algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Redimir els discapacitats...

...és la curolla que duen els promotors socials. El primer que hauria d’aprendre un discapacitat és saber estar tot sol, a exhaurir totes les exigències pròpies que trobarà en el clos de la seva persona. El problema és que l’entorn insta a la convivència, a integrar-lo en el consens social, destinació precària de la qual el discapacitat s’hauria d’allunyar, en primera instància, perquè tanmateix la gent més solitària és la que es llança, sempre amb massa precipitació, a trobar respostes en el desordre que el proïsme mai no arregla. La incompatibilitat amb la dispersió del veïnat no té perquè llastrar les ambicions dels ideals que ha de tenir un discapacitat.

Hi ha el risc —l’han previst, les famílies, els educadors socials?— de fer perdre el cap als discapacitats, perquè qui no ha tastat el mur d’una impossibilitat física, segurament psíquica també, no sap què és la dificultat. Hi ha res més erroni que convertir en expectativa allò que, tanmateix, serà un fracàs inevitable? Conviure en inferioritat de condicions no és compatible, si del que es tracta d’ambicionar allò que per error volen els altres. No ens referim a no tenir ambicions, ens referim a la conveniència de tenir unes altres ambicions. Un discapacitat no s’hauria de prendre mai seriosament res que no depengui d’ell mateix. Això per començar.

El llibre de Cesare Pavese, L’ofici de viure, pot ser molt útil. Escriu el poeta: «Hi ha un art de rebre a la cara la fuetada del dolor, que cal aprendre’l» I després hi afegeix: «Sàpigues de menar bé la barca per entremig de tants i aniràs reposant successivament el tros adolorit». L’oportunitat de plànyer el fracàs mundà, tal com és interpretat vulgarment, i l’alternativa de construir un altre entorn, on l’exigència ordinària, la dels altres, pot ser transgredida. No es tracta de desfogar la pena, sinó de construir des dels marges de la realitat imposada. Crear unes altres coses i no sols d’una altra manera, sinó amb un tarannà diferent.

Escapar del determinisme, veure les coses des de la pròpia perspectiva, de les pròpies actituds. Tornam a Pavese: «La maduresa és l’isolament que es basta ell sol». Dit d’una altra manera, l’única regla heròica és saber estar tot sol. A un discapacitat no se l’ha d’estimular a integrar-se enlloc; se l’ha d’estimular a escapar del determinisme, a guanyar la satisfacció d’una altra manera perquè és possible i desitjable; permetrà viure amb serenitat. El discapacitat s’hauria d’imposar a ell mateix no deixar-se imposar res; prendre la iniciativa pot conduir a l’error, però serà l’única defensa contra l’altre error, el dels altres, el més sinistre; i acceptar el sofriment de l’error propi, no l’induït, no comporta cap resignació, ans al contrari, atorga autonomia.  

Aprendre a sofrir conscientment té avantatges perquè hom ja sap perquè sofreix: una creació que ja és nostra, desarma, ni que sigui una mica, el greuge que ens ha estat imposat. Tal com diu Pavese, no n’hi ha prou amb les desgràcies per fer d’un beneit una persona espavilada. Sí, però la desgràcia pot ser un bon punt de partida; ara, si no és ben atesa, hom pot tornar un enze sense remei. No es tracta d’arribar enlloc, es tracta de ser conscients d’allà on som. Del que es tracta és de crear l’estil d’una manera de viure, un coneixement nou (és per aquest motiu que diem que allò que serem, ho hem de ser d’una altra manera). Conèixer el que som nosaltres en la realitat, vet aquí la satisfacció de creure’ns esdevinguts. Una manera de viure —diferent— i, per tant, una realitat nova que és nostra.

Per evitar el patiment que comporta ser un inadaptat, el primer que hauríem de fer és considerar si ho paga, adaptar-se; millor encara, demanar: existeix la gent veritablement adaptada? Hi ha gent alienada que creu que està adaptada, això segur. És a partir de l’experiència pròpia, que hem de jutjar, treure de la nostra experiència la conclusió crítica o la justificació necessària. Si les decisions que prenen els altres ens provoquen desfici, per què les hem de compartir? No es tracta d’aconseguir que no ens provoquin desfici, es tracta de guanyar recursos que ens permetin saber allò que no hem de compartir perquè no ho paga. Hi ha biaix. La debilitació ens la provoca tot allò que ens treu la consciència necessària, del que ens cal.

Per al discapacitat, els fets esdevenen en un transcórrer del temps que és real (només per als altres), perquè tot allò que li passa a un discapacitat és extraordinari. D’aquí prové el dramatisme de les confusions. L’educació, per dir-ho d’alguna manera, d’un discapacitat, ha d’anar adreçada a allò que ell ha de saber, no sols al que han de saber els altres: donar significat al sofriment propi, posem per cas, que mai no serà compartit del tot. No hem estat capaços, en l’era de les tecnologies avançades, d’eliminar les barreres arquitectòniques, i encara tenim la pretensió que el discapacitat pugui compartir les experiències dels éssers normals.

Les experiències dels altres —en aquest cas de les persones sanes— serveixen perquè les interpel·lacions puguin mudar, tanmateix hi ha ruptures d’equilibris. En el tema de la convivència, no valen les mateixes regles perquè no sempre es poden fer tractes, en igualtat de condicions, amb qui és diferent. Qui té la legitimitat per aconsellar, per exemple un psicòleg o una assistent social que viuen una sexualitat plena, tan vasta que, potser, gaudeixen fins de la promiscuïtat, a un discapacitat, o a una discapacitada, que no té accés al sexe? Com es pot posar per entremig el tema de la sexualitat a qui no la pot pretendre? Res de teories, res de ficcions. Ara no ens interessen.

Crec que en ocasió d’un altre article, ja vaig posar un exemple, molt pràctic; el d’un amic meu, discapacitat, que en temps del popular Instituto Nacional de Previsión, hi va anar a gestionar una tramitació de papers. La treballadora social, una funcionària adscrita, en un moment donat li va demanar si ja festejava, segurament amb la intenció, errada, de transmetre fluïdesa, confiança, bon rotllo, etc. L’amic, que era prou viu, li va contestar que no, però que si ella ho volia, la convidava a sopar, més que res per provar de fer amistat. La pobra dona va sortir de l’embolic així com va poder, més malament que bé. Doncs d’això es tractava en aquell moment, de ser apte per a violentar, hàbil per forçar la situació que desacredita allò convencional. No som capaços d’organitzar la vida ordinària, i volen arreglar les vides extraordinàries. Si tothom sobreviu com pot, per què no ho ha de poder fer un discapacitat? Doncs perquè tenim prejudicis i els volem traspassar als altres.

Tornam a Pavese: «A un home que sofreix, se’l tracta com a un embriac: Apa, noi; prou, vine; anem, apa, deixa-ho estar...—». Sobre la consciència robusta, segons Flaubert: «Tot es fang, llevat de l’artista conscient». Allò que va dignificar l’actitud del meu amic discapacitat, va ser, paradoxalment, la capacitat que va tenir de colpejar, d’encarar-s’hi, tal com la funcionària inepta i convencional es mereixia; tanmateix la dona el va humiliar sense ser capaç d’evitar-ho: no va acceptar la invitació a sopar, naturalment. No ho va aconseguir, humiliar-lo, perquè si és cert que la fràgil cordura és el presidi del malalt, va ser precisament el meu amic, l’encarregat de posar seny. El discapacitat que carrega amb la responsabilitat de les seves pròpies decisions, el primer que ha de fer és deseducar els altres.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Idò sí., fa 12 mesos

Un assenyat article que mostra com es pot fer mal a persones que pateixen alguna discapacitat. Una cosa que mai no he entès és com poden induir a un que li falta una cama a esquiar o induir a qui li falta un braç a fer natació. Els Jocs paralímpics em semblen una aberració. Es pot fer molt per a la felicitat dels discapacitats sense posar-los en situacions que els puguin semblar humiliants amb relació a la gent que té la sort de gaudir plenament del seu cos. S'hauria d'anar molt alerta amb això.

Valoración:0menosmas
Per Toni, fa 12 mesos

Excel.lent, una gran manifestació de dignitat.

Valoración:1menosmas
Per jaume bonet, fa 12 mesos

Molt bon article. Enhorabona.

Valoración:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris