cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 23°
24°

Paraules de lluita

I

I de sàtira, i metàfores. Mots que ens volen arrabassar uns senyors amb toga, agents d’un estat que ha fet de la paraula una arma de destrucció massiva i d’artistes, humoristes, docents, activistes socials i fins i tot polítics electes, temibles enemics públics. I és que l’Estat espanyol no està d’humor. La natura mateixa de la pràctica humorística i artística l’esvera. Perquè, com explica l'humorista Rowan Atkinson, «el comediant ha d'esser una amenaça per a la gent decent i respectable», atès que «trenca totes les normes de conducta i totes les convencions». Probablement és per això que la censura té una història tan llarga a la pell de brau, la qual es remunta a l'any 1502, significativament poques dècades després que s'hi començàs a emprar la impremta. Els poders fàctics tenen por de la paraula. És per això que la volen controlar i malden per cremar-la, engabiar-la o silenciar-la, amb pretexts diversos, que van des del «dogma», la «seguretat nacional» o el «dret a l'honor» fins al «bon gust». La darrera excusa de l’autoritarisme espanyol aggiornato és l'«odi», que només la mefistofèlica manipulació oportunista de la dreta espanyola i els seus plumífers i aduladors pot identificar amb la crítica a les autoritats de l'estat. No debades, tan sols el Codi penal franquista de 1973 (art. 218.3) associa el concepte d'«acte d'odi o revenja» als atacs a «alguna autoritat o els seus agents». I el Tribunal Europeu de Drets Humans no s’ha cansat d’estirar les orelles al Regne d’Espanya per la sobreprotecció que la seva legislació penal dóna a les autoritats, particularment a la monarquia, i de recordar-li que l’acceptació de la crítica i de la sàtira és inherent a l’exercici de funcions representatives. Per contra, els vertaders delictes d'odi, que es defineixen per les raons que l'article 14 de la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals prohibeix expressament com a motiu per a donar un tractament diferenciat, es troben insuficientment transposats a la legislació penal espanyola. En efecte, el Codi penal espanyol actualment vigent omet la llengua com a motiu de discriminació constitutiu del delicte d'odi (art. 510), omissió que contradiu de manera flagrant la lletra i l'esperit del concepte de delicte d'odi i que és difícilment separable de les nombroses denúncies d'agressions i actes de discriminació de motivació lingüística comesos arreu dels Països Catalans i, especialment, a Mallorca per membres d'unes forces de seguretat de l'estat heretades del franquisme i que no han estat sotmeses a cap procés de depuració.

II

«Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia», advertia Montserrat Roig. «Volen soles.» I fan niu al cap i al cor de la gent. És per això que els cantants fan tanta por a les dictadures, que tant hem conegut en aquest estat. Perquè les paraules tenen potencial alliberador, com ens han demostrat composicions emblemàtiques de la nova cançó catalana, que ara tornam a escoltar com si no haguessin envellit. La persecució d’artistes i humoristes, però, és un símptoma de debilitat política d'un règim que, com ahir es deia del franquisme i avui, de la monarquia reinstaurada, se sent acorralat i llança urpades en totes direccions.

III

Les lluites populars produeixen canvis. Desgasten i fan caure governs i règims. Prou que ho saben les companyes de l'Assemblea de Docents, amb la seva lluita exemplar en defensa de la llengua pròpia, l'ensenyament públic i la igualtat d'oportunitats dels nostres infants. I les lluites populars persisteixen. Contra la destrucció del territori i per la sobirania ambiental, com fan les companyes del GOB de dècades ençà. Pel dret a l'habitatge i contra la gentrificació dels nostres barris i ciutats, com fan nombrosos col·lectius polítics i socials. En defensa dels drets sexuals i reproductius, com feren les feministes condemnades per una acció reivindicativa a l’església de Sant Miquel de Palma. O la llarga lluita de la gent de Memòria de Mallorca, que ens recorda que el règim espanyol actual és l’hereu legal de la llarga dictadura sorgida del cop d’estat monarquicofeixista de 1936.

La conjuntura actual ens torna a posar en primer pla la lluita antirepressiva. Tanmateix, aquesta ha d’anar de bracet de la lluita política i social. Perquè, com es deia en les grans mobilitzacions pro amnistia dels anys setanta, la llibertat de les preses polítiques i la tornada de les exiliades de ben poca cosa serviran si no s'insereixen en un procés de canvi que faci desaparèixer les causes que les han portades a la presó i l’exili. Així, hem de lluitar contra les bases mateixes del poder capitalista i patriarcal, incloent-hi el poder judicial i els seus tribunals especials heretats del franquisme que fan pudor de naftalina, com s'ha tornat a palesar amb la posada en llibertat dels violadors de les festes de Sant Fermí (aquests, a més, jutjats per tribunals ordinaris, perquè, al capdavall, les agressions sexuals no són cap fenomen excepcional, sinó l’exercici «normal» de la violència patriarcal per a mantenir la posició social subordinada de les dones). I és que, com ha advertit l’advocat Juan Manuel Olarieta, «si no lluites pels teus drets, no te'ls donarà cap fiscal, cap Constitució ni cap llei».

IV

Sabem que hi ha lluites que s'afronten des de l'exili i d'altres, des de la presó. En el cas del raper mallorquí Josep Miquel Arenas Valtònyc, l'exili resulta una opció especialment punyent per a l’Estat espanyol, per tal com li ha deixat novament les vergonyes al descobert. Com explica l'Audiència Nacional espanyola a un tribunal de fora de les seves fronteres que un estat que es vanta de no tenir presos polítics vol engarjolar un raper per les lletres de les seves cançons?

Un altre artista amb una llarga història d’exili a l’esquena, el poeta i narrador basc Joseba Sarrionandia, defineix l’exili com «fugir de estórias para a História». La nostra lluita ha de servir perquè les nostres companyes no apareguin a la història amb aquesta paraula que fa aquest gust amarg. I és que, tal com conclou Anna Gabriel en una carta escrita precisament a en Valtònyc, «som lluita i som esperança, i som unitat popular». «I per a cadascuna d'aquestes lleis que ens imposen, nosaltres tenim una alternativa. Per a cada norma, per a cada límit, nosaltres tenim organització i lluita». 

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris