cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
21°

Spinoza, Artigues i la Il·lustració radical

Hi ha dies de fosca grossa que només es poden contrarrestar amb el compromís democràtic i la ‘joia de viure’ que també pregonava Joan Mascaró

L'obra del filòsof Spinoza encara desperta passions i noves lectures.

22-08-2018 | dbalears

«Hi ha hagut un silenci d'espelma
i un saqueig de paraules»
Blanca Llum Vidal

Hi ha dies de fosca grossa que costa agafar ànim... Un dels darrers llibres que acabo de llegir es titula 'Nova Il·lustració radical', escrit per la filòsofa catalana Marina Garcés. És un llibre breu i amb idees molt valuoses per combatre l'actual atzucac civilitzatori. Reivindica l'actitud 'il·lustrada' de Kant com a motor crític. Bona cosa... però ja vos he dit que avui no duc bon dia. Acabo d'escoltar per la televisió a un militar que em ve a dir que Francisco Franco va ser un gran il·lustrat 'modernitzador' d'Espanya. Emmudeixo.  Parafrasejant lliurement a la meva poeta de capçalera, sembla que m'hagin 'saquejat de paraules'. Definitivament, avui no necessito partir de Kant, em fa falta una dosi molt més radical de llum.

Necessito recordar la figura d'un jueu polidor de lents que va pensar a contracor de tota una era i que és un dels millors exemples del risc que pot implicar defensar una actitud oberta i lliure. Em refereixo a Spinoza, aquell 'maleït' filòsof que encara avui ens cou. No penso fer-ne ni 'fetitxisme', ni 'mitomania'. Una altra cosa és com llegir autors moderns al segle XXI i sobretot poder fer-ho en la nostra llengua. Aquest article, que és un particular homenatge a Antoni Artigues, també vol deixar constància de la noble tasca dels professionals que intenten divulgar el llegat filosòfic europeu en llengua catalana. Un dia parlarem de la ingent tasca que ens queda per fer. Això també és memòria històrica i compromís democràtic. Només apel·lo a la paciència del lector perquè em segueixi fins al final d'aquest itinerari en el qual ofereixo, amb dosis d'ironia socràtica, un garbuix de fils de lectura amb una agulla per cosir-los. Som-hi!

«Maleït sigui de dia i de nit»
El 25 de juliol del 1656 la comunitat jueva d'Amsterdam emetia un dolorós Herem, edicte d'excomunió, contra un jove anomenat Baruch Benedictus Spinoza. El seu 'crim' va ser escriure alguns textos comentant la filosofia de Descartes. Aquell edicte el «maleïa de nit i de dia» i prohibia a tothom mantenir-hi relacions. Però el més important, condemnava taxativament la lectura i difusió dels seus escrits. Aquí tenim un primer fil gruixut. Ja en el 1670 es va divulgar en el cor d'Europa un 'misteriós' llibre, d'autor anònim i titulat 'Tractat teològic-polític'. Tothom va emmudir de cop. Tot seguit, des de les trones i púlpits de totes les confessions i pelatges, s'aixecà una violenta insurrecció verbal contra aquella obra, qualificada de «llibre forjat a l'infern». No tardaren a donar-ne l'autoria a Spinoza. El pròleg d'aquest tractat encara avui es pot considerar com la millor oda que s'hagi fet mai a la llibertat de filosofar, creure i sentir. Novament tothom volia prohibir aquell escrit, sota pena greu de 'condemna eterna'. Aquest fil és llarg. Reapareixerà un segle després amb la crema pública i la persecució dels escrits del francès Rousseau. Els dos filòsofs foren sengles defensors i constructors de la democràcia moderna i ens queda clar que molts detractors volien destruir-ne el rastre. Seguim filant!

Poder llegir allò 'prohibit' en català
L'obra més important del nostre filòsof s'intitula 'Ètica, demostrada segons l'ordre geomètric' i va ser publicada en llatí de manera pòstuma. L'obra es considera una fita cabdal del pensament que encara avui genera lectures noves i apassionades. Com suposarà el lector, també ha estat objecte de condemna. Des de fa almenys un segle es poden llegir sengles traduccions en nombroses llengües. En castellà, per exemple, existeixen almenys tres edicions crítiques diferents elaborades per spinozistes de renom. Aquí tenim un fil de greuge. La traducció catalana, meravellosament elaborada per Josep Olesti i publicada per Marbot Edicions, només té cinc anys. Crec que el món de les lletres catalanes no ha lloat prou la fita que suposa tenir en català aquest text fonamental. Sembla que resulta difícil fer llegir en català textos 'perillós' que altre temps tothom volia prohibir. Benvinguda sigui aquesta curosa traducció!

Geometria i poesia
Sempre que en alguna assignatura del Grau de Filosofia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) he hagut d'introduir els alumnes a la lectura d'aquest llibre de Spinoza els he explicat, primer de tot, la seva complexa estructura (que a primer cop d'ull espanta) construïda a base d'axiomes, proposicions, escolis, corol·laris, explicacions, etc. Tot un entramat conceptual geomètric per explicar la gènesi del cos, la ment, el paper de les passions o l'enteniment. Ara bé, una vegada fet això, els hi suggereixo que també poden llegir el llibre d'una altra manera, com el que realment potser és... el poema més meravellós que hagi palpitat mai en un cor humà! Algun erudit ho trobarà una extravagància, però aquí us deixo el fil potent de tres noms dels qui foren veritables lectors de la trinxera spinoziana. Goethe es va recloure sis mesos per estudiar-lo; Flaubert escrivia amb passió a George Sand sobre el seu amor pel filòsof jueu; i Borges, que li va escriure dos poemes, recitava de memòria fragments sencers de l''Ètica'. Ai. I és que ja se sap la dèria dels literats per llegir coses 'perilloses'. Poca broma!

Desig i amor, brases ardents
Però que diu l''Ètica' per causar tant de rebombori? Entre moltíssimes coses, diu que les 'idees abstractes' no existeixen i que només són causants d'enfrontaments. Diu que cada persona és una essència particular, singular, i que és el mode d'expressió concret de la única substància que anomena 'Déu' o naturalesa. Diu que allò que ens constitueix no és primerament la consciència, com feia Descartes, sinó el 'desig' que és expressió de l'anhel de viure i preservar-se. Diu que el cos i la ment són dues cares d'una única moneda i xifra la gènesi de les passions humanes en amor/alegria i odi/tristesa. Rebutja la 'culpa de viure' i intenta evitar, en la mesura del possible, la melangia que ens empetiteix. Spinoza diu que com més alegres intentem ser, més 'perfectes' ens tornam, ja que el mal no té consistència ontològica i tot el que existeix, si s'equilibra, és pura 'joia de viure'. Amb ell aprendreu a trobar el vostre particular mode de desitjar i lloar la vida. I també començareu a combatre la intransigència i l'exclusió, gaudint amb lloança divina de totes les persones que vos envolten. Si continuau estirant i estirant aquest fil... arribareu cada nit a tocar la lluna i tots els estels. Visca!

Passió sefardita
Durant el segle XVIII el qualificatiu d''spinozià' va servir com una condemna d'anatema sit. Era utilitzat per desqualificar i menysprear doctrines o opinions contràries al canon ben pensant. 'Spinozista' va agafar el regust tràgic de l'insult de 'marrano', que era com escarnien a Castella als jueus conversos. Aquells jueus martiritzats, que dos segles abans de Spinoza, es van mantenir secretament fidels a la fe hebràica en la llarga nit de l'èxode de Sheparad. Miquel Beltrán, Catedràtic d'Ètica de la UIB, fa molts anys que es dedica a l'estudi de la influència de la filosofia cabalística jueva a l'obra de Spinoza. Entre d'altres, investiga el fil estret i potent que lliga el nostre filòsof amb el pensador cabalístic, Abraham Cohen de Herrera. En concret, la clara empremta del llibre 'Puerta del Cielo', considerat una fita del sincretisme filosòfic renaixentista en llengua castellana.

Fray Luis, de la presó a l'oblit
Un fil que cou. L'altra gran síntesi del Renaixement en llengua castellana la trobareu a Salamanca amb Fray Luis de León. Com els jueus sefardites, Fray Luis també va patir la dèria inquisidora i de Sant Ofici. Va patir l'odi i la ira d'aquells que persegueixen tot allò que sigui 'diferent'. Imaginau... a Fray Luis el van tancar a la presó durant anys perquè va oferir a la llengua castellana el que potser és el millor regal que li hagin fet mai, una immemorial traducció comentada del 'Cantar de los cantares'. Vos ben assegur que molts dels qui avui miren amb ulls de ràbia el color groc i els llaços, es farien un favor a si mateixos si es tranquil·litzessin llegint i recuperant del pou de l'oblit aquesta joia amorosa de les lletres hispàniques. Almenys que estiguin a l'alçada del seu llegat cultural. Per dignitat!

«Rojos i judeo-masones»
Un fil esfilegassat. No sé què pensarà Garcés, però sincerament em sento del tot ridícul parlant de la 'nova' Il·lustració radical mirant el panorama estantís que em rodeja. Mentre intento reflexionar, un grup nombrós de militars espanyols es dedica a sumar adeptes a un delirant manifest en defensa de Franco. Escolto per la televisió un tal Manuel Fernández-Monzón, que assegura que El Caudillo fou un gran demòcrata amb afany modernitzador. Ai. Aquell homenet, que durant quaranta anys martiritzà pobles amb aquella dèria inquisitorial que només li feia veure conspiracions de 'rojos judeo-masones'. No sé si només som jo, però les paraules d'aquest militar em preocupen molt i em cauen com una bufetada. Segons diu el senyor del telenotícies, el PSOE afirma que es multarà als militars reservistes signants del manifest i que també s'exhumaran els ossos de Franco. Mentrestant, ja fa 10 mesos que tenim líders cívics i polítics engarjolats o exiliats. I a la tele tornen a sortir aquells dos jovenets, que es disputen el tron babilònic de la dreta política, amb la dèria grossa de tornar a l’article 155 i de tallar tots els fils possibles de diàleg. Amb tot, la televisió també m'informa que el Valle de los Caidos ha fet furor aquest estiu com a destinació turística. Torno a emmudir. I el pobre Fray Luis, plora que ploraràs! Però llegeixo alguns mots de l''Ètica' i de cop recupero l'ànim i la força. Ja era hora!

Groc de persistència i serenitat
Un fil ben groc. Cal ser constants i perseverar amb el bon ànim joiós que ens ensenya Spinoza. Cal evitar forjar vincles d'odi i mantenir-se ferms i serens en la lluita. Al lector l'insto a llegir com un bàlsam alguns fragments de l' 'Ètica'. Amb tot allò que li he explicat del nostre filòsof ja no interpretarà de manera naïf o amb 'bonhomia ingènua' algunes de les següents proposicions: «L'odi mai no pot ser bo» o «Qui viu sota el guiatge de la raó s'esforça tant com pot, per la seva banda, a compensar amb amor, o sigui, amb generositat, l'odi, la ira, el menyspreu, etc., d'un altre contra ell». I pels qui només pensen en filosofies de foscor: «L'home lliure en res no pensa menys que en la mort, i la seva saviesa no és una meditació de la mort, sinó de la vida». Dempeus!

«Passar gust de viure»
Per acabar un fil de diamants en forma d'humil homenatge a Antoni Artigues, tot un referent de la cultura catalana de Mallorca. Vaig tenir poc tracte (per ventura massa poc) amb el professor Artigues. Ell, com jo, era un dels afamats solitaris que a migdia compareixen a dinar a un concorregut bar del Campus universitari. Alguns cops vam compartir taula i pràcticament no parlarem. Ara bé, vos asseguro que absolutament totes les magres converses que vam tenir van tractar sobre Spinoza. Ell en lloava el desig, l'alegria i el seu ull precís de polidor de lents. Algunes persones que l'han tractat amb proximitat em diuen que Toni sempre manllevava i citava uns versos del meu amic Miquel Perelló, poeta de Búger: «Passar gust de viure / l'única / la màxima». Ai. Crec que Artigues també llegia Spinoza com a veritable poeta. Valguin aquests mots per lloar el seu record.

... i una agulla
Si encara necessitau agulla llegiu l'obra d'un il·lustre i universal mallorquí. Un humil margalidà que va saber donar a llegir l'antiga saviesa d'Orient a milions de lectors en llengua anglesa. Joan Mascaró també en sabia molt de llibres perseguits, del 'Cantar de los cantares' i estimava el català amb devoció. Segons ell, «la pau i l'amor», eren les úniques vies possibles per a tota Il·lustració. En les darreres pàgines del seu testament espiritual, editat amb el nom de 'La Creació de la Fe', hi podreu trobar la següent sentència, una afirmació amb signe d'exclamació... «Que gran és Spinoza!».

[P.D. Agreixo, de debò, la paciència del lector que hagi arribat al final. Si algú té ganes de saber si es pot establir una possible genealogia entre la 'joia de viure' spinozista i l'alegria fondal que pregonava segles abans Ramon Llull, que em fasi de veure. Li prometo que parlarem de pures 'meravelles'. Com deia Llull... «privatio desiderii est mori» ].

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Lluís Segura, fa 10 mesos

Quin bell text. Gràcies a l'autor.

Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris