nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 15°
17°

La metàfora a la garjola (i II)

Somos temibles bombas de racimo.
Valtònyc

La tendència expansiva de les competències de l'Audiència Nacional (AN), com a òrgan especial per a l'enjudiciament dels delictes de «terrorisme», ha transcorregut en paral·lel a l'extensió dels objectius de la repressió. Si la legislació excepcional començà amb la construcció de tipus penals especials per a infraccions de natura comuna però amb motivació política i tengué com a passa següent el fet de tipificar com a delicte la simple opinió política —ara ja sense concurrència de cap tipus penal de caràcter comú—, en el moment actual ens trobam amb la persecució de missatges expressats no ja en textos polítics de caràcter convencional, sinó fins i tot en composicions amb intenció artística, la qual cosa implica també la conculcació del dret a la creació artística declarat a la mateixa Constitució (art. 20.1.b). L'aplicació dels delictes d'opinió a artistes pel contingut de llurs cançons suposa un bot qualitativament molt rellevant en la repressió política, atès que implica passar de la restricció de la llibertat d'expressió mitjançant la censura política a la restricció de la llibertat de creació a través de la censura cultural. I no és gens casual que cantants d'un estil com el rap, que té entre els seus trets essencials la contestació social, la transgressió cultural i la provocació, hagin estat els objectius prioritaris d'aquesta ofensiva.

D'antuvi, cal dir que és qüestionable que hi hagi base jurídica per a fiscalitzar l'activitat artística. I és que l'apartat segon de l'article 578 del Codi penal es refereix als «mitjans de comunicació o Internet», però no esmenta les obres de creació, la qual cosa fa pensar que el legislador no considera que aquesta pugui esser enjudiciable penalment. Tanmateix, si bé és inacceptable la judicialització de l'activitat artística i no hi ha cap precepte penal que la reguli específicament, és especialment greu que, quan s'enjudicien obres de creació, hom no prengui en consideració llur format específic. Això és especialment visible en la sentència de l'AN contra el raper Josep Miquel Arenas Valtònyc, on el tribunal subsumeix el cas de les lletres de les seves cançons en els límits a la llibertat d'expressió, ni tan sols esmenta la lletra b de l'apartat primer de l'article 20 de la Constitució i, erròniament, identifica aquest cas amb altres processos per «enaltiment del terrorisme» on el que s'enjudiciaven eren piulades (SAN 4/2017, de 21 de febrer, FD 4, que cita les sentències del Tribunal Suprem 820/2016, de 2 de novembre, i 4/2017, de 18 de gener). El mateix Valtònyc ha fet notar la diferència entre el format estrictament politicoperiodístic i l'artisticomusical: «Empram la música com a queixa i prou. Seria diferent si publicàssim això en un pamflet o als mitjans de comunicació.» Encara més lamentable és el fet que el tribunal jutjador del cas de Valtònyc s'hagi limitat a aplegar frases de cançons i ni tan sols n'hagi fet una simple anàlisi lingüística individualitzada (que és el mínim exigible quan es pretén enjudiciar la lletra d'una composició), negligència que contrasta amb el rigor d'altres magistrats de la mateixa AN en casos en què allò jutjat ni tan sols eren textos de creació (com ara a les sentències 20/2016, de 18 de juliol, i 12/2017, de 21 de març). En la sentència sobre unes piulades de l'advocat Arkaitz Terrón que la Fiscalia considerava «enaltiment del terrorisme», el tribunal ha fet notar que «el text empra el mode condicional simple, que només és idoni per a suggerir un desig; no hi ha alabança ni justificació, perquè tampoc no conté cap crida a l'acció» (SAN 12/2017, FJ 2.2). El mateix es pot dir dels texts de les cançons de Valtònyc que el jutjador al·lega com a proves, on sovinteja el mode condicional, com també meres expressions de sentiments (Mereix, Volem, Me cansa), d'incredulitat (Dudo que próximamente os peguen un tiro en la nuca), judicis estètics (Tu bandera española está más bonita en llamas) o pures metàfores (somos temibles bombas de racimo). L'ús del condicional (habría que) també és destacat a la sentència absolutòria de l'AN sobre unes piulades del cantant César Strawberry (SAN 20/2016, FD 2), on el tribunal també adverteix el contingut metafòric, per inversemblant, del «tortell bomba» (FD 3) que la Fiscalia considerava incriminatori, la qual cosa és igualment predicable de la hiperbòlica «bomba nuclear» al·legada contra Valtònyc. Encara més important és el motiu següent exposat pel jutjador de les piulades de Terrón contra les pretensions de la Fiscalia: perquè una expressió sigui constitutiva d'«enaltiment del terrorisme», «cal una incitació imminent a la violència i la connexió directa i immediata entre l'expressió i la probabilitat o esdeveniment d'una tal violència» (SAN 12/2017, FJ 2.1). En el cas de Valtònyc les organitzacions insurgents al·ludides a les seves lletres estaven inactives en el moment en què el raper compongué les seves cançons: el 8 de juny de 2011 ETA havia anunciat un alto foc «permanent» i «general», mentre que el darrer atemptat dels GRAPO tengué lloc al febrer de 2006 i actualment es considera un grup desarticulat, per la qual cosa és inversemblant suposar que, de les lletres del raper mallorquí, se'n pugui derivar cap acció violenta comesa per cap de les dues organitzacions. I el mateix Valtònyc ha negat les intencions que li atribueixen la Fiscalia i el tribunal sentenciador: «Aquí i ara no hi ha cap grup armat. […]. És clar que jo no he desitjat mai els assassinats d'ETA.» I, recentment, la mateixa AN ha al·legat l'absència de grups insurgents en actiu al Regne d'Espanya per absoldre el tuitaire Kaiet Prieto, processat pel contingut d'unes piulades que la Fiscalia considerava «enaltiment del terrorisme» (SAN 3/2018, de 2 de febrer, RJ 3). En aquest sentit, és especialment reprovable que tants magistrats dels òrgans jurisdiccionals espanyols no segueixin el principi bàsic contingut a l'apartat primer de l'article tercer del Codi civil (i, en aquest cas, encara més aplicable en el dret penal) segons el qual cal interpretar les normes jurídiques d'acord amb «la realitat social del temps en què han d'esser aplicades». En el context actual, una intel·ligència mitjaneta hauria d'esser capaç de capir que, si no hi ha «terrorisme», tampoc no hi pot haver «enaltiment del terrorisme».

Tanmateix, la realitat és que el nombre de sentències per «enaltiment del terrorisme» s'ha multiplicat per quatre des de la retirada d'ETA de l'escenari polític, la qual cosa mostra que aquest tipus penal, a més de restringir greument la llibertat d'expressió i àdhuc de creació, s'empra com instrument per a reprimir la dissidència i palesa la dinàmica expansiva a què mena la legislació excepcional de contrainsurgència. En aquest sentit, és significatiu que els tres membres del tribunal que ha condemnat Josep Miquel Arenas (Concepción Espejel, Enrique López i Juan González) hagin estat apartats del cas Gürtel per afinitat amb el partit dels processats, el qual els designà vocals del Consell General del Poder Judicial i, en el cas de López, també magistrat del Tribunal Constitucional. Si la proximitat ideològica, política i personal amb un partit que representa l'ala dreta del règim espanyol i que, segons sentència de la mateixa AN (SAN 20/2018, de 17 de maig, FD IV.1.a), formà una trama definida com una «organització constituïda per a delinquir» impedia a aquests magistrats de conèixer d'un cas que implicava directament aquest partit, no es pot esperar més imparcialitat en el procés a un raper les cançons del qual contenen crítiques directes al règim i a aquest mateix partit. Mostres del caràcter purament ideològic dels «arguments» condemnatoris és que s'al·leguin com a delictives frases com ara «els meus companys estan allà defora, estan lluitant per l'autodeterminació, una llengua, una cultura, un país, som forts i noltros guanyarem» o, en una mostra d'estultícia difícilment superable, «Quiero transmitir a los españoles un mensaje de esperanza: ETA es una gran nación», ignorant —o fent veure que s'ignora, la qual cosa fregaria la prevaricació— que es tracta d'una al·lusió satírica a un dels cèlebres lapsus de l'expresident del govern espanyol M. Rajoy; sí, el president del partit considerat per la mateixa AN responsable civil de malversació de cabals públics, en el judici del qual els tres magistrats engarjoladors de rapers foren apartats, per afinitat amb els condemnats.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris