algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
15°

Objeccions als animalistes

M'agradaria tenir un rajolí d'eloqüència fusteriana. I també de Clarividència. Així, en majúscules per poder encartar-me en qualsevol joc sense por de mostrar el llautó. Com ell feia, conscient que tenia els trumfos a la mà. O al cap. Quan no es tenen trumfos només pots jugar de falset i, majoritàriament, t'exposes a perdre. Del Fuster de Notes d'un desficiós, que no tot Fuster és País Valencià i Països Catalans. (Ni tot, seguint-li la veta relativista, és només Notes d'un desficiós)

M'he permès contextualitzar aquest paper, fins i tot, n'he parafrasejat el títol d'un article del llibre al·ludit – Objeccions als vegetarians es diu el fusterià- en primer lloc perquè als morts convé reverenciar-los no només quan són figures de cos present sinó també quan s'han convertit en mísera pols de cementeri (Tot temps ne prens enseny, que deia March); en segon lloc per les analogies que es poden establir. Si hi ha una notícia que m'aborrona – no és l'única, òbviament- és aquella que parla de la mort d'ovelles (a mans?) de cans. Com ha passat aquests dies a una finca del meu municipi on dos  pitbulls n'han assassinat una vintena. Han estat reincidents, si no dels mateixos, sí de la camada, l'amo en té cinc, de canots.

Quan apareixen aquestes notícies trob a faltar un comunicat de condemna per part dels animalistes. No cal que s'organitzi una saragata semblant a les que es fan davant les vomitives corregudes de braus, però sí com a mínim alguna protesta semblant a les que fan contra els cavalls de les calesses de baix de la Seu (no es queixen de l'olor que fan, ni de les mosques que congrien, es queixen de l'explotació a la qual estan sotmeses les bestioles, criatures de Nostre Senyor, també). I no en parlem quan, per mor d'un cop de calor o qualsevol altre inclemència, un equí bat els potons a la via pública. A vegades no entenc aquestes estranyes solidaritats, les colònies de moixos urbans mereixen més atencions i més clemències que no les pobres ovelles devastades pel barram famèlic i devorador d'uns cans de domesticitat dubtosa. Ni tan sols uns míseres absoltes en forma d'obituari. Em diran que no és el mateix el patiment del cavall que el de les ovelles. Podria dubtar-ho encara que em resulta difícil en aquest àmbit donar la raó a qui ho vulgui sostenir. Que en el primer cas existeix una flagrant voluntat d'explotació animal mentre que en l'altre es tracta d'un accident. D'acord. Un accident però que es dóna amb massa freqüència perquè les autoritats o, com a mínim, els col·lectius sensibles no hi diguin la seva i actuïn en consonància.

Un accident, sí. Tothom és lliure de tenir cans perillosos, quin no ho és?, però els hauria de tenir resguardats, perquè no fessin mal ni al germà proïsme ni al franciscans membres de la facció de l'ase Turmedia. Sobretot en aquest cas que han estat reincidents. L'assegurança? D'acord, per a casos extrems, però no deixa de res un remei pal·liatiu envers l'amo de les ovelles. I vers el destí dels animalets?  Record que els animalistes del meu municipi se les varen tenir contra un cans – aquests eren de caçadors- que encalçaven uns quics que havien quedat assalvatjats vora les cases de la possessió. Deien que hi havia perill d'assassinat gallí i que, en tot cas, els animalons eren sotmesos, amb l'encalç, a un estrès insofrible. Qui se'n recorda, en forma de protesta o d'esquela solidària, de l'estrès de les ovelles? Per què els cans dels caçadors varen ser estigmatitzats i, en canvi, els cans devoradors mereixen totes les indulgències del col·lectiu? Quina cera del Corpus tenen? Els cavalls de les calesses també mereixen indulgències. Estic convençuts que els seus propietaris són amatents amb els animals. Els volen tot el bé del món. A ca nostra, quan era petit, sempre vàrem tenir mul o cavall. De fet, degué ser el meu primer mitjà de transport: el carro. I mon pare sempre els va tractar molt bé. Anaven grassos, els estringolava de tant en tant, no patien sed, ni fred. Ara bé, havien d'estirar el carro i també l'arada amb rodes. Encara que fes sol o cameta d'aranya gèlida. Formaven part del nostre sustent. Com els de les calesses sustenten famílies. Fins i tot, a Pòrtol, a can Calet, tenien en Jubiloso, que era un cavall que a més de feina corria als hipòdroms. En Salvador, el missatge, deia que era el rei de la casa. És cert que llavors feien tots les llesques més primes i no hi havia espai per a  animalistes primcernuts.

Per cert, ja que he parlat de solidaritats, reclam la vostra – en forma de signatura, si cal- a favor d'Albert Pla. S'ha postulat com a tresorer de Tabàrnia. Un altre cop de lucidesa. Si s'obre una cadena d'adhesions a chague.org, no ho dubteu. Signau-la. Seria higiènic i tot. Com el comunicat que esper dels animalistes. Redemptor, com a mínim.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris