cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 26°
28°

Qui podria impedir la investidura de Carles Puigdemont?

Som conscient que els lectors i les lectores de @dBalears guaiten amb interès i preocupació els esdeveniments relacionats amb el procés (hipotètic) d’autodeterminació de Catalunya.  I encara que gairebé tot s’ha dit ja respecte de les coses que han passat al Reino de España, subsecció territoris ocupats de la Catalunya principatina, vull aportar, amb el permís de la concurrència, la meva visió particular.

He de reconèixer que, des de l’1 d’octubre passat, he mantingut un deliberat silenci sobre tot el que està passant. Un silenci motivat pel fet que no m’han agradat moltes de les decisions que han pres persones a qui tenc per properes i amb qui compartim ideals i aspiracions. Un silenci crític i, a la vegada, respectuós, sobretot tenint ben present que de vegades pot semblar massa fàcil opinar quan hi ha cent trenta-dues milles nàutiques de separació d’aquesta mar que, com deien els avis, massa sovint fa forat i tapa.

Tanmateix, una de les conclusions a què he arribat és que, a dia d’avui, no hi ha cap ciutadà de l’Estat espanyol que es pugui considerar segur davant la impunitat amb què la banda de Rajoy, amb la connivència i complicitat de la monarquia, de la premsa nacional i de la judicatura, ha creuat totes les línies vermelles i ha fet saltar per l’aire totes les institucions de l’estat de dret que fútilment pregona aquesta Constitució que tant es vanten de preservar i respectar. Tant si parlam des de Sevilla com si ho feim des de les colònies illenques de la Mediterrània, tots estam amenaçats de ser segrestats i tancats dins una presó espanyola, sense necessitat d’acusació formal, de judici o de sentència. Ho tenc clar.

Per tant, no m’estaré més de dir el que pens. I, ja postats, el primer que vull fer és reconèixer tot allò que crec que ens podriem haver evitat des del bàndol de l’independentisme. En particular, i això ja s’ha dit, ens vam creure que podíem presentar una batalla de sobiranies legal i legítima amb Espanya, donant per suposat que l’adversari es comportaria amb un cert fairplay i tendria cura de mantenir les formes i els modals. Greu error, com s’ha vist. Hem volgut jugar amb armes desiguals i no hi havia ningú per arbitrar el partit: ni a Europa, ni a entitats amb qui pensàvem que podíem confiar, com per exemple Amnistia Internacional.

Ja he escrit en aquestes pàgines sobre la dificultat de voler fer la revolució amb el lliri i el somriure com a úniques armes. Que me perdoni Lluís Llach, però les revoltes sempre tenen un cost, i aquest sol ser més sagnant del què tots voldríem. També vaig escriure demanant públicament al vicepresident Junqueras que no anés a Madrid. Jo no ho hauria fet, sabedor del què podia esperar, però és evident que ningú no tenim cap dret a retreure-li res. Ben al contrari. Aquesta casta de decisions són exclusivament personals i s’han de respectar i admirar.

Jo m’hauria plantat al despatx de la Conselleria d’Economia, ben rodejat dels meus, que no són pocs, i m’hauria quedat a l’espera que vinguessin a cercar-me. No vos podeu imaginar la potència mediàtica de la imatge d’unes forces policials enfrontades al poble a qui suposadament han jurat defensar, intentant passar per sobre de milers de ciutadans asseguts al portal i traient, per la força, tot un representant elegit democràticament per la ciutadania.

Crec que els nostres líders no han sabut apreciar la força de la gent. És ben cert que la consigna era, per tot arreu, que ningú no prengués mal. I era una consigna intel·ligent i assenyada. Però hi ha hagut un excés de paternalisme que va portar a acceptar amb massa facilitat, els darrers dies d’octubre, les amenaces d’un poder que havia estat declarat estranger. Jo crec que la gent estava preparada, mentalment i física. I les amenaces només tenen efecte si hom se les creu.  Es tractava d’oposar resistència. Resistència pacífica, però resistència. Els dos milions de persones que anaren als col·legis electorals dia 1 d’octubre sabien perfectament quin era el risc. I l’acceptaren conscientment. La maduresa de la població va quedar evidenciada. El poble va reaccionar espontàniament, va tancar la frontera, va ocupar carreteres i estacions de tren. I es va fer una vaga de 24 hores que va aturar tot el país.

Per què no es va continuar amb una vaga indefinida? Per què es va acceptar la destitució del major Trapero? Per què es va consentir l’assalt a la CCMC? Per què es va acceptar la imposició d’unes eleccions convocades sense cap legitimitat per un poder que ja no podia ser exercit, en la mesura que s’havia declarat la República? Per què tots els partits que van signar la declaració d’independència van caure en el parany d’acceptar participar en les eleccions del 21 de desembre? No ho entenc.

Per la mateixa raó, no entenc perquè Esquerra Republicana i Junts per Catalunya s’estan ara discutint sobre qui ha de ser investit president i sobre si el President Puigdemont, l´únic legítim a dia d’avui, pot ser investit telemàticament o no. És que el President Puigdemont ha de ser al Parlament, i no veig com ningú no ho podrà impedir si es convoca tota la ciutadania el 6 de febrer a La Junquera i es demana al poble de Catalunya que l’acompanyi fins al Parc de la Ciutadella. De veritat algú creu que n’hi hauria prou amb tots els policies espanyols vinguts d’onsevulla per aturar una massa que podria arribar als 10.000 o 20.000 vehicles i que col·lapsarien completament l’AP-7?

No crec que sigui cap desbarat. La ciutadania està preparada i a l’espera d’ordres clares. Amb Espanya no hi ha negociació possible. Només entenen un llenguatge. Confiar que s’acabarà l’estat d’excepció imposat sota l’empara insostenible de l’article 155 és una il·lusió.

Si Puigdemont vol ser al Parlament el dia de la investidura del President de la Generalitat, ningú no ho podrà impedir. És tan senzill com voler confiar en la gent; en la mateixa gent que s’ha passat els darrers anys confiant en els seus  polítics.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí., fa dervers d'un any

A mi també tot aquest procés em té desconcertat. Si havien proclamat la república, perquè es someteren tots els del govern català a les ordres del govern espanyol? Perquè tots acceptaren les eleccions convocades pel president Rajoy? I ara,què més acceptaran? I si els parlamentaris elegits decideixen donar per bona la investidura de Puigdemont per videoconferència, l'acceptaran a Madrid? Jo supòs que no. I que faran? Tornaran a destituir el parlament i el nou govern? Convocaran noves eleccions? Fins quan durarà aquesta comèdia? Visquem i veurem coses!

Valoración:-1menosmas
Per manoletin, fa dervers d'un any

Un antivirus? Un firewall? ;)

Valoración:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris