cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
15°

La por de la paraula (IV)

El Sexenni Democràtic (1868-1874), obert amb l’enderrocament revolucionari d’Isabel II, suposà avenços en l’àmbit de la llibertat d’impremta. En efecte, el Decret de 23 d'octubre de 1868 del govern provisional suprimí la censura i «qualsevol altre requisit» previs (art. 1), com també la fiscalia de novel·les (art. 5). Tanmateix, es mantenien els delictes d'impremta, atès que, malgrat que es derogava la legislació especial sobre impremta, hom remetia al Codi penal per als «delictes comuns que es cometin per la impremta» (del qual es declarava derogat l'article setè), la qual cosa, en realitat, suposava un enduriment de les penes. Fins i tot es mantenia la responsabilitat penal dels directors i empresaris dels teatres pels «atacs que a la moral o els bons costums es dirigeixin a les obres que s'hi representin» (art. 6). La Constitució de 1869 declarà, sense restriccions ni remissions a desenvolupaments legislatius ulteriors, el dret dels espanyols a «emetre lliurement idees i opinions, adés de paraula, adés servint-se de la impremta o d’altre procediment semblant» (art. 17), per bé que n’autoritzava la suspensió temporal «en circumstàncies extraordinàries» i per llei (art. 31). Precisament en el marc de les mesures excepcionals previstes en aquest precepte s’aprovà la Llei d’ordre públic, de 23 d’abril de 1870, que ordenava al govern la suspensió de publicacions que «preparin, excitin o ajudin» a la comissió d’actes «contra la Constitució de l’Estat, la seguretat interior i exterior» o «l’ordre públic» (art. 6). En qualsevol cas, la Constitució de 1869 declarà prohibits la censura i els depòsits previs, com també la figura d’editor penalment responsable (art. 22). Així mateix, aquesta llei fonamental també suprimí les jurisdiccions especials (art. 11 i 23), considerades una anormalitat jurídica, i despenalitzà la professió de cultes altres que el catòlic —però mantingué el sosteniment amb fons públics del «culte i els ministres de la religió catòlica»— (art. 21), com també reconegué el dret a exercir càrrecs públics amb independència de la religió professada (art. 27).

El Codi penal aprovat per la llei de 18 de juny del mateix any, tot i no recollir gran part dels preceptes de la legislació isabelina que vulneraven més greument la llibertat d'expressió, encara en mantingué un bon grapat, entre els quals destaquen les «injúries o amenaces al rei» (amb penes molt altes: entre 12 anys i un dia a vint anys de presó, si es proferien en presència del monarca; des de sis anys i un dia a 12 anys i multa de 500 a 5.000 ptes., si es feien per escrit i amb publicitat fora de la seva presència, i entre dos mesos i un dia i quatre anys i dos mesos, si s'expressaven «en qualsevol altra forma» i segons si eren «greus» o «lleus», art. 161-162) i al successor a la Corona o regent (amb penes un grau inferiors, art. 164); a diputats o senadors, pels vots emesos o les opinions expressades a les Corts (confinament, art. 174); als «ministres de la Corona o a una altra autoritat en l'exercici de llurs funcions» (entre un mes i un dia i sis mesos d'arrest i multa de 125 a 1250 ptes. i quatre anys i dos mesos de presó i multa de 130 a 1300 ptes., segons la gravetat, si es pronunciaven en llur presència o en escrit adreçat o no a elles, art. 266-267, 269), o a «funcionaris públics o agents de l'autoritat» (entre un mes i un dia i sis mesos d'arrest, art. 270). A més, el Codi de 1870 tipificà com a falta, amb multa d'entre cinc i 25 ptes., la «manca de respecte i consideració deguda», la «desobediència lleu» (art. 589.5) o l’«ofensa» a l'autoritat, en els casos en què aquestes accions no fossin constitutives de delicte (art. 589.6). També mantingué el tipus penal contra les opinions dissidents del clergat reaccionari, amb penes d’entre 12 anys i un dia i vint anys d'estranyament per als eclesiàstics que, en l'exercici de llur càrrec, emetessin manifestacions contràries a «l'observança de les lleis» de l'Estat o que «en provocassin la inobservança» (art. 144). Pel que fa a la impremta, el Codi recollia, com a falta (amb multa d’entre 250 i 1250 ptes.), diversos tipus delictius de la legislació anterior sobre impremta: publicacions que «incitin a la desobediència de les lleis i les autoritats constituïdes, facin apologia de les accions qualificades per la llei de delicte o ofenguin la moral, els bons costums o la decència pública» (art. 584.4). També recollia, igualment com a falta (amb multa d’entre 250 i 1250 ptes.), la publicació «maliciosa de notícies falses de què pugui resultar qualque perill per a l'ordre públic o dany als interessos o el crèdit de l'Estat» (art. 584.3). Així mateix, mantenia la tipificació com a delicte del fet d'editar publicacions sense peu d'impremta (art. 203.1) o de no comunicar a les autoritats els noms de l'editor i el director de les publicacions periòdiques abans que apareguessin (art. 203.2), i amb penes més altes (entre un mes i un dia i sis mesos d'arrest major) que a la Llei de 1857, on (art. 90) només es preveien multes. Quant a les calúmnies, el Codi de 1870 augmentava la pena màxima (fins a quatre anys i dos mesos de presó), en cas d’acusació d’un delicte greu (art. 468), com també en cas d’«injúries greus» i per escrit i amb publicitat, on la pena màxima de bandejament s’elevava fins a sis anys (art. 473). També mantenia la consideració com a injúries de fets provats (art. 475), amb la mateixa excepció que a l’article 383 del Codi de 1848, i es reproduïa textualment (art. 476) l’article 381, el qual preveia que les «al·legories, caricatures, emblemes o al·lusions» també podien esser constitutius de calúmnia o injúria. A més, el Codi de 1870 també introduïa en aquest àmbit nous tipus restrictius de la llibertat d’expressió, en tipificar com a falta (amb multa d’entre 25 i 125 ptes.) el fet de difondre «maliciosament», amb «litografies o altres mitjans de publicacions», «fets relatius a la vida privada que, sense esser injuriosos, puguin produir perjudicis o disgustos greus a la família a què es refereixi la notícia» (art. 584.2).

En l’àmbit del dret de manifestació, també afegia tipus penals nous, com ara l'organització de manifestacions «al voltant de qualsevol dels cossos colegisladors quan les Corts siguin obertes», la responsabilitat personal de les quals, a més, es determinaria a partir dels «discursos que s'hi pronunciïn» o els «impresos que s'hi reparteixin» (amb penes de bandejament o confinament, segons el grau de participació, d’entre sis mesos i un dia i 12 anys, art. 168-169). A més, considerava delictes «contra la forma de govern» (amb pena de bandejament, art. 186) el simple fet de proferir consignes (art. 182.1), llegir discursos, repartir impresos o mostrar banderes (art. 182.2) «en manifestacions polítiques, en tota mena de reunions públiques o en llocs de concurrència nombrosa» que provocassin «aclamacions directament adreçades» a «aconseguir, per la força, o fora de les vies legals», el «reemplaçament del govern monarquicoconstitucional per un govern monarquicoabsolut o un de republicà», desposseir de llurs facultats els cossos colegislatius, el rei o regent o «variar l'ordre de successió legítima a la Corona o privar la dinastia dels drets que li atorga la Constitució», entre d'altres. El fet de cridar consignes en públic «provocatives de rebel·lió o sedició» o portar banderes «que incitin a l'alteració de l'ordre públic» es penava amb arrest d’entre un mes i un dia i sis mesos (art. 273).

D'altra banda, tot i rebaixar el virulent catolicisme penal de la legislació espanyola, el Codi de 1870 encara mantenia greus restriccions a la llibertat d'expressió en matèria religiosa i moral, les més notòries de les quals eren el manteniment del delictes d'«escarn» dels «dogmes o cerimònies» —el qual ara s'eixamplava als de «qualsevol religió que tengui prosèlits a Espanya» (art. 240.3)—; l'«exposició o proclama, mitjançant la impremta i amb escàndol, de doctrines contràries a la moral pública» (multa d'entre 125 i 1250 ptes.) (art. 457), o la qualificació com «associacions il·lícites» de les que «siguin contràries a la moral pública» (art. 198.1). A més, el caramull de preceptes del Codi de 1848 que protegien la litúrgia catòlica, més que desaparèixer, es refonien en el nou delicte de realització («amb escàndol») d'actes d'«ofensa al sentiment religiós», amb pena d'entre dos anys, quatre mesos i un dia i sis anys i multa de 250 a 2500 ptes. (art. 241). Com a faltes, persistien conceptes com «ofensa» al «pudor o els bons costums amb fets d'escàndol o transcendència greus» (entre un mes i un dia i sis mesos d'arrest, augmentant fins i tot la pena en relació amb l'article 482.1 del Codi de 1848) (art. 456), àdhuc en forma d'«estampes, dibuixos o figures» (amb la mateixa pena que al Codi de 1848) (art. 586.2). A més, s'elevaven notablement les penes pel fet d'«impedir, pertorbar, interrompre o fer endarrerir la celebració d'actes de qualsevol culte» (a entre dos anys, quatre mesos i un dia de presó i deu anys i multa de 250 a 2500 ptes., segons si es feia «tumultuàriament» o tan sols amb «fets, paraules, gestos o amenaces», art. 240.2 i 239), com també es penava com a falta, amb arrest d'un a deu dies i multa de cinc a cinquanta ptes., la «pertorbació dels actes d'un culte o ofensa dels sentiments religiosos» de qualsevol manera no prevista en aquests articles (art. 586.1). A més, el Codi de 1870 (art. 240.1) eixamplava el concepte de «maltractament» a «un ministre de la religió» en exercici de les seves funcions, en afegir-hi amb «paraules, gestos o amenaces» quan, en realitat, el Codi penal de 1848 (art. 134) només tipificava com a delicte el que es feia «d'obra», tot i que rebaixava les penes a entre sis anys i un dia de presó i deu anys i multa de 250 a 2500 ptes.

Ja en el marc de la República federal proclamada el 8 de juny de 1873 i en el context de les revoltes carlina i cantonalistes, el govern suspengué l'article 17 de la Constitució (Decret de 20 de setembre de 1873, art. 1) i, en un altre decret del mateix dia, prohibí la publicació de notícies sobre les insurreccions que no fossin «comunicades per conducte oficial» (art. 1.3) o que informassin sobre els moviments de l'Exèrcit de la República (art. 1.4). En cas de reincidència, hom preveia la imposició de multa d'entre 500 i 5.000 ptes. (art. 3) i la suspensió de la publicació, en cas de nova reincidència (art. 4). El Decret de 22 de desembre del mateix any autoritzà, a proposta del Govern Civil, la suspensió de les publicacions que «preparin, auxiliïn o excitin» la comissió de delictes contra les deliberacions dels cossos legislatius (art. 2).

La por de la paraula (III)

La por de la paraula (II)

La por de la paraula (I)

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris