algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 14°
15°

Adéu-siau, Carnestoltes

L'odio, el Carnaval. D’una manera ferotge, tangible. Amb les tripes. No m'agrada disfressar-me ni veure com es disfressen. Tinc un delirant sentit del ridícul que funciona amb mecanismes molt subtils, com una mena d'atavisme. També trobo que ha perdut aquella raó existencial que, per a la gent corrent, del carrer, tenia en origen. Aquella pàtina d'anonimat que servia per a burxar procaçment una moral de mires estretes i fer-ho tot en un temps d’austeritat en què pràcticament no et deixaven fer res ni ser ningú. Un temps en què la bauxa era gairebé un imperatiu de subsistència contra la cotilla dels valors i l’envaniment de l’ortodòxia. En què l'abstinència es complia sense retrets ni mesura i tenia una fonamentació veritablement genuïna. Etimològicament, tant carnestoltes com carnaval signifiquen 'llevar la carn', és a dir, durant la Quaresma.

Però passa sovint que la fossilització de les tradicions fa més gran la bretxa entre el seu substrat cultural, la seva raó original i la seva recepció moderna. De tal manera que les dites tradicions acaben extravagant-se cap a l’adotzenament dels valors que els insuflaven sentit, cap a una cosa més irreflexiva, mistificada i, sobretot, descontextualitzada. L'exemple més paradigmàtic d’això que sostinc és la celebració del Nadal, una festa que serveix avui com a pretext per al consumisme més exacerbat i que ha estat segrestada per aquelles famílies que, en la farsa d'un sol dia, són capaces d'aprendre a somriure's i a suportar-se a la vegada. I fins l'any que ve.

D’altra banda, pràcticament totes les festes religioses catòliques són una apropiació barruda i ‘homologada’ de les diversions paganes -sobretot romanes-, que arriben a nosaltres com una reminiscència, com una forma d’anamnesi. És el cas del Nadal. I malgrat totes les seves conquestes, la catòlica ha estat la religió dominant més mandrosa del món, perquè tot ho ha fiat al saqueig i tot ho ha captat al seu espai de confort i a la voluntat ecumènica d’expansió doctrinal. Des del costum litúrgic més solemne fins a les celebracions populars. Fins i tot l’efígie de la mare de Déu amb el nen Jesús fou assimilada de les divinitats egípcies Isis i Horus, que les hordes embravides prengueren al seu pas devastador per Egipte, en les beceroles del cristianisme.

D’allò ja no en queden ni les despulles paganes. L'única veritable mitologia que resisteix és la necessitat de trobar qualsevol excusa per a organitzar una festa i fer-la rebentar per les costures, sota les formes i els paraments més diversos. I com que ja no queda, al món, una secta de fe amb prou força moral i autoritat per amputar-nos el desig, les festes proliferen i triomfen pertot. Mallorca n'és un exemple. I de totes, el Much de Sineu és la prova més vàlida d'aquest vertigen de celebracions de la nova creença pagana en el lleure.

El temps actual ha abandonat la serenor medul·lar per avançar cap a posicions més poroses i marginals. Privilegia la insurrecció de l’antiheroi insolent, sota qualsevol forma d’aquest filibusterisme laic i crepuscular que degrada el teixit de la fe i apuntala la crisi de vocacions religioses. I potser millor així. Sense l’afalconament de la fe, viurem l’irrefrenable. Viurem en l'efervescència. Viurem.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Tià, fa 10 mesos


No és "el Nadal", sinó "Nadal", sense article.

Soler, escolta la gent com parlen, com ho diuen, i no et deixis influenciar tant per l'espanyol.

Dius que el Carnaval no t'agrada i que detestes desfressar-te: ja som dos.

Valoración:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris