nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 14°
12°

Contra l’educació desarrelada

A propòsit de l’opinió d’un company al fòrum del màster de formació del professorat, vaig intentar verbalitzar el meu posicionament envers el model educatiu actual i, sobretot, considerant-hi el marge de millora i les perspectives de canvi que ofereix al nou professorat. En reprodueixo, aquí, literalment, una part.

“Vivim l'afalconament d'una revolució sense ancoratge. La revolta desbridada d’un sistema que s'ha obligat a si mateix a repensar-se per ser més una fe, o una creença, que cap altra cosa. El zel reformador, a voltes intuïtiu, a voltes assumit sense justa mesura i anàlisi crítica, tendeix a escorar-se fàcilment cap a una forma d’esnobisme que desmereix les accions meritòries d’alguns professionals, inclosos els de la vella escola. Així doncs, quan la idea que serveix per a traçar el full de ruta de la nova educació es limita a un compromís d’adscripció netament nihilista, ja hem perdut.

L’encert d’interpretar els signes dels temps i l'objectiu d'acomodar-s'hi són molt lloables. I necessaris. L’enfocament, més pragmàtic, de la professió, entronca amb la idea de defensar la validesa del correlat acció-innovació. I depèn, per tant, de la possibilitat de trobar un espai comú, compartit, que afavoreixi la reflexió i faci possible engatjar el cabal d’experiència del docent amb la necessitat de definir un marc d’anàlisi teòric. L’educació és un instrument per a interpretar i explicar la realitat. I per tant, s’hi ha d’acomodar sense, això sí, sotmetre-s'hi.

D'altra banda, la figura del bon professional, del professor reflexiu, es veurà reforçada en la mesura que aquest sigui capaç d’apuntalar el propi coneixement dins d’un marc d’intervenció recíproca, d’estreta col·laboració amb la resta de col·legues del sector. No es tracta de “viure del passat”, en el sentit que referia, al seu article, Jaume Brossa, sinó d’aprofitar el valor afegit de l’experiència d’un determinat professorat per a plantejar la redefinició de l’actual model educatiu. De donar forma col·lectiva a l’experiència individual. I cal, a més, que la reflexió entorn de l’estat actual de l’educació s’assumeixi d’una manera decidida i desinhibida, sense falsos artificis, sense anquilosaments ni filigranes retòriques.

Però, compte. Que llegir no ens faci perdre l’escriure. L’aversió al passat, quan només serveix per a posar la cotilla als valors que l’inspiren, no és sinó l’expressió d’uns prejudicis que ens empenyen a nebulitzar tot allò que ens és presentat sota la forma concreta d’alguna herència. Es converteix, doncs, en una mena de temor soterrat. Suposar que qualsevol perspectiva de canvi, per revolucionària que sigui, es pot articular a partir de paradigmes que abominen el valor de la tradició, no tan sols és un plantejament naïf, també és una fal·làcia ‘programàtica’, educativa i social impròpia dels temperaments veritablement irreductibles.

Quan els arbres no ens deixen veure el bosc, l'atenció a l'element accessori s'acaba convertint en l'eix central de la crítica. Vet aquí l’error: parlem de cadires, pupitres, sostres escrostonats, càmeres velles, llibres, espais tancats, posts plenes de pols. Ho presenten com una romanalla. És part de la crítica al model educatiu. I l’apuntalen molts docents. Ara bé, eliminem-ho tot i ens quedarà l’educació que ja teníem. Siguem honestos: les presses són males aliades. La temptació a caure en l'anàlisi superficial ens converteix en presa fàcil de mesures assumides sense guia ni capteniment. Ens tiranitza i ens fa esclaus d'aquesta inèrcia il·lusòria que defensa, per se, el desballestament de tot allò que ens lliga umibilicalment a l’espai de la memòria, al passat. Vivim una ‘iconoclàstia’ assumida com a dogma i com a forma de predació dins d’aquesta, diguem-ne, nova ‘postmodernitat’ educativa. I cal advertir que la voluntat de deconstruir el model actual a partir de la presumpció que la veritable revolució consisteix en una purga de l’imaginari visual del passat, en lloc de veure les possibilitats que ofereix l'ancoratge entre la vella tradició i el nou impuls reformista, és un error. Colossal.

L’educació actual té, però, un problema encara més important: la funció de modelatge que hi exerceix la política. Una política assajada sense vocació de servei públic en un país sense una veritable cultura democràtica. Espanya va inventar la “picaresca” entre els segles XV i XVI, i aquesta, alliberada del constrenyiment de la cultura literària, s’ha convertit en un mal “endèmic” que afecta la gestió pública i apuntala la mala praxi de govern. Aquest Estat no ha tingut, al llarg de la seva història, una democràcia veritablement consolidada. Però sí que ha tingut (i té) oligarquies de poder. No ha tingut un veritable patriciat urbà d’orientació mercantil, fora del català, i sí una ‘aristocràcia’ rural assimiladora que ha llegat un poder de concentració i trinxera. L’Estat espanyol ha quedat reduït, avui, a una forma anacrònica de govern ‘plenipotenciari’ i corromput.

Però de quina manera afecta, això, a l’educació? L’alternança de poder es fa sense cap ancoratge de consens. Sense uns valors ètics i unes directrius institucionals que haurien de servir per a modelar una visió conjunta i més uniformitzada dels eixos que fonamenten i guien la pràctica educativa. Caldrà assumir, doncs, una consciència de superació, conjuntural, envers aquesta alternança. Un escenari que aporti una visió menys partidista i ideologitzada dels objectius que han de definir la qualitat del sistema educatiu que oferim als joves. Sobretot, caldrà assentar les bases per a poder avançar decididament cap a un model educatiu de consens. Avui no hi és.

Dins d’un ordre més simbòlic, també ens fa por el llibre. El que representa. Però defensar-lo no significa sacralitzar-ne la forma, vol dir voler veure’n, més que cap altra cosa, les despulles, l’obra. No hem d'eradicar, per obsoleta que ens sembli, la memòria visual de la cultura en la forma i la presència en què ens ha estat transmesa; ni demolir l'ordre simbòlic dins del qual funciona la transferència de valors d’aquesta cultura; ni veure-hi erròniament el ressort per a un propòsit o una estratègia excloents envers la nova escola. Només l’hi hem d’incardinar. Només hem de convertir l’alumne en intèrpret. És a dir, apoderar-lo. Quin problema hi ha en el nobilíssim art de la conservació? Quin problema hi ha a mostrar, a l'alumnat, un llibre? O cinquanta mil! De debò és factible construir el relat del progrés assumint, com a premissa, la negació sistemàtica del valor del substrat?

La inèrcia fagocitadora i iconoclasta sobre els símbols que representen la vella escola ens empeny a consumar l’expectativa de canvi trivialitzant la percepció del valor d'allò que el passat és capaç d'aportar al present. De manera que no podem fer, avui, cap passa que no comporti una invisibilització flagrant d'aquest passat. Que no el devasti. És la rendició incondicional davant d’un nihilisme que, més que un propòsit en si mateix, sembla un escarni als fonaments i als valors de la cultura pròpia. Quin escenari tan poc encoratjador: voler anihilar tot allò que flaira a tradició només perquè algú ha decidit que contravé la voluntat d’innovar, perquè s’ha resolt que una cosa implica l'agonia de l'altra. De manera que hem d’exorcitzar-nos-en. Aquesta és la nostra forma de llegir la magnitud del progrés i de traçar les línies mestres d'un model veritablement integrador i renovador?

M’hi nego. En rodó. A l’adotzenament de la “revolta”. Reivindico el maridatge de la pissarra digital amb l'‘analògica’, el guix al costat del llapis electrònic, els pupitres i les cadires sense l’obligació d’haver-t’hi de junyir. I reivindico les aules amb les portes obertes per poder escapar-ne només per pura necessitat i no per cap consigna, no per pur automatisme. I reivindico, també, l'esforç i la capacitat de sacrifici com a valors ‘obsolets’ de la vella escola enfront de la tendència a ‘hiperludificar-ho’ tot, com a finalitat en si, de la nova. I sí, reivindico l’excel·lència al costat del noble propòsit de garantir l’accés universal a l’educació i la igualtat d’oportunitats. Defenso la visió d’un esperit romàntic sense caure en l'abarrocament de l'excés i la desmesura. I fins i tot això darrer, defenso, si abelleix algú. No tenim cap dret a negar-nos-ho, i encara menys a negar-ho als nostres alumnes. I tenim, això sí, l'obligació de deixar-los triar. No són realitats excloents. No les hi presentem.

També vull llibres, sí. I càmeres. I pols que servi la memòria. No vull confondre la història amb la necessitat d'abaratir-la, escamotejar-la o abatre-la. Només perquè, dins d'aquest nou paradigma, d'aquest nou esquema conceptual, d’aquest sistema de valors imposat, molt subtilment, per les patums de la nova pedagogia, ens han fet creure que ens n’hem de desfer. Només perquè hem assumit, com si fos un axioma, que cal atomitzar-la. El passat s’ha de canalitzar, no polvoritzar. I assumir-lo també fa part de la construcció d’un ensenyament públic, lliure i de qualitat. ¿De debò hi ha cap moviment de ruptura amb la tradició que sigui veritablement rupturista? Més encara: ¿que pugui ser-ho per la via de prescindir de l’acerb de la cultura que ens fou llegada? ¿Hi ha cap veritable progrés que pugui construir-se, a si mateix, sense escorar-se inevitablement vers el passat que el sedimenta? Com fer homologable el bagatge a l'ímpetu renovador de les noves generacions és, si de cas, el desllorigador.

Anem-ho fiant tot a un arribisme contingent i il·lusori. Anem fent bandera d’aquesta pulsió incontenible i sense fonament. És la millor manera de fer-nos desescalar en la vocació de servei públic que impulsa el veritable canvi, la veritable noció de progrés. Jo no penso renunciar al paisatge de transició i frontera. No participaré en la construcció de cap futur que no siguem capaços d’imaginar a partir de l’atenció al valor d’un llegat, d’una tradició. Que n’esmussi deliberadament la utilitat. Assolem-ho tot, començant pels temples de la cultura, per les arquitectures del passat. Esmussem, als nostres alumnes, les formes concretes i ben definides de la tradició. No llevaré, a cap dels meus, la possibilitat d’abraçar la innovació ni de transitar cap a la concepció d’un nou model d’educació. Al contrari, l’apuntalaré. Però, sempre, reivindicant aquesta necessària consciència de superació a través d’una lectura comprensiva i reflexiva del passat. Dignificant-lo. En la justa mesura i en el context més adient.”

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris