nubes rotas
  • Màx: 13°
  • Mín: 12°
11°

La inconveniència d'envellir

Una revisió de la història dels tòpics ens permet trobar un antic convencionalisme: la figura dels padrins i de les padrines és rellevant i enriquidora per a la formació de les noves generacions. Experiència i espai generacional que completa la visió del món i ofereix una alternativa a la manera contemporània de viure. I a la inversa; l’estreta relació amb el néts, o amb el progenitors del néts, ofereix renovació d’energies en el moment  en què la vitalitat del padrins està en decadència. Tota aquesta retòrica guarnia el programa econòmic i ideològic capitalista a partir dels anys 60 del segle passat. I encara perdura, però ara ja restringit als valors de la família que correspon a les forces polítiques conservadores.

Efectivament, en el decurs dels darrers cinquanta anys, els jubilats, força de treball inútil per al sistema econòmic liberal, varen començar a ser encasellats, arraconats, als clubs d’esplai per a adults i reduïts a simples clients polítics, fórmula decorada amb dosis de paternalisme confitat. Grosso modo perquè la pertinença a una classe social o altra sempre va permetre la idiosincràsia apropiada. En aquells anys —ens referim als usos i costums de les societats avançades del món occidental— els pressuposts públics atenien unes necessitats adaptades al denominat estat de benestar. Padrins que varen conèixer un sistema de valors en el qual la gent gran era, més o manco, escoltada i respectada, segons la versió oficial.

A mesura que guanyava terreny la tecnologia i la crisi econòmica —el capitalisme sempre està immers en una crisi econòmica o altra de caràcter unilateralment discriminatori—, la transmissió del patrimoni cultural dels vells va perdre credibilitat, alhora que guanyava presència la construcció de residències per a la que va començar a ser denominada tercera edat. El capitalisme dels anys 70, 80 i 90 del segle passat enfonsà la cultura de les relacions generacionals, hàbit que va ser suplantat per la cultura de la immediadesa, del consum, del gaudi efímer i compulsivament renovat. Els vellards començaven a fer nosa i es varen crear els espais reservats, els clubs de la tercera edat i les residències especials.

En fi, a mesura que esbucaven l’estat de benestar i que repartien la riquesa de la pitjor manera possible, la crisi econòmica que tan grans beneficis econòmics ha proporcionat a tanta poca gent, l’empobriment emotiu de cap als vells va esdevenir, definitivament, utilització pragmàtica. Avui en dia es calcula que un 30%  de la població d’Europa té més de seixanta-cinc anys. La presència de la gent gran ja no hi és circumstancialment, fa part de la identitat social. Una societat envellida que podria ser determinant, si hi esmerçàs dosis de rebel·lia. Seria possible la revolta d’un col·lectiu que representa una tercera part de la població i que és el sector, tot i que en termes relatius, amb més poder adquisitiu assegurat?

No sembla possible tal subversió. L’estat capitalista ha demostrat capacitat reorganitzativa i els padrins han esdevingut protagonistes de les seves estratègies. Els avis s’han convertit en un matalàs que garanteix la sostenibilitat econòmica de la societat i la supervivència de moltes famílies. Són molts els padrins que sostenen la tercera generació familiar, i la segona. Són els padrins els encarregats de cuidar els néts i d’acollir els fills; els qui paguen les despeses extraescolars i els estudis universitaris als fills dels seus fills, etc..., etc...

Aquesta crisi social i generacional, lluny d’aprofitar ningú l’avinentesa per a fer canvis revolucionaris, distorsiona la convivència familiar, sovint forçada per circumstàncies adverses. Provoca frustració entre les segones generacions. Pel que fa als padrins, és cert que facilita una relació més estreta amb els néts, però també els carrega amb un excés de responsabilitat que sovint humilia filles, fills, nores i gendres. Crisi social i generacional, perquè una cosa és gaudir de la família i una altra veure’s forçat a desbaratar la planificació de l’esbarjo —la dels jubilats— per mor d’un esforç suplementari que endemés no servirà més que de remei pal·liatiu.  

Naturalment que la cosa va per barris, de pobres i de rics. La pertinença a les classes socials, cada vegada més descompensades, determina la diferència de disponibilitats. Padrins que gaudeixen dels néts quan ells volen i la resta, que són els pobres que han de comprovar, amb tristesa resignada, que la família els ha de menester, utilitzar, fort i no et moguis. Les famílies amb menys recursos econòmics tenen menys possibilitats de contractar serveis disponibles; guarderies, oferta de cangurs, campaments de vacances, escoles d’estiu... L’opció dels avis és una alternativa que no sempre satisfà els néts que veuen que les necessitats materials no coincideixen amb les expectatives d’oci que són a l’abast —els mitjans de comunicació se’n fan ressò— dels altres. Endemés, els membres de les famílies amb menys recursos econòmics solen ser les que tenen feines més precàries. Frustració que dificulta la relació familiar i provoca crisi social afegida.        

Un problema de més que hi han d’afegir els avis és que la seva disponibilitat sovint ho és a fons perdut; han d’estar a disposició sense exigir el control de res. El padrí pot acompanyar, pot sostenir l’economia familiar, però ha de ser prudent en haver de dictaminar. Si no és d’aquesta manera, la crisi de convivència empitjora perquè la delegació de competències, per part del pare i de la mare de les criatures, està molt ben definida; no deleguen la capacitat de decisió.

Davant aquesta situació, que posa en un compromís l’estat assistencial i la viabilitat d’un sistema econòmic —el capitalista— que té la pretensió de ser excel·lent i eficaç, xoca que totes aquestes associacions tradicionalistes que defensen la concepció clàssica de la família, callin, perquè és el propi sistema, els efectes que provoca, allò que deteriora la convivència familiar i la seva viabilitat futura. Els mètodes anticonceptius van en auge. Finalment una altra apreciació; el sector dels jubilats no reacciona. Avui en dia les manifestacions potser ja no són una arma molt eficaç, sobretot si no són multitudinàries i les del passat mes de març en demanda de pensions dignes, no ho varen ser, encara que els mitjans de comunicació oficials i partidaris del sistema varen voler fer creure el contrari. Dada ben significativa: els mateixos que donen suport oficial a les manifestacions, després són els encarregats de neutralitzar les demandes.  

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Vaja, vaja!, fa 8 mesos

Tornar vells és, per si mateix, un vertader desastre. Es perden les forces físiques, disminueixen els ànims i la voluntat de fer coses, i si a damunt cal d'ajudar als joves perquè aquests no tenen suficients mitjans per dur una vida desofegada, a la que tota persona té dret, la jubilació no té res d'alegre, perquè en la majoria de casos la pensió ve justa, justeta, per a atendre les necessitats dels qui la cobren, i de vegades ni tan sols per això basta. I el que és pitjor és que no hi ha perspectives de que això tengui compostura. Què serà dels nostres fills i néts? Quin món, Déu meu!

Valoración:4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris