nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
23°

Els polítics espanyols supremacistes

L’estat de coses referents a Catalunya i a Espanya es balcanitza, si de cas, perquè el règim sorgit de la Transición ha acabat de mala manera. La llàstima és que els polítics nacionalistes espanyols d’allò que hagués pogut ser una reforma aprofitable, n’han fet un bunyol del qual no n’hauran tret el profit esperat. Som a la fi de la credibilitat constitucional: ineficàcia, malbaratament de recursos, polítics progressivament ultraconservadors —resignar-se a fer gestió del neoliberalisme, entès com a una panacea, demostra la mala qualitat democràtica—, corrupció estructural, separació de poders anul·lada per mor del requisit neofranquista imperant, mitjans de comunicació dominats per l’IBEX-35...

Aquest malguany no és d’ara, però es va fer més evident devers els anys 2006-2009, que va ser quan la ministra de Zapatero, Magdalena Àlvarez —ara inevitablement imputada en el cas dels ERES andalusos—, per mor de la crisi, permanent, del tren de rodalies a causa de les continuades panes, i de la conseqüent reivindicació de l’administració catalana, va dir allò de «Antes partia que doblá». Era el temps en què el PP començava la recollida de signatures contra el nou Estatut de Catalunya i Alfonso Guerra havia de dir, finalment, allò altre, «Nos hemos cepillado su Estatut»; el supremacisme de caràcter castellà, explicitat d’aquesta manera ben sovint pels polítics espanyols, ha estat la primera causa del fracàs constitucionalista.

Ara la societat civil catalana, cansada d’humiliacions, perpetrades pels polítics supremacistes espanyols, ha dit prou. Ha hagut de ser la societat catalana la que ha dit basta, perquè els partits polítics, d’ençà de la conjuntura que hem descrit, ja no donaven a l’abast; injustícia institucional, corrupció, abús de poder, etc.. etc... S’ha arribat a tal extrem, llei mordassa, per exemple, o amenaces d’enduriment del codi penal per causes d’insubmissió justificada o successió de fracassos de gestió de les diferents administracions, que ja ningú no n’espera res de la política, tal com s’entenia fins ara. L’esquerra oficial, impotent per evitar ni tan sols la impunitat de la repressió exercida —connivència entre una administració de justícia còmplice i las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado—, no està a l’alçada de les circumstàncies; corre el risc, si no reacciona, de ser arrossegada cap a la irrellevància.

Ara, després de l’1 d’octubre de 2017, de la posterior proclamació de la república catalana i de l’empresonament de demòcrates, representants del sobiranisme català, el PDeCat i ERC han decidit escoltar les veus, sembla que provinents del nacionalisme basc i dels capitosts europeus, que diuen que convendria pactar amb Madrid i guanyar temps amb l’objectiu que les resolucions que arribaran de la justícia europea, obliguin, a la fi, les autoritats espanyoles a cercar una sortida negociada al conflicte. Aquest intent de solució és legítim perquè l’ha aprovat la majoria de diputats del Parlament de Catalunya, res a dir en aquest sentit. Ara bé, els primers indicis ens suggereixen que els polítics espanyols no fan comptes afluixar gens ni mica. No ens ha d’estranyar, disposen de l’arsenal necessari, el de les armes, el de la violència institucional que els permet el supremacisme gran, el poderós, el real.

Sembla que el bloc monàrquic neofranquista del 155, prendrà força a Espanya. I de cada dia més, la denominada esquerra oficial, tot i la seva progressiva moderació, que per afegitó tendrà un cost electoral, està més marginada per l’establishment castellà. Dels polítics espanyols, per tant, poca cosa pot esperar Catalunya. És per això que l’aposta de tornar a l’autonomisme amb l’objectiu que llevin la imposició de l’article 155 i poder recuperar competències, tanmateix des d’ara més vigilades que mai, és arriscada perquè el sobiranisme polític, el dels partits, en pot sortir debilitat. Una cosa sembla provada, la distància entre els polítics i la gent del carrer s’engrandeix de cada dia més, i el poble que va votar a favor de la república independent, després d’una bona partida d’anys de mobilització, després d’haver aguantat la repressió i les humiliacions de l’administració supremacista espanyola, pot perdre, definitivament, la confiança en el partits polítics.     

Finalment, unes observacions sobre el denominat supremacisme xenòfob. Com que Inés Arrimadas, i Pedro Sánchez, són partidaris del neoliberalisme econòmic, el PSOE allà on governa mai no el modifica, podem dir que són també partidaris del supremacisme d’una classe social, cada vegada més reduïda, per mor de la desigualtat econòmica que creix. També ho són, supremacistes, perquè la Constitució que defensen, com tothom sap, preserva els interessos d’uns ciutadans per damunt els drets dels altres pobles. Els drets lingüístics d’uns i altres, dels quals els polítics espanyols en fan un tema d’Estat, pot servir d’exemple. L’espoli fiscal també és per causa supremacista, per mor d’una determinada concepció colonial de l’economia.

Supremacista ho és qui ostenta, i exerceix, el poder d’anul·lar les facultats que té l’altre d’escoltar i obeir la veu del seu poble. Facultat que, en aquest cas, està supeditada la capacitat de violentar que exhibeix l’opressor. D’aquí se’n deriven relacions de desigualtat injusta, ben sovint dissimulades per retòriques de diversa índole i intencionalitat. Ja s’ha dit, el supremacisme gran, el poderós, el real, és el que impedeix l’expressió democràtica, la de l’economia política, segons la pertinença a una classe social determinada. D’aquesta manera, l’economia neoliberal, la que mai no canvien, no s’obri mai a la democràcia, exerceix com un poderós ascendent sobre tot allò que l’envolta i al qual tothom s’hi sostreu. El supermacisme com a oferta política restringida, basada en les inoportunitats econòmiques; guanya la identitat de classe, com si l’economia hagués de ser patrimoni d’una classe dirigent que gestiona, però que mai no canvia res que sigui important. El partit de Pedro Sánchez mai no canvia aquesta correlació de forces.   

És cert que la part més deprimida de la població espanyola és víctima d’una oligarquia supremacista xenòfoba, però també és cert que una gran part dels votants espanyols, sovint contravenint els seus propis interessos més vitals, vota el que vota des de fa molts anys. Recordem que la dreta espanyola, cada vegada que s’ha de reformar, ho fa escorant cap a l’extrema dreta i que, tot i així, mai no acaba de perdre les seves opcions electorals. Recordem que l’esquerra, suposadament progressista, fracassa sense remissió i que el PSOE, cada vegada que governa importuna les minses expectatives creades, precisament perquè mai no modifica res que tengui rellevància. La història política espanyola, d’ençà del règim de 1978, demostra tot això que deim.    

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per manoletin, fa dervers d'un any

Otra opinión totalmente subjetiva y razonada...

Valoración:-2menosmas
Per "Castella mos roba", fa dervers d'un any

Supremacista espanyol?, serà supremacista castellà.

Valoración:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris