligat a la seva intuïció específica perquè la poesia no és matèria que hagi d’anar fermada amb baga a la racionalitat. Gust vinculat a una sensibilitat desacostumada, sovint mala de conciliar. Art que esborra el realisme; moment culminant —el de cada poeta—, involuble perquè venç el sentimentalisme adotzenat i la deshumanització, la impossibilitat, sovint real, de resoldre res. En el cas de Pericàs, molts de pics la seva poesia resol el conflicte perquè, tal com reconeix el propi autor, ha estat un bon camí per a l’autoconeixement.

Hem llegit una poesia sense grans alteracions. Si algun poema més primet sembla que cau, sempre trobarem un vers o altre que suma, que l’aguanta; és com si aquest vers hi hagués de ser per corroborar l’encert del resultat final. Fa la impressió que cada poema —no som davant una obra extensa— el va escriure en el moment oportú; per això ens ha llegat una dispersió de textos, un recull de poemes encertats més que un llibre de poesia cohesionada.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris