nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 13°
17°

La por de la paraula (III)

En el context de les creixents restriccions a la llibertat d'impremta establertes pel liberalisme conservador espanyol, el Decret reial de 2 d'abril de 1852 suposà una altra volta de rosca. Al mateix preàmbul, hom afirmava que l'objectiu del Decret era «salvar» la impremta «de si mateixa». Entre les disposicions regressives del Decret, destaca el restabliment de la censura prèvia governativa per als dibuixos, gravats, litografies, estampes «o emblemes de qualsevol mena» i vinyetes de periòdics «o de qualsevol altre imprès» (art. 95), per a les novel·les (art. 97) ―que al preàmbul eren titllades de «verí seductor que, amb el seu afalac, encobreix tots els gèrmens de la immoralitat i desorganització social»―, i per a «tot escrit sobre afers polítics o administratius de les províncies d'Ultramar» (art. 99). També es mantenia la censura prèvia episcopal per a les obres que tractassin sobre dogmes de la religió catòlica, la Bíblia o la «moral cristiana» (art. 100). Així mateix, augmentava fins a vuit els delictes d'impremta. Entre les innovacions penals introduïdes, destacaven els «delictes contra la societat», que incloïen l'«apologia d'accions qualificades de criminals per les lleis» (art. 29.1) i, en el context de les primeres lluites obreres als nuclis industrials, la propagació de «doctrines contràries al dret de propietat, excitant les classes menesteroses contra les acomodades» (art. 29.2). Dins aquest nou tipus delictiu, la Llei de 13 de juliol de 1857 hi afegiria els escrits contraris a «l’organització de la família» (art. 27.4). Quant als «delictes contra la religió o la moral pública», el Decret de 1852 no només mantenia tipificada com a tal l'«excitació» a «l'abolició o canvi de la mateixa religió», sinó àdhuc el simple fet de defensar que «se'n permeti el culte d'alguna altra» (art. 30.2). El Decret també preveia la «inutilització» de tots els exemplars dels impresos condemnats o multats (art. 53), i el fet de posseir-ne implicaria una multa d'un terç de la quantitat imposada als responsables dels impresos (art. 102). Pel que fa a les penes, al Decret de 1852 eren menors que al Codi penal: per «injúries al rei», entre un i sis anys de presó i multa de 20.000 a 60.000 rals, inhabilitació i pèrdua de feina (art. 35); a la família reial, presó de sis mesos a dos anys i multa de 10.000 a 30.000 rals (art. 36); pels «delictes contra la seguretat de l'estat o l'ordre públic», de sis mesos a tres anys de presó i multa de 15.000 a 50.000 rals (art. 37); pels «delictes contra la societat, la religió o la moral», presó de sis mesos a dos anys i multa de 5.000 a 25.000 rals (art. 38), i pels «delictes contra les autoritats o sobirans estrangers», entre sis mesos i un any de presó i multa d'entre 5.000 i 25.000 rals (art. 39). Així mateix, el Decret augmentà tant la quantia de contribució directa per a esser editor d'un periòdic polític o religiós ―a entre 500 i 2.000 rals, segons el territori (art. 16.5)― com els depòsits necessaris per a endegar una publicació periòdica (a entre 40.000 i 160.000) (art. 19). La Llei de 13 de juliol de 1857 augmentaria la contribució mínima per a esser editor a 2.000, a Madrid, i 1.000, a la resta de l'Estat (art. 12.5), i els depòsits constants, a 300.000 i 200.000, respectivament (art. 14). Pel que fa als òrgans competents per a conèixer dels delictes d'impremta, el Decret l'atribuïa al Tribunal Suprem, en instància única, en els delictes «contra el rei i la família reial, contra la seguretat de l'estat, contra la religió i contra els sobirans estrangers» (art. 42), mentre que els delictes «contra la moral pública, les injúries i calúmnies contra l'autoritat» i els comesos contra els particulars passaven a la jurisdicció dels jutjats de primera instància, amb dret d'apel·lació a les audiències provincials (art. 43). El Decret restablí els jurats, però amb competència restringida als delictes «contra l'ordre públic», «contra la societat» i «contra l'autoritat», quan no fossin injúries ni calúmnies (art. 46). A més els membres del jurat serien nomenats pel governador civil, d'entre els majors contribuents de contribucions directes (art. 64-65). El Decret reial de 2 de gener de 1853, a més, tornaria a suprimir del tot els jurats i atribuiria el coneixement de tots els delictes d'impremta als tribunals ad hoc previstos al Decret reial de 6 de juliol de 1845 (art. 7). També donava la possibilitat a l’editor d’impresos segrestats de retirar la denúncia a canvi de destruir l’edició en el termini de 12 hores des de la detenció de l'imprès (art. 4).

En l'àmbit de les facultats sancionadores de l'Administració, el Decret de 2 d'abril de 1852 autoritzava l'autoritat governativa a confiscar «qualsevol imprès en què es cometi injúria o calúmnia», a petició de l'afectat (art. 8). També reconeixia al governador provincial la facultat per a imposar multes de fins a mil rals per «manca de respecte i decòrum a l'autoritat» en censurar actes oficials (art. 113.3) o a «la decència i els bons costums» (art. 113.1) i a suspendre qualsevol periòdic que hagués estat multat per algun d'aquests motius tres vegades en un any (art. 114). A més, el govern podria suspendre periòdics per dos mesos, si contenien «ofensa greu» contra funcionari o corporació públics (art. 116.2) o «incitacions a la desobediència o al menyspreu del govern o les seves disposicions» (art. 116.3) i fins i tot en podria decretar la supressió, quan el consideràs perillós per als «principis fonamentals de la societat, la religió, la monarquia o la forma de govern» (art. 117). També podria prohibir l'entrada a territori espanyol de qualsevol escrit publicat o imprès fora del Regne (art. 126).

L'esmentada llei de 13 de juliol de 1857 substituí les penes de presó per als delictes d'impremta per multes d'entre 5.000 i 60.000 rals (art. 33-35). La reforma de 1864 d'aquesta llei (Llei de 22 de juny de 1864) restablí els jurats d'impremta a les capitals de província (a la resta de municipis, la competència romandria en els jutjats de primera instància), si bé només podrien esser nomenats els ciutadans que pagaven les quantitats més altes de contribució territorial (entre 100 i 500, segons el territori), subsidi industrial i de comerç (entre 40 i 200), els deu membres més antics de les cinc acadèmies reials i els missers més antics dels que pagassin les quotes més altes als col·legis respectius (entre 20 i 50), i havien d'esser major de 25 anys (art. 5). A més, en la línia de la restricció de competències dels jurats d'impremta de la legislació «moderada» anterior, aquests jurats no coneixerien dels delictes d'impremta «contra la religió», contra la monarquia espanyola i «l'honra privada» dels els sobirans estrangers ni de les injúries i calúmnies, que es jutjarien per la jurisdicció ordinària i per als quals, a més, es reintroduïen les penes de presó: d'entre un i sis mesos pels «atacs» i «ridiculització» de la religió catòlica; entre set i 36 mesos i multa d'entre 500 i 2500 ptes. per escrits adreçats a l'«abolició o canvis d'aquesta religió» o en favor de la llibertat de culte; entre quatre i sis anys, pels impresos que continguessin «atacs» al rei, si eren greus, i entre set i 36 mesos, si eren lleus, i un grau inferior pels atacs adreçats a la resta de membre de la família reial (art. 4). En canvi, rebaixava a entre 15.000 i 25.000 ptes. el depòsit per a editar publicacions periòdiques (art. 2). La Llei de 7 de març de 1867 establí un enduriment de les penes: entre quatre i sis anys de presó i multa d'entre 1.200 i 3.600 escuts pels «delictes contra la religió», el rei i «la seguretat de l'Estat», i entre set i 36 mesos i multa de 1.000 a 3.000 escuts pels delictes contra «l'ordre públic» i «contra la societat»; fins a 36 mesos per als delictes «contra la moral pública» i multa de 500 a 1.000 escuts (si bé la franja inferior es rebaixava a un mes), i 36 mesos i multa de cent a mil escuts per injúries i calúmnies a particulars. Pel que fa als «delictes contra sobirans estrangers», les penes es rebaixaven a entre un i sis mesos de presó i multa de 400 a 800 escuts (art. 28). A més, la llei establia el tancament de qualsevol periòdic condemnat tres pics per delictes d'impremta i, en cas que l'editor retiràs l'edició tres vegades per evitar la denúncia, la publicació se suspendria durant dos mesos i durant tres si, transcorregut el període de suspensió, hi havia una altra retirada o denúncia de l'edició, i tancament definitiu la vegada següent (art. 30). A més, la llei tornava a traspassar a la justícia ordinària l'enjudiciament dels delictes d'impremta (art. 34), amb l'agreujant que instruirien les causes jutges nomenats pel govern, amb l'excepció dels pobles amb un únic jutge, on la competència correspondria a aquest (art. 35-36). A més, la llei mantenia explícitament la censura prèvia per a les «obres dramàtiques, novel·les, fulls volants, romanços, cançons, trobes o altres publicacions anàlogues, impreses o manuscrites» (art. 52).

La por de la paraula (I)

La por de la paraula (II)

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris