algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín: 11°
10°

Dues novel·les, dos premis literaris

21-08-2018

Per tant, hem de creure que estam davant d’una magnífica aportació a la literatura mallorquina. És ver que l’opinió sobre els premis literaris ha esdevingut un poc devaluada, primer de tot entre els qui no n’han guanyat mai cap, però les obres de Jaume Pons Lladó per ventura desmentiran aquesta versió. Opinàrem, arran de la publicació de la primera novel·la que va escriure, Mentre el llop encara aleni, premi Ciutat de Manacor de novel·la, 2014, que l’obra ens va aportar una manera d’escriure molt plàstica, molt ben expressada, que permetia al lector una implicació ben directa, en la història narrada, gràcies a la selecció d’un vocabulari riquíssim, adaptat a l’època —per mor d’un rigorós treball previ de recerca— que dotava l’obra d’un llenguatge molt eloqüent.

Aquest pic, Jaume Pons, ha optat per escriure d’una manera més reposada, no tan hiperactiva. Ens referim a la segona novel·la que ha escrit, Una pluja pertinaç, premi Pollença de narrativa, 2017, publicada pel Gall Editor. L’extens relat, redactat en primera persona, ens conta les trifulgues d’en Blai, un taxidermista turmentat a causa dels seus remordiments i de la mala conjuntura que viu Palma. Som a principi del segle XIX, immersos de ple en la guerra del francès. Els presos de Cabrera; les tropes napoleòniques; la constitució de Cadis; Ferran VII i el retorn a l’Antic Règim. Les reminiscències de la lluita entre lul·listes i antil·lulistes i, entremig de tot, l’assassinat de don Hipòlit, el rector d’Esporles.

Una pluja pertinaç no és una novel·la històrica tradicional, basada en uns fets que són interpretats a partir de variacions independents, introduïdes segons el criteri de l’autor. Pons es limita a situar facetes de la vida moral en un moment de la nostra història que ben bé poden ser extrapolades a l’actualitat. Podríem dir que els defectes socials, les dificultats humanes, que hi descriu són moderníssims perquè són crònics, inveterats. La conjuntura històrica és un pretext; l’escriptor no ha tengut la pretensió d’entrar dins el moll de l’os històric, ni d’esmenar res, ni d’aventurar allò que hagués pogut ser en unes altres circumstàncies. Ni tan sols les vicissituds de l’assassinat del rector d’Esporles, nus de la història narrada, no estan descrites amb detall. La motivació del crim, tot just assenyalada.

La novel·la està escrita d’una tirada, no hi ha diàlegs. És una narració, però, que avança molt lentament, a sotragades o fent ziga-zaga constant perquè, aquest pic, Pons ha triat la digressió —sovint en Blai reconeix que se’n va per les bardisses. Aquesta tècnica és, paradoxalment, la que necessiten, autor i protagonista, per expressar bé, completar-nos del tot, de manera recurrent, les causes que obsessionen el protagonista. Pons ha escrit una novel·la que, més que altra cosa, li ha servit per filosofar a l’entorn de l’administració d’una justícia que sempre ha estat corrupta; a l’entorn d’uns estaments que determinen la vida social d’una manera desafortunada. La burocràcia de la justícia està pensada expressament perquè no hi hagi un dret equànime. Vet aquí el per què; el sistema de l’Antic Règim sempre acaba per imposar-se, d’una manera o altra. Cert que formalment no hi hem sabut trobar el to poètic, potser perquè el ritme no és enèrgic, no és l’adequat per a la provocació d’imatges. Pons ara ha volgut comunicar, més que sorprendre. El protagonista de la novel·la es limita a reflexionar amargament sobre el mal infligit per uns i altres, sobretot arran del mal que ha estat capaç de provocar ell mateix.  

La cobdícia que ningú no és capaç d’esmenar, és de totes les èpoques; per això, vulgues no vulgues, els humans sembla que estan abocats a haver de fer sempre un mal paper. En aquesta obra no hi surten herois categòrics; tot just s’hi insinuen algunes eventualitats. El protagonista d’Una pluja pertinaç és un escèptic persistent, amb motiu de causa, i també perquè no és cap beneit. Ara bé, l’escepticisme no és autocomplaent perquè en Blai mai no perd de vista l’oportunitat de fer autocrítica.    

Una bona aportació de l’obra, ja es tradicional en el cas de Pons Lladó, és l’encertada descripció urbanística de l’època; producte, l’encert, d’un treball d’investigació previ. És ben conegut el fet que l’autor no es posa a escriure fins que no s’ha documentat d’una manera molt solvent, completa. Una altra curiosa contribució de l’autor és que la novel·la ens ofereix una interessant bibliografia de l’època, en forma de lectura seleccionada i comentada pel protagonista.        

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris