algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
15°

El transitar del nou 'laissez faire'

Una de les primeres notícies que varen transcendir, després de la presa de possessió com a nou president del Govern espanyol, la de Pedro Sánchez, va ser que la Comissió Europea ha donat el vist-i-plau a la decisió d’assumir, el nou govern, els pressuposts generals que havia aprovat el PP. La segona notícia rellevant va anar també en aquesta línia; els socis europeus han dit que el nomenament de Josep Borrell els complau. Durant els dies del relleu de càrrecs, també va transcendir que Sánchez volia ministres amb experiència. Després ha resultat que bona part dels ministres seleccionats són polítics amb autèntica experiència, tradicionals, d’ençà del felipisme. La més tradicional és la ministra d’economia; tant que ha estat lloada per Ana Patricia Botín-Sáez de Soutuola O’Shea. Aquestes notícies em varen fer pensar que, altre pic, ha passat el mateix de sempre; els polítics diuen que representen la renovació fins que governen, després sempre són tradicionals.  

El cas de Sánchez prova que el canvi, la renovació que prediquen, no és més que retòrica d’anar per casa, fins a l’extrem que aquest pic el nou president ha estat capaç de dir que governarà amb uns pressuposts dissenyats pel partit que, com a mínim oficialment, és el dels seus contraris. Flagrant paradoxa; els nous gestors han criticat que els conservadors, autors del document econòmic, presentin esmenes al Senat. Certament, la trajectòria dels polítics fa pensar que vivim una conjuntura social en què la mancança d’idees i solucions als conflictes d’avui en dia, s’ha convertit en el paradigma de la nostra època. No estic segur de com hauríem de denominar aquesta avinentesa, potser el transitar del nou laissez faire. Una manera de fer que produeix apatia, poc esperit crític, temor, manca d’iniciativa o resignació entre molta de gent. Desconcert.

L’atmosfera que es respira avui en dia és talment la dels sistemes totalitaris, perquè la frustració social, moltes vegades reconvertida en submissió, esdevé una quotidianitat mala d’aguantar, intolerable, per mor de les imposicions despòtiques, les de l’IBEX-35 i les de la Comissió Europea, o la del nacionalisme espanyol de caràcter intolerant. Aquest entramat, entre temors i esperances frustrades, és el que impedeix de poder avançar cap enlloc que ho pagui, concretar res de bo. És d’aquesta manera que aconsegueixen malbaratar la consciència de bona part de la ciutadania; més encara si la resistència, el discerniment actiu, és criminalitzat.   

Els governants consideren liquidat el caràcter rebel que representava l’herència de la modernitat. Ara volen que la gent visqui cenyida a l’ordre existent; és per això que sempre seguit apel·len a l’imperi de la llei, perquè ningú mai no la canvia. És bo de veure, entre uns i altres, després de simular que dialoguen, sempre aspiren a pactar les mateixes coses, sobretot les que són importants. És per això que han divulgat que l’IBEX-35 i la Comissió Europea ha donat la benvinguda a Sánchez; ara tothom sap que ha de fer el cap viu. PSOE i PP han de poder compartir la gestió del mateix pressupost —per aquest motiu Sánchez ha pispat ministres a la dreta—; de moment, per tant, no els cal ordenar de fer la coalició de cap govern unitari. Aquest pic, d’aquesta manera, s’estalvien cremar munició. No ens enganyem, el rearmament moral del capitalisme es basa en la propagació d’una idea: l’emancipació humana està resolta perquè ja hem sobrepassat el futur. Punt i final; unanimitat econòmica, a la dreta i a l’esquerra; res hem d’esperar, per tant, llevat de la capacitació individual, llibertat pragmàtica.

Rearmament moral capitalista que també ha de menester la col·laboració dels intel·lectuals que, en temps primer, l’esquerra definia com a orgànics; ara gairebé una classe social específica i instal·lats, com tothom, definitivament allà on pertoca; en el seu cas en la superestructura de la gran transacció; científics, juristes, urbanistes, assistents socials, metges, educadors, sociòlegs, psiquiatres, catedràtics de diversa índole, han institucionalitzat la seva funció; ara tot just fan el paper de conciliadors, de mediadors socials. L’elit de la cultura, un temps ascetes indisciplinats, avui s’esbraven, com tothom que pot, però un poc més ben situats; com tothom, consumidors en una societat desarticulada que ha perdut els referents històrics.

Retòrica política indefinida: la responsabilitat social, supeditada a objectius realistes i de caràcter corporatiu, generadors d’oportunitats... i buits de plantejaments ètics. Despolitització dels afers amb la intenció de fer més governables els estaments. Aquí, el cobrament de l’impost turístic l’han transformat en una decisió revolucionària; talment la gestió dels pressuposts generals de l’Estat que, gràcies a Pedro Sánchez, esdevindran socials i progressistes. I tot això serà possible sense modificar, és clar, l’article 135 de la Constitució espanyola, canvi que va facilitar la privatització de la gestió dels serveis públics, el sostre de la despesa social. En fi, aquest capitalisme general que ha estat capaç de modificar el concepte de la democràcia, fins a tal extrem que Sánchez, cap del PSOE, missus dels oligarques, ha renunciat a plantejar al poble espanyol si vol un referèndum perquè la gent pugui triar si s’estima més una república o una monarquia; veto que no l’inhabilita com a demòcrata, segons la versió oficial.   

De tot plegat, la nova ministra portaveu del govern espanyol en va fer un resum meravellós durant la seva primera compareixença, divendres passat: «En una mà, la constitució; en l’altra, el diàleg, perquè les coses s’han de tornar a normalitzar». Tot s’ha de normalitzar, llevat l’ús de la llengua catalana, naturalment, sempre seguit en estat de transició. Per sort, ens queda la gent del Principat, els únics que han estat capaços de dir no a l’autoritarisme estatal, tal com deia en temps primer el cantant Raimon.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris