lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°

Contesa

Un dels temes literaris tradicionals, com si hagués de ser una predestinació, ha estat el de la precarietat lectora, en termes quantitatius. Degué ser per aquest motiu que, resignat, Octavio Paz va dir que allò que importa de la poesia no és que hi hagi poca gent que en llegeix, sinó qui en llegeix. En fi, una dignitat a la defensiva. Pot ser que de llavors ençà la cosa hagi empitjorat, perquè en l’era de les noves tecnologies que són a l’abast de les multituds, sembla que ben poca gent espera gaire cosa de la literatura, excepció feta, ja s’entén, dels escriptors i la seva parentela.

En temps primer hi havia minses oportunitats per a l’entreteniment. Treballar i descansar. Després inventaren el mercat a gran escala, la televisió i la cinematografia, combinacions que varen tenir la conseqüència de l’arrossegament de les masses socials. Aquesta circumstància, una més que hi hem d’afegir, va entrebancar, altre pic, la bona harmonia entre la literatura i una bona part de la població. L’oci va prendre per l’altre cantó, contrari al de la lectura regular. Davant aquesta realitat tumultuosa i confusa, potser els escriptors es demanaren —és una hipòtesi— si l’oferta literària era l’adequada. Què n’espera, el públic, de la literatura? Potser de la resposta en deriven els estils literaris. Diversificació i renovació amb una fita; sorprendre. És a dir, menys vocació d’entreteniment i més recerca de noves experiència narratives. El cinema i la televisió acabaren amb l’explotació que la literatura va fer del realisme; les narracions que per tongades publicaven revistes i periòdics, per exemple; tot d’ofertes destinades a omplir un oci evasiu.  

Al cap i a la fi, amb la literatura ha passat el mateix que amb les arts figuratives. De cada vegada menys representacions literals del món perquè la fotografia, el cinema i la televisió ocupen espais emissors que milloren la precisió i, sobretot, guanyen temps en el moment de descriure les històries. Va arribar un moment que la prescripció narrativa clàssica, la del principi, el desenllaç i el final, va haver de menester una revisió, un revulsiu. El relat, com que ja no podia aspirar només a l’entreteniment, per mor dels poderosos competidors, va haver d’experimentar. En aquesta trajectòria hi ha hagut precedents, per exemple les avantguardes. La literatura, si volia interessar, s’havia de depurar. La satisfacció produïda ja no arribava del reconeixement d’una representació, sinó de la capacitat de dilatar el temps, l’espai i les experiències humanes que comprenen, i que per força havien d’anar més enllà de les imatges completes i ben definides. Una nova manera de dir allunyada del sentit clàssic; una fe que havia de comportar una separació en la manera de vehicular les expressions i, per tant, en la manera de pensar els textos.

El dramatisme o el sentit de l’humor disposen de nous recursos, més prolongats; la ironia, la metàfora extrema o la paradoxa, amb més o manco èmfasi sarcàstica, com a contraposició al realisme tradicional perquè explota els seus límits. La paradoxa, posem per cas, com a dissonància que contradiu, que interpel·la l’esquema verista, que obre expectatives. La ironia, gens pacífica, que ens permet defensar-nos de la quotidianitat que abassega. Un exercici de voluntat i de raó problemàtiques que s’orienta cap a un altre ideal que ha de transcendir l’objectivitat, perquè la realitat ja és previsible gràcies a altres tècniques més precises. Nova experiència de la literatura que tanmateix és contemporània d’una crisi de fe radical. Nova tècnica narrativa, també a remolc del desajustament de caràcter moral. Formes d’expressió controvertides com a resposta a l’ordre racional caòtic i en crisi que ja no representa amb fidelitat el món. Exploració mitjançant l’ús d’un llenguatge que sembla rabiós perquè els mitjans de comunicació convencionals tendeixen a eliminar els matisos.

Tot i aquests nous afanys, la literatura està en situació de desavantatge. Voler girar el món del revés és un mal negoci perquè no hi ha recursos a bastament que facilitin una relació fluïda amb el gran públic. La confrontació espanta i el recurs de la ironia, o el de la paradoxa, interpel·len, comprometen; provoquen suspicàcia. Tanmateix un cert conhort hi és perquè, tal com deia Borges, hi ha una dignitat en la derrota que no té correspondència amb la dignitat de la victòria. Góngora ho va expressar d’una altra manera: «Honra és el que em produeix que els ignorants em tenguin per una persona fosca. Vull fer coses, però no podran ser per a molta de gent.» Endemés, no ens enganyem, avui en dia ningú no creu en el final feliç de les històries, simple condescendència comercial que fins i tot el públic acrític considera artificiós. D’acord, tornam al començament de l’article, potser només es tracta d’una dignitat a la defensiva. I què? Millor sucumbir imitant els protagonistes dels poemes èpics.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí., fa 8 mesos

Una mostra de la caiguda de l'interés de la gent per la literatura i els llibres en general és el públic aque acudeix a la presentació d'un llibre. Llevat d'excepcions d'escriptors famosos, els assistents a una presentació es poden comptar amb els dits de les mans, i algunes vegades amb els d'una sola mà. Ho he vsit en diverses ocasions.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris