cielo claro
  • Màx: 15°
  • Mín: 15°
14°

Tribut a Manuel de Pedrolo

Som a mitjans de la dècada dels 1980, un al·lot de 14 anys espera per agafar l’autobús que l’ha de dur a Son Sardina de l’empresa privada Cloquell a la parada situada al començament del carrer 31 de Desembre de Palma.

Just un minut abans ha entrat al quiosc que hi ha al costat de la parada i s’hi ha gastat bona part del seu pressupost setmanal, concretament 45 pessetes, no en llepolies sinó en un exemplar del diari Avui.

Aquell jove repassava cada dia la portada de l’Avui, com anys abans ho feia amb la de l’esportiu Dicen..., però només es podia permetre comprar-lo molt de tant en tant.

En aquell diari, que havia nascut per voluntat popular l’abril de 1976, aquell al·lot sardiner hi trobava notícies de tot el país, en una àmplia i completa secció de 'Països Catalans', que incloïa dues o tres pàgines dedicades a l’actualitat de les Illes Balears i també hi podia llegir notícies referides a la resta del món.

Però sobretot hi trobava articles d’opinió i reflexió amb els quals a vegades s’hi identificava i a vegades discrepava profundament.

I entre els articles que hi trobava i amb els quals hi solia combregar sovint, hi havia els de Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 - Barcelona 1990).

Aleshores, aquell jove ja coneixia i admirava el Pedrolo novel·lista de la mà de l’Alba i en Dídac, els dos joves protagonistes de Mecanoscrit del segon origen l’obra catalana més llegida durant les dècades dels setanta i la dels vuitanta, amb els quals és impossible no sentir-se identificat si es tenen 14 o 15 anys, però gràcies a l’Avui descobrí el Pedrolo articulista (i en certa manera l’assagista). El descobria mentre gaudia i reflexionava amb les columnes pedrolianes plenes de brillants argumentacions, magistrals radiografies del moment i savis petits assajos íntegres i compromesos.

Més endavant seguiria el Pedrolo novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. L’escriptor més prolífic de la literatura catalana contemporània que conreà tots els gèneres literaris. L’escriptor català més censurat pel franquisme. L’autor polifacètic per excel·lència, que traduí obres d’autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, que dirigí la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. I que obtingué diversos premis literaris i va ser distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979.

Manuel de Pedrolo fou un intel·lectual compromès, independentista, ateu i marxista heterodox que malgrat la seva coherència i clarividència (dos pecats que es paguen molt cars en la societat contemporània) va obrir-se camí en els mitjans de comunicació de masses en català i va esdevenir un referent intel·lectual per la incipient esquerra independentista.

El nostre jove protagonista esdevingué un admirador i seguidor d’aquell articulista ferm i coherent que amb els seus articles ajudà a molta gent d’arreu dels Països Catalans a prendre consciència de l’anormalitat nacional en que vivim.

Llegia els articles de Pedrolo, com abans havia llegit, en reculls publicats, els de Mariano José de Larra i somiava que un dia també seria un articulista com aquells que tant admirava.

Aquells articles, la majoria dels quals són prou vigents, són avui al vostre abast en forma de llibres: 'Els elefants són contagiosos' (Edicions 62, 1974). 'A casa amb papers falsos' (Edicions 62, 1981). 'Cròniques colonials' (El Llamp, 1982). 'Algú sota l'altre' (Edicions 62, 1987). 'Cròniques d’una ocupació' (Llar del Llibre, 1989) i el volum pòstum 'Cal protestar fins i tot quan no serveix de res' (Edicions El Jonc, 2000).

I la reedició conjunta de 'Cròniques colonials' i 'Cròniques d'una ocupació' en un únic volum titulat 'Cròniques', que inaugura la nova Biblioteca Manuel de Pedrolo d’Edicions el Jonc.

Aquell jove anà cresquent i la seva admiració per Pedrolo, també i uns anys més tard pogué llegir reflexions com aquesta «Un cos és viu mentre no ha emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’ha paralitzat totes les seves funcions i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat.»

Avui, que es compleixen 100 anys del naixement de Manuel de Pedrolo, aquell jove lector i somiador, té l’honor de poder publicar els seus escrits a dBalears.cat.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Ernest, fa 9 mesos

David, si vos haguessiu molestat a consultar el diccionari abans de posar-vos en ridícul publicament haurieu trobat que tribut, entre altres definicions, té la que diu: "Allò que es fa o es dóna per complir un deure o una obligació moral"..

Valoración:1menosmas
Per David, fa 9 mesos

Un tribut és un impost.
Deveu voler dir un homenatge.

Valoración:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris