cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 27°
33°

La veu d'eclipsi

Sebastià Perelló és tot un referent de la literatura mallorquina contemporània

‘Amb la maror’, editat per Lleonard Muntaner, i ‘Veus al ras’, publicat per Club Editor, són dues de les obres més importants de l’escriptor de Costitx.

24-07-2018 | M.R.P.

«Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté»
Baudelaire

Un «ruixat de lletres». Un crui fondal que apunta, amb l'escriptura, als límits de la possibilitat de la paraula. Un intent agosarat de dur l'inaudible a la sobirania de la lletra. Sobirania múltiple i republicana, democràticament fragmentària. Crec que aquesta és de les millors maneres de caracteritzar la paraula poètica de Sebastià Perelló, tot un referent de la literatura mallorquina contemporània. Un artesà dels mots que és capaç de conjugar amb mestratge les expressions col·loquials illenques amb les avantguardes literàries més ardoroses.

En aquest sentit, en la ressenya d'aquesta setmana, em vull fer ressò dels darrers treballs publicats de l'escriptor de Costitx. Dues obres a les quals, com a lector, em lliga el goig d'una gran estima. La primera és el recull de poemes 'Amb la maror', publicat per Lleonard Muntaner el 2017 en la seva col·lecció 'La Butzeta'. Es tracta d'un poemari contundent, plagat de moviment salobre, que va i ve en onades profuses de mots i desigs. I, sobretot, que et pega galtades com la 'mar grossa'. Si hagués de fer la tasca impròpia de triar alguns poemes, aquests serien: 'El cel obert', 'Tenir-se amb tu', '[Ruixat de lletres]', 'Still-leven' i '[Escriure]'. Aquest darrer el reproduïm perquè el lector pugui assaborir l'estètica de Perelló: «Escriure / la penombra / amb la lletra / entrefosca / de la claror / de migdia». Ai!, ens sobren o falten paraules... tota paraula!

La segona obra de la qual vull parlar és 'Veus al ras', publicada pel Club Editor el 2016. Es tracta d'una 'novel·la' (si es pot qualificar així) escrita amb un llenguatge profundament poètic i de contingut trasbalsador que narra la història d'una desfeta psicològica. Un home amarat de veus, desvertebrat en la interioritat naufragada de la consciència. Cada dia, ell es palplanta davant la casa de la seva estimada i només pot proferir mots incomprensibles. Ella li fa de veu, de 'porta-veus', en narra la desfeta, la defallida i l'entramat vivencial. En el fons, és un relat molt beckettià i que en alguns moments em recorda a 'Les memòries del subsòl' de Dostoievski. Un tast: «I ben aviat ja només vaig esser això, aquest animal que tresca, aquesta manera d'estar disponible, aquesta recerca perpètua, la dona que et furga la veu rera la finestra. I revé el record, la carn de gallina, mentre tu, que em donaves l'esquena, rapinyaves els vidres». Lectors!, no ho dubteu... llegiu a Sebastià.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris