algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 22°
27°

L'energia de Greene

Entre la bibliografia que hem preparat de cara a l’estiu —època d’expansions, de rutina daurada—, hi ha la lectura d’alguns dels llibres que va escriure Graham Greene. La identificació permet extreure algunes consideracions. Avui en destacaríem dues; la trajectòria prolífica, infatigable d’un escriptor amb una capacitat d’annexionar vivències mala de comparar. L’altra, la rebel·lia religiosa, la seva fe marcada per l’escepticisme.

Considerat com un dels narradors contemporanis més abundosos, basta repassar el nombre d’obres publicades, als vint-i-dos anys, Greene es va convertir al catolicisme —decisió a considerar, si pensam que a la Gran Bretanya el catolicisme és ultraminoritari. Va fer de periodista al diari The Times, fins que l’any 1932 l’èxit de l’obra Orient Express el va decantar cap a l’ambició literària, tot i que la professió d’escriptor mai no el va privar de ser un home d’acció. El cas del britànic té certes similituds amb el cas de Josep Pla, descartats la temàtica de les seves obres i l’estil literari, perquè igual que l’empordanès, a més de la vasta extensió de la producció narrativa, també va ser un viatjador impenitent durant tota la seva vida, principalment per Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia.

Diplomàtic i espia, Greene va viure, entre l’any 1941 i 1943, a Sierra Leone, treballant com a agent del servei d’intel·ligència britànic sota comandament de Kim Philpy, doble agent d’espionatge que també feia servei als soviètics. L’escriptor britànic va aconseguir que unes quaranta novel·les seves fossin traduïdes, a més d’una desena d’obres de teatre i una vintena més de llibres infantils, assajos i llibres de viatges. Una proliferació mundial de textos mala de comparar. L’escriptor va morir a Suïssa l’any 1991 a vuitanta-sis anys, després d’una agitació vital frenètica que no va temperar mai la seva coneguda afecció al bon whisky.

Una altra destacada faceta de Greene va ser la de la seva religiositat poc ortodoxa, reflectida en moltes de les seves obres i també en alguns dels intervius que li varen fer, polèmics a bastament. L’escriptor considerava que el mal, ben present en la trajectòria de la seva existència, superava de molt el bé. En la seva particular interpretació teològica, va arribar a declarar la impossibilitat de combatre el mal amb eficàcia —contingència plasmada en moltes de les seves novel·les— i a definir-se com a escriptor catòlic, però reticent. La dificultat de conviure amb l’ortodòxia cristiana era recurrent, baldament el Concili Vaticà II milloràs les condicions per a l’encaix com a convers, i complicava el permanent intent de conciliar una moral i una ètica, la seva que, sovint, era contrària als reglaments de la religió adquirida. De manera recurrent els protagonistes desesperats de les seves novel·les s’assemblen una mica als personatges, expressivament nihilistes, de Dostoievski.

La narrativa de Greene es basa, en bona manera, en el mal, majúscul en la condició humana, i en la lluita caparruda i fracassada que hi tenen els protagonistes. La impressió de desgavell final que té el lector de les seves obres, inevitable, vol ser matisat per l’actitud compassiva d’alguns protagonistes dels seus llibres que els permet, com a alternativa al fracàs, la moral cristiana, el fet religiós. En fi, aquesta seria l’aportació de l’ètica cristiana, o del fet religiós de caràcter més general. Solució comprensible per al lector agnòstic, allunyat dels afers de caràcter espiritual; al cap i a la fi la voluntat d’empatia té categoria universal.

Greene atia el problema religiós a través de personatges literaris que no poden evitar, malgrat la força de voluntat que hi dediquen, expressar una fe que només ho és a mitges. Hem d’agrair a Greene que no hagués volgut ser —potser no li va ser possible— un escriptor catòlic militant; probablement aquest mèrit, a banda del seu ofici de bon escriptor, és un dels motius que el fan interessant per al gran públic. Ara hauríem de recordar que s’ha dit que l’escriptor britànic no va optar mai al premi Nobel perquè les autoritats sueques sempre el consideraren un escriptor excessivament popular.      

Una fe agònica, la de l’escriptor, la dels personatges dels seus llibres, capaç d’interpel·lar l’autoritat eclesiàstica perquè té credibilitat. La fe d’un home que oscil·la perquè defensa causes perdudes, prederrotades, contra forces superiors i inalterables. Tal com va escriure Joan Triadú, comentant l’edició de l’obra Un cas enllestit, «La nit africana, la calor aclaparant, el zumzeig dels insectes, els finals dispersos, ofegats per la pluja tropical, i tot l’espessor de la solitud humana recobreixen el drama de la ignomínia i de la violència.» Amb motiu de la mort de Greene, sobrevinguda el mes de març de 1991, l’actor britànic Alec Guinness, va expressar, «Era gairebé un profeta d’una humilitat sorprenent.» Un epitafi que segurament hagués agradat a l’escriptor.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris