algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°

Barnils: «Una de les pegues de la transició va ser canviar una màfia per una altra»

Dia 24 d’abril de 2001, amb motiu de la mort del periodista Ramon Barnils, la revista El Temps va tornar a publicar una entrevista que Dolors Palau li havia fet a mitjan dels anys noranta, ara fa més de vint anys. Reproduïm avui l’entrevista al dBalears perquè hem considerat que les opinions del reporter, sobre el primer periodisme després de la mort de Franco, avui en dia són d’interès per mor del que s’anomena el neofranquisme vigent.  

Dolors Palau: Com és defineix professionalment?
Ramon Barnils: Jo sempre dic que no sóc periodista. He fet moltes coses i sempre en faig diverses al mateix temps, una de les quals és aquesta. No sóc un periodista vocacional o, almenys, no me’n sento. Als disset anys vaig començar al setmanari de Sant Cugat. Quan va plegar, ho vaig deixar i no vaig tornar fins al cap de tres o quatre anys, com a corresponsal d’El Correo catalán a Sant Cugat. M’anaven pagant i més o menys m’agradava, fins que el periodisme es va convertir en la nova feina principal als vint-i-set anys, en entrar a l’agència Europa Press. El món aquest dels periodistes és molt divertit, segons com te l’agafis. Si t’ho creus, no. Hi ha gent que pensa que és molt apassionant, la vida de periodista. Això és mentida. S’assembla molt a la feina d’oficina... En essència, és el mateix que una oficina, però en el moment que ho acceptes o te’n convences, llavors sí que és més divertit.

Vostè va començar estudiant econòmiques...
Primer vaig fer de periodista i després vaig estudiar, a l’Escola de Periodisme de L’Església. Però allà on vaig adquirir una certa formació intel·lectual, que es diu, un cert acoblament universitari, és a Ciències Econòmiques, carrera que no tinc acabada. Hi vaig anar perquè era la millor facultat de l’època, amb un claustre de professors de primeríssima categoria.

On s’ha sentit més còmode, en el periodisme d’informació o en el d’opinió?
Informació, informació... El que més m’agrada fer és periodisme d’agència, on m’he sentit més còmode, més productiu, més realitzat, millor. No firmes, la informació és escarida, és la base del periodisme, la resta és secundari. En aquest país resulta complicat fer periodisme d’informació, perquè no hi ha gaire interès, ni ganes que se’n faci. Qualsevol país té una agència que subministra informació. Fer periodisme sense és difícil.

Llavors, per què ha conreat l’opinió la major part del temps?
Per què em paguen, em vénen a buscar, com a Tele/eXprés. Va venir Joan Segarra i em va dir: agafa-ho. A mi m’agrada molt el reportatge, però és massa complicat, pesat i llarg de fer.

Es mou millor en el terreny de l’article llarg o en la columna curta, com l’”Amunt... ” a El Temps?
M’agrada perquè és una cosa no m’havien encarregat mai, fer una cosa de màxim quinze línies. M’ho passo molt bé. El que feia abans, d’unes trenta ratlles, és el desenvolupament d’una idea. En quinze no tens espai. Desenvolupes una imatge, un pensament sobre una idea, una afirmació, una negació. Prefereixo aquests als de “L’ull de Déu”.

Quina era la filosofia d’aquells articles?
Era crítica de televisió, encara que no ho semblés. L’”Ull de Déu” era la televisió, no jo. Alguns em deien: “Tu ets molt xulo, no?” La forma condiciona el fons. Si tens unes quaranta línies, pots desenvolupar un idea complexa, amb matisos. Si haig de ser franc, el que m’agradaria, en quatre ratlles, és dir: “El resultat de les darreres eleccions demostra que...”, una frase més i prou.

Els seus inicis en el periodisme d’opinió van ser amb un peça diària, al Tele/eXpres. Com duia aquesta pressió?
Resultava excessiu. És com jugar un partit de futbol cada dia, acabes veient el món en forma d’article. Aparentment és còmode perquè pots triar, però es torna obsessionant. L’altre aspecte és que no tens horari. Però això també és terrible perquè ho deixes per a darrera hora o bé ho fas a primera per no pensar-hi més, però com que l’endemà n’has de fer un altre, continues pensant. Per evitar això paradoxalment em vaig marcar un horari i no fallava mai, ni pont ni caps de setmana. De 7 a 9 h. de la tarda m’asseia a la màquina. Sempre intentava escriure a última hora per a garantir la màxima actualitat, encara que fos un article sobre Shakespeare. Si el feia, segur que era sobre alguna cosa del dia perquè si no, l’hauria fet sobre Homer. El lector a la llarga ho nota.

Va ser el cansament el que el va impulsar a apagar la secció “A media Luz” i deixar el Tele/eXpres?
Per motius diversos. El diari va començar a fer massa política i llavors als directors, als caps de redacció, no els agradava el tipus de periodisme que feia, el trobaven massa frívol. Consideraven que s’havien de publicar notícies sobre vagues i manifestacions. I diguem que m’havien fet alguna jugada lletja. Jo cobrava tant l’article; si no publicava, no cobrava. Alguns dels que anaven de revolucionaris, tot i saber això, feien saltar el meu article i posaven la notícia d’algun incident obrer més o menys interessant, o del seu partit. Com que a mi no m’agradava barallar-se, no vaig discutir, i quan em va semblar, vaig marxar.

El títol del teu darrer article al Tele/eXpres, “El Trato”, sembla que reflecteix aquest sentiment.
Em vaig empipar, sobretot amb els companys, per l’estupidesa aquesta de considerar que no era el moment de fer aquell periodisme, que era el moment de fer la revolució. Quina revolució, si no podies dir res? Era gent que va fer que el Tele/eXpres, en comptes de ser un diari obert, fos un diari controlat pels socialistes i, després, pels comunistes.

Diu que va tenir més problemes per treballar a la fi dels anys setanta que els primers anys de la dècada
No tinc costum d’escandalitzar-me gaire, no em queixo de forma violenta. És molt lògic; quan es va acabar el franquisme, ho controlava tot l’antifranquisme. Jo era antifranquista, però per sobre això era pro... Després del franquisme van controlar els llocs de la política o del periodisme els antifranquistes, que eren, per damunt de tot, anti. Els que no érem comunistes, ni socialistes, ni franquistes, no teníem res a fer, trobàvem més dificultats. Quan hi havia una plaça lliure en un diari, qui l’ocupava? Un independent de tipus jo? No, l’ocupava un que havia fet l’antifranquisme amb un carnet. Això va passar bastant i va ser un desastre. Ara sembla que comença a canviar; però encara dura. La màfia franquista va ser substituïda per la màfia antifranquista, per la màfia comunista i socialista, i la màfia convergent, que no existia però ara sí. Aleshores, els que som de la màfia dels que no tenen màfia, que també és una màfia, aquests ho tenim més malament. N’hi havia uns que volien fer política a través del periodisme, per substituir la política franquista. Això encara dura. Una de les pegues de la transició va ser canviar un màfia per una altra.  

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris