cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
16°

Comparacions necessàries: Cuixart i Sáenz de Santamaría

Un dels tòpics més absurds que circula dins el bagatge de diutes que coneix la gent és que “les comparacions sempre són odioses”. Res més lluny de la realitat: les comparacions no només no són sempre odioses, sinó que constitueixen la base del nostre pensament i resulten del tot imprescindibles per aplicar, posem per cas, el mètode científic. Sense la capacitat de comparar amb què compta el cervell humà, no hauríem sortit de les cavernes. (Si tenint aquesta capacitat encara n’hi ha tants que hi són, almanco metafòricament!).

Un servidor de tots vostès fa servir habitualment les comparacions, perquè resulten del tot imprescindibles per entendre el món. Aquests dies, per exemple, podem comparar com actuen, en relació a la qüestió catalana, la justícia espanyola i la justícia alemanya. Mentre a Espanya diuen que l’octubre passat, a Catalunya, hi va haver rebel·lió, sedició, malversació de fons (i la premsa atia encara més el foc parlant de colp d’estat i de terrorisme), la justícia alemanya (a través del Tribunal de Schlewig-Holstein) diu que no hi va haver rebel·lió ni sedició, ni res de tot això. I que, si volen, a Espanya mateix comprovin si hi va haver malversació de fons o no. Aquí la comparació és del tot necessària. Com podem comparar l’Estat espanyol amb la resta d’estats membres de la Unió Europea a l’hora d’analitzar on hi ha i on no hi ha presos polítics, posem per cas. El mapa conceptual de com va el món requereix, tot sovent, la comparació.

Per això, avui he decidit fer una comparació i analitzar-la amb cert deteniment. Compararé els vots que han obtengut, respectivament, Soraya Sáenz de Santamaría, la candidata del PP més votada a la primera ronda de les seues primàries, i Jordi Cuixart, pres polític (d’ell no poden dir de cap manera que sigui polític pres, perquè no es dedica a la política) per obra i gràcia del jutge Llarena, en la seua candidatura a revalidar la presidència d’Òmnium Cultural.

Sáenz de Santamaría, destacada entre els líders del Partit Popular, un partit que (segons ells) té un milió d’afiliats i, això indiscutiblement, implantació a tots els territoris que actualment es troben sota sobirania espanyola va obtenir… 21.513 vots. No està malament. Més de vint mil vots. I Cuixart? Jordi Cuixart, a la presó per obra i gràcia del jutge Llarena (que, per cert, ja diu que no anirà a declarar a Bèlgica amb la causa que hi té oberta, i demana, de genollons, el suport de “papà estat”), presentant-se a les eleccions per presidir Òmnium Cultural, una organització en defensa de la cultura catalana, amb implantació només al Principat de Catalunya i amb poc més d’un deu per cent dels socis que diu tenir el PP va obtenir la quantitat de… 28.151 vots!

Dit clar i ras, Jordi Cuixart, sense aparell político-econòmic al darrere, sense suport de l’Estat, sense un partit amb un milió d’afiliats que li doni suport, sense cap suport dels poders fàctics, amb el noranta per cent de la premsa de l’Estat en contra, va treure prop de set mil vots més (no parlam de percentatges, sinó de vots reals, d’una persona un vot) més que no Soraya Sáenz de Santamaría.

Clar que ni el Partit Popular té un milió d’afiliats, per molt que ells ho proclamin. Ni a l’Espanya estricta (entengui’s l’Espanya castellana, l’única possible segons deia el filòsof Ortega y Gasset) hi ha cap associació cultural de base que tengui cent-vint mil socis, com té actualment Òmnium Cultural. Ni a l’Espanya estricta ni a cap altre lloc d’Europa hi ha cap moviment que es pugui assemblar, a hores d’ara, per la seua potència, per la seua incardinació en la societat, pel seu caràcter democràtic i pacífic, per la seua capacitat transformadora, a l’independentisme català.

Tampoc no n’hi ha cap que compti amb tanta solidaritat. Se’m posa la pell de gallina, passejant per Aberystwitz, País de Gal·les, en veure locals amb la bandera catalana al costat de la gal·lesa, o en un congrés a Lorient, Bretanya, observant que juntament amb la bandera del país seu hi ha la del nostre. O veient el mateix a Bozen, Tirol del Sud. O a Càller, Sardenya. I a tants d’altres llocs on he tengut ocasió d’observar-ho.

I aquesta solidaritat i aquest moviment, entre d’altres coses, existeixen perquè el David encarnat per Jordi Cuixart (lligat de mans i peus, privat de llibertat, perseguit i empresonat) és capaç de treure més vots que el Goliat encarnat per la totpoderosa Sáenz (amb llibertat de moviments i amb el suport de forces poderosíssimes).

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris