lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°

Un tema d'Estat per als polítics espanyols

Encara fa pocs anys, la senyora Maria Antonia Trujillo, la que va ser primera ministra d’habitatge de Zapatero, va declarar que no sabia per què servia el català. Josep Martí, periodista i alt càrrec del darrer govern d’Artur Mas, ha escrit un llibre que ha titulat Com guanyàrem el procés i perdérem la República. En un capítol del llibre conta una anècdota reveladora. Hi posa que dia vuit de novembre de 2011, en un pis del passeig de Gràcia de Barcelona, el corresponsal d’El Mundo, Àlex Salman, hi va organitzar un sopar i que hi assistiren una dotzena de persones, entre les quals P.J. Ramírez i el mateix Josep Martí. En el decurs del sopar, Ramírez va posar damunt la taula una proposta. Convé recordar que en aquell moment ja s’havien organitzat les tres primeres grans manifestacions a favor del dret a decidir i que l’independentisme s’anava enfortint. Amb això que Ramírez s’ofereix com a intermediari davant els polítics de Madrid i la premsa centralista, amb l’objectiu d’iniciar una campanya, destinada a l’opinió pública espanyola, per conscienciar la població que Catalunya és mereixedora d’un millor tracte fiscal. Ramírez va parlar d’un nou pacte fiscal. Però, hi va afegir, res no ha de sortir de franc, és necessària una contrapartida. En definitiva, va proposar baratar una millor fiscalitat per la supressió de la immersió lingüística a les escoles. La proposta va ser desestimada per tothom, fins a tal extrem que un conegut empresari —Martí no revela el nom— la va qualificar d’indecent.

Aquests dues anècdotes, protagonitzades per dos nacionalistes espanyols de diferent espècie, demostren, un altre pic, que per als representants de la seva classe dominant, la llengua és una qüestió d’Estat. També demostren que per a la gent supremacista, allunyada de la civilització, hi ha llengües universals i n’hi ha d’inferiors, llengües útils i llengües supèrflues. Això passa perquè el que ells entenen com Espanya, encara ara està configurada com a un Estat de monarquia autoritària i centralista, partidari de la repressió quan convengui. Estratègies i tàctiques. Per tant, després del cop neofranquista a la democràcia, si de cas, ja enllestirem la cosa amb les operacions de maquillatge que calguin. En fi, després d’activar l’article constitucional, el 155, ara ja podem agranar las cendres de Franco, el dictador que poc abans de morir va fer saber que ho deixava tot ben fermat, tal com podem comprovar, novament, avui en dia.

Els nostàlgics de Franco que expliciten el seu suport, no saben de què va la cosa. Són curts de gambals perquè entrebanquen el pragmatisme. Aquests del 155, més subtils, una cara dura de partits que també són antidemocràtics, saben que estan emparats, sempre seguit, per un poder administratiu, coercitiu i militar; sobretot cada vegada que han d’imposar el seu projecte polític perquè el poble se subleva. L’esquerra oficial espanyola que oficialment diu que està a favor de l’emancipació dels pobles, n’és còmplice, per acció o per omissió, de les diverses formes que tenen de boicotejar la democràcia, abús que inclou els entrebancs a la normalització de la llengua catalana, per exemple. L’imperialisme i el xovinisme espanyol, en el cas dels liberals, sense badar molt la boca, també impregna la mentalitat presumptament progressista, sovint amb moderació perquè el posat de qui simula equanimitat, és més confortable i proporciona estalvi d’energia en el moment d’endurir-se el conflicte. És per aquest motiu que la ministra Batet, dissabte passat, en resposta al conqueridor Casado, deia que el PSOE ha de seduir Catalunya.       

En el nostre redol, en canvi, el nacionalisme espanyol no ha de menester baratar res. Tampoc dissimular. Els incidents per mor del conflicte lingüístic no tenen aturall. Un dia insulten una professora de la UIB per haver volgut parlar la seva llengua en un restaurant. Un altre, és una usuària de Son Espases; resulta que una empleada sanitària no la vol entendre perquè diu que estamos en Espanya. Un servidor, si se’m permet la intromissió, ha denunciat fins a tres vegades a la premsa que el centre d’atenció primària de la vila de Calvià, incompleix la llei de normalització lingüística. Debades. Els partits polítics aviat s’espolsen les puces, es fan els desentesos, uns més que els altres; però la manca de determinació és gairebé general. Per què han aprovat una nova moratòria contra la llengua catalana a la sanitat pública? Cada legislatura aproven noves moratòries, expressen dubtes i, d’aquesta manera, desprestigien la llengua i els seus parlants. No ho veuen que si no defensen la llengua amb determinació, perdem legitimitat? Ens converteixen en damnificats propiciatoris, reus de l’ofensiva lingüística dominadora. En un magnífic article que va escriure Joan-Lluís Lluís al setmanari Presència, ja fa una partida d’anys, deia que «... la malfiança continua existint plenament perquè hi ha llengües que semblen dur en el simple fet de ser parlades l’estigma de la traïció.»

Si no som nosaltres, els protagonistes de la restitució, qui ho serà? Contraris a la prolongació neofranquista, protagonitzada per la saga borbona, hem de ser conscients de la importància que ha de tenir la llengua catalana perquè quan un poble perd la seva llengua, ja només pot viure de les seves tradicions, reduïdes al folklore de la sobrassada, del pa amb oli i de la ensaïmada campiona del món. Dissolució d’un col·lectiu, ineficaçment sotmès, sense capacitat de resposta efectiva. Empobrida resposta conjunta que només aspira a integrar-se en inferioritat de condicions. La historiografia deixa ben a les clares que per als polítics espanyols, la llengua és una qüestió d’Estat. Potser el problema que tenim nosaltres és que hem descartat tenir un Estat propi i, per tant, una llengua que en sigui digna.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel de la Mel, fa 8 mesos

«Si la meva llengua fa trontollar els fonaments del teu estat, significa que has construït el teu estat sobre la meva terra» Musa Anter.

Valoración:2menosmas
Per Joan Miró Font, fa 8 mesos

De fet, a s'estat francès, que ha perseguit amb vehemècia s'ús de ses llengües de ses seues nacions ocupades, és de fet molt fàcil exhibir una bandera d'aquestes nacions, en això hi ha molta tolerància. Fa molt de temps que hi vaig fer un viatge, l'any 1988, i em vaig fartar de veure banderes catalanes a Perpinyà i occitanes a Tolosa, però a penes sentia parlar en català (potser només es gitanos) i mica en occità. Sa llengua és certament es moll de s'os d'un país. Comparau també sa situació econòmica des País Basc amb sa seua situació lingüística

Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris