algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:

Un comiat d'Ovidi Montllor

Dia sis de març de 1995, Jordi Sebastià va entrevistar Ovidi Montllor. Va ser la darrera entrevista que li varen fer perquè, molt malalt, pocs dies després, Montllor va morir. Va ser una conversa personal, segons Sebastià, on parlaren més de la vida privada que de l’artística. Més tenaç que mai, reforçà el compromís impertorbable amb la seva gran passió, l’art d’actuar. Avui hem volgut reproduir íntegra al dBalears aquella entrevista que fa vint-i-tres anys va publicar el setmanari El Temps.


Sebastià: En més d’una ocasió ha dit que quan recorda la seua infantesa li vénen al cap els moments que passava tancat a casa, a causa de la seua salut fràgil.

Montllor: És cert, jo era molt malaltís. A casa teníem la biblioteca d’un oncle meu que és escriptor i que ha publicat molts llibres de poesia, teatre, assaig, novel·la... Era una biblioteca considerable; així per damunt, amb uns dos mil volums. Com que la tenia a mà, anava llegint de mica en mica, encara que moltes coses no les comprenia, però com a mínim em va servir per crear l’hàbit de lectura.

Sebastià: Hi ha cap paral·lelisme, entre aquells moments de repòs i aquests?

Montllor: No. Aquell moment era molt més ric. El meu cap anava molt innocent, més verge. Jo recordo molt bé que des del balcó de casa, per dintre, mirava els xavals allà baix i jo inventava jocs que després els hi transmetia perquè ells juguessin. Des de dalt jutjava si havia anat bé o no. Tenia moltíssim marge d’imaginació i, després, jo era ignorant de la necessitat; tenia el platet a taula i no havia de preocupar-me d’una cosa que ara sí que em preocupa: que cal treballar.

Sebastià: Joan de Segarra ha contat alguna vegada que li desconcertava una mica que malgrat ser pobre i haver tingut molts problemes, vostè no dubte a qualificar la seua infantesa de feliç.

Montllor: És difícil de comprendre, perquè mai no tenia un duro, és veritat, ni un duro ni un xavo, però m’ho passava bé. Quan tenia dotze anys em donaven dues pessetes el diumenge i amb això no podies fer gairebé res: comprar cacau i tramussos, i això era la tarda. Però eren tardes precioses, parlant amb els amics i passejant. Començo a passar-ho malament quan mon pare cau malalt de tifus. La seguretat social no pagava unes pastilles que necessitava i recordo que la mare em va portar de la maneta per tota la família que tenia a Alcoi a demanar diners. No ens en van donar; i això va provocar distanciament amb aquells familiars. Era molt dur de dur; un home que podia morir i uns parents que no li donaven els diners que necessitava. Però la resta era fantàstic. Vaig començar a treballar molt jove, però era en un lloc on hi havia una bicicleta i jo la usava per fer encomandes. Per a mi això era l’hòstia.

Sebastià: És cert que Joan de Segarra el va dirigir cap a la cançò?

Montllor: Més o menys. Recordo que jo assajava una obra als baixos del CICF, que era un institut, i quan vàrem sortir ens vàrem trobar amb un munt de gent que celebrava un festival de cançó universitària. Per les escales em vaig trobar amb en Joan, a qui no coneixia. Ell era jurat. Em va aturar per a saludar-me i dir-me què opinava de la crítica que havia fet dels Diàlegs de Rotzante. El meu amic Alfred Luchetti li va dir a Joan que jo tenia unes cançonetes i entre els dos em van comboiar perquè hi participés. Vaig classificar-me per a la final i la setmana següent vaig guanyar amb dura competició amb Sisa. Des d’aquell moment ens vàrem fer molt amics. Per mi, a més, va ser un mestre que em va ajudar moltíssim.

Sebastià: No sabia que vostè i Sisa foren universitaris.

Montllor: És que no ho érem. Ningú no ho era. Però en aquella època calia fer aquests muntatges per poder dur endavant qualsevol iniciativa.

Sebastià: Amb el muntatge dels poemes de son pare, Josep Maria Segarra li ha tornat el favor?

Montllor: Era un projecte antic, de fa quinze anys, ajornat per problemes que no fan el cas. Quan arribà el centenari, em vaig decidir a fer un muntatge d’una hora i mitja. Em vaig passar tres mesos i mig treballant durillo, durillo, repassant-me l’obra completa. Vàrem tenir sort. El muntatge va agradar molt, i també al Joan, perquè això em tenia seriosament preocupat.

Sebastià: En certa manera hi havia moltes garanties d’èxit, perquè tothom reconeix que Ovidi és un magnífic recitador.  

Montllor: Magnífic no ho sé, però porto vint anys.

Sebastià: Quin és el secret?

Montllor: Això ve de lluny. Jo sempre he volgut ser actor i de jove, a Alcoi, intentava recitar perquè em pensava que la poesia era bàsica en la formació d’un actor però no me’n sortia. Un amic, Pep Torró, em va proporcionar un disc de Fernando Fernán Gómez i María Luisa Ponte recitant i vaig comprendre com s’havia de fer. Suposava que si m’havia passat a mi, li podia passar a altres persones. I això va pujar de to quan vaig descobrir els nostres poetes. Vaig pensar que era una pena que la gent no els conegués. Després, una lectura a Barcelona del poeta rus Lotutxenco em donà més daus i em vaig decidir a preparar el muntatge sobre Papasseit, que em va costar tres anys.

Sebastià: M’ha parlat de treball, però encara no m’ha dit el secret per emocionar el públic; com ho fa, els espectadors li indiquen el camí?

Montllor: No, els poemes no els dius pendent del públic. Al públic ja li has de donar el que tu vols. Jo sé perfectament quan ve el pinyol, quan ve la part tova, quan la part fàcil... per això són els muntatges, per veure de combinar diversos poemes per tenir sempre el públic sempre atent i interessat.

Això requereix un bon coneixement dels autors. Jo, normalment, em llegeixo tota l’obra d’un autor, no només la poètica. Capbussar-te en el poeta et dóna el to que la lectura necessita. Potser m’equivoqui però ja tinc una línia i no hi dubto. Tot allò que dono ho faig amb seguretat i la seguretat és el més important en la nostra feina. Quan surts a un escenari has d’estar convençut; si no, plega.

Sebastià: Què té el seu treball, la interpretació, que l’apassiona d’aquesta manera?  

Montllor: Simplement, la possibilitat de ser un altre.

Sebastià: Una via d’evasió, doncs?

Montllor: No, no. Sobretot curiositat, o cansament de tu mateix. O potser evasió, però no faria cap escarafall. Vols ser un altre i ho ets, arribes a ser-ho.

Sebastià: Això no crea situacions problemàtiques?

Montllor: No, mai.

Sebastià: Posem el tòpic de l’actor que s’enamora en la ficció i en la vida real.

Montllor: Si parlem d’amor i interpretació, doncs sí. Hi ha hagut problemes. La ficció és la que mana. En pel·lícules i obres de teatre, jo recordo que m’he enamorat realment de la persona de qui m’enamorava a la ficció. Pràcticament amb totes. I això t’ho has de callar i anar amb molt de compte, perquè podria minvar la feina de l’altra persona, i això seria imperdonable.

Sebastià: Com es compagina una vida familiar amb una vida itinerant com la de l’actor?

Montllor: De la manera més desastrosa del món; i vivint sol, com he acabat, després de viure amb quatre dones.

Sebastià: Però, ha pagat la pena?

Montllor: Sí. Però a mi no m’agrada viure sol. Treballar sol sí, però viure-hi, no. No em trobo còmode, però al final de l’experiència et dius: aquí no hi ha res a pelar. A mi m’agrada viure en parella. De fet tinc dues filles. He volgut perpetuar la parella, però ni així, ni amb filles ni amb hòsties. M’han fotut una puntada al cul i m’han dit que la meva manera de treballar no és compatible amb la família. Jo quan treballo m’estic de tot, sóc absolut, i suposo que això no és acceptable. Quan feia pel·lícules fora de Barcelona no volia anar-hi amb la dona, perquè em distreia, i fins i tot si rodàvem a Barcelona jo hauria preferit d’anar-me’n a viure a un hotel, perquè tornar a casa i trobar les coses quotidianes em desconcentrava. La gent que viu amb tu, per molt que et conegui, creu que vols temps lliure per fer bestieses. No he trobat mai una persona aliena a la feina que la comprengués.

Sebastià: Mai no ha tingut la temptació de deixar la interpretació per la família?

Montllor: No. És més forta la interpretació. Per mi ha anat així. Va començar als vuit anys i mai no m’ha deixat. És la meva vida i el meu aliment espiritual, sempre ho ha estat. Per a mi treballar és collonut.

Sebastià: Parla com si fos una dependència.  

Montllor: Jo sóc de la mateixa opinió que Picasso: “Vull que la musa m’agafe treballant”. Cal el treball diari. Les cançons no surten seient a la taula i agafant un llapis i un paper. Són contínuament dins teu, sense adonar-te’n. La interpretació també. I aleshores vénen les qüestions concretes: ara cal fer aquest paper, ara ja puc escriure aquesta cançò. Llavors puc tancar-me amb pany i clau i treballar i treballar, en un exercici duríssim, perquè memoritzar és molt dur, però així agafes pràctica i després va molt més tranquil.

Sebastià: La seua ha estat una de les veus més crítiques amb el poc suport que ha rebut la cançó durant els última anys.

Montllor: És que no ho puc arribar a entendre. No entendré mai que un patrimoni d’aquest tipus se n’anés en orris. Aquí no hi havia tradició de cançó i que després de vint anys de funcionament... vint anys!... Ja hi havia una gran professionalitat. No és broma el que fa la gent com Serrat, Raimon, Maria del Mar, Pi de la Serra, Lluís Llach... Que de cop i volta tot això se’n vagi enlaire, tate! No ens assabentem de res. Tanta conya de país i ho hem fet molt pitjor que en qualsevol lloc. Tot el dia xuplant el que fan als Estats Units i el rock dels collons, quan tot podria viure, tot podria tenir el seu espai.

 

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris