algo de nubes
  • Màx:
  • Mín:

També a Setmana Santa és 8 de març

A final del març van arribar les vacances de la setmana dita santa. L'Estat espanyol es diu aconfessional, però es confessa regularment amb el Vaticà, tal com manen la seva Constitució i el Concordat i ens mostra el calendari festiu. Nosaltres, tanmateix, aprofitam aquesta pausa feinera que ens imposa el catolicisme cultural que ens governa per a travessar a peu la Serra de Tramuntana. En passar per Lluc, ens aturam davant la Mare de Déu. I el meu pensament vira cap a la infància. Pens en la nostra educació i en la que reberen les nostres mares i padrines i totes les dones que ens precediren. I em crida l'atenció que sempre ens defineixen a partir de la nostra relació amb homes («filla de», «mare de», «companya/dona de»). I tot d'una em vénen a la memòria els obstacles de tota mena, i els blasmes que hem de sentir, si volem sortir del camí predeterminat per aquestes identitats subordinades. I record que el significat etimològic de família —aquesta institució tan glorificada pels amos de la Mare de Déu que ara esguard— és 'conjunt de criats i esclaus d'una casa'. La «cèl·lula bàsica de l'ordre social», en deien els clàssics, i descansa en la càrrega de les feines reproductives i de cures sobre les nostres esquenes només pel nostre sexe. Unes feines invisibilitzades, socialment menystingudes i, és clar, no remunerades (l'esclavatge no era la relació social basada en la prestació obligatòria de feina sense retribuir?). Em deman, però, quant aporta el nostre treball reproductiu al PIB. Això no s'hi comptabilitza, diuen economistes i polítics. Per què? Quant costaria finançar-lo, si s'hagués de retribuir, com es retribueixen les altres feines fetes fora de la llar? De cop i volta em ve al cap un lema feminista del començament de la dècada passada: Volem ocupació; feina, ens en sobra. I és que, al món, només la meitat de les dones en edat activa tenen feina remunerada (per un 77% dels homes). Les que podem també feim feina fora de ca nostra, però els nostres salaris són més baixos que els dels nostres companys masculins (al Regne d'Espanya, l'any 2015 les dones percebien gairebé un 30% manco que els homes per feines iguals o equivalents). I les feines remunerades exercides majoritàriament per dones són les més mal pagades. Però també ens retallen els salaris indirectes. I és que el procés de desballestament de l'estat del benestar que patim des de fa anys perjudica especialment les dones, ja que les retallades en el sistema públic de protecció social impliquen que siguin les «famílies» les que assumeixen el que aquest deixa de cobrir, com també la mercantilització d'àmbits creixents de la vida. I, ves per on, la majoria de la població pobra són dones: el 60% de les persones que pateixen fam crònica al món i dos terços dels analfabets. Al «nostre» estat, el 20% de dones perceben ingressos anuals inferiors al salari mínim, el 50% d'aturades no reben cap prestació, les pensions mitjanes de les dones són un 57% inferiors a les dels homes i el 81% de les llars monoparentals són a càrrec de dones, el 42% dels quals es troben en risc de pobresa. Què hi tenen a dir els posseïdors de la virginal imatge que ara contemplo, que, diuen, tan preocupats estan per «la cèl·lula bàsica» de la societat? O és que van massa enfeinats cridant «un matrimoni és la unió d'un home i una dona», «els nins tenen penis i les nines, vulva» o intentant engarjolar activistes que defensen el dret a l'avortament?

Però jo no puc apartar l'esguard de la tan venerada Mare de Déu de Lluc. I, de sobte, sent un calfred, en pensar en la sexualització i mercantilització dels nostres cossos, des de la prostitució i la pornografia fins a la conversió en l'etern altre (el jo, la mesura neutra de totes les coses, és sempre la mirada masculina) en la publicitat, el cinema o la literatura. Els nostres cossos, la nostra imatge, són objecte d'exposició pública i el patriarcat reconeix a tots els homes el dret a jutjar-los. De debò que això no té res a veure amb la violència contra les dones? La concepció patrimonial de les persones pròpia de la ideologia de l'amor romàntic, tampoc? Que no són els nostres úters mitjans de producció i, per això, objecte prioritari de l'atenció i el control dels estats i les esglésies? Hi ha res més públic que la nostra sexualitat privada? Polítics i filòsofs ens diran que no, però aleshores em costa d'entendre com és que en el debat públic es planteja pagar-nos a canvi de llogar els nostres ventres perquè els matrimonis rics nostrats puguin tenir nins blanquets. I és que el patriarcat també és racista. Quantes vegades els mateixos que legitimen la retallada dels nostres drets hi apel·len per a «demostrar» la «superioritat» occidental o justificar agressions militars a altres països?

Però hem començat a dir prou. El passat 8 de març, dones de tot el món férem vaga contra el patriarcat i el capitalisme. I no fou una vaga només «productiva», perquè, com ens adverteix Silvia Federici, «mentre els homes feien vaga, les dones continuaven treballant», per la qual cosa la vertadera vaga general només serà possible «quan les dones facin vaga». Sis milions de treballadores assalariades s'aturaren el 8 de març al Regne d'Espanya i sortiren al carrer en devers 500 manifestacions, concentracions i accions de protesta (més de 20.000 manifestants a Palma). No n'hauria de prendre nota el sindicalisme que tan sovint ha reduït la igualtat de gèneres a simple reivindicació «específica»? Heus aquí la paradoxa: les nostres reivindicacions «sectorials» —ja sabeu que la visió masculina és sempre neutra i les reivindicacions dels homes treballadors, universals, mentre que la nostra mirada és marcada i les nostres exigències, particulars— han assolit el que el moviment obrer tradicional (tan internacionalista i universal ell) no ha fet mai en tota la seva història: una vaga general a escala mundial. Si avui dia hi ha qualque moviment revolucionari, aquest és el feminisme, perquè, abans i més enllà de qualsevol reivindicació política concreta, la seva mirada desvela formes d'opressió inadvertides pels altres moviments socials, problematitza la manera com s'ha analitzat fins ara la societat i palesa els límits dels plantejaments fins ara considerats més radicals. Perquè la revolució no és la simple substitució d'un sistema polític o econòmic per un altre, sinó un canvi integral de les relacions, socials, comunitàries i personals, també en «la cèl·lula bàsica de la societat». I la revolució feminista, a més d'eliminar la dominació en els àmbits polític i econòmic, vol esbucar la predeterminació de la identitat de les persones a partir de criteris biològics (incloent-hi el sexe) i de possessió i alliberar les dones de l'esclavatge familiar.

Deixam enrere la flaire de cera que envolta la imatge virginal i continuam la travessa. La boira entela ara la Serra. Prest acabarà la setmana que la nostra tradició catòlica en diu santa, i als edificis ministerials d'aquest estat aconfessional nostre hissaran del tot les estanqueres. Tanmateix, per a nosaltres cada dia és 8 de març.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris