algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Lisboa, tan desconeguda, tan nostra...

Aquests dies de pont he retornat a Lisboa. Per això el títol, tan desconeguda per molta gent i tan nostra perquè ja l’he passejada un parell mallorquí, de vegades. Una ciutat plena de llum, oberta, amable -però amb costes, de pujades i baixades esgotadores... Una ciutat desconeguda també per aquelles persones que l’hem visitada en altres anys, perquè a cada visita pots descobrir coses noves.

En aquest any per exemple, hem descobert el Museu do Aljube RESISTENCIA E LIBERDADE, Antiga Prisao Politica da Ditadura... amb el nom ja ho veis, un Museu inaugurat l’any 2015, fa ben poquet, on es mostra l’antiga Comissaria de la PIDE -polícia política de la dictadura, com aquí la brigada politicosocial del franquisme. Descobriment gràcies a l’amic Joan Pau Jordà que ens va fer de guia. Li hem donat les gràcies en persona, li reiter ara.

Un museu impensable a l’Estat espanyol. La meva generació, la meva gent, visquérem la Revolució del 25 d’abril del 1974 conduïda pels militars demòcrates portuguesos farts de ser el braç armat del colonialisme. Una alenada d’aire democràtic que arribà fins a les terres sotmeses a la dictadura den Franco. Els militars d’aquí respiraren aquest aire, uns quants, poquets, i analitzaren la revolta. Els dugué a crear la Unió Militar Democràtica on militaren amics com en Rafael Morales, tinent de l’escala de sotsoficials, intel·lectual comunista, una bona persona que aconseguí convèncer molts companys de guàrdies a les casernes militars... En Bernat Vidal Garcias, cunyat per part de germana, llucmajorer, un home bo, o... com vulgueu, una persona entranyable, encara present per moltes persones properes, familiars i amigues, que el coneguérem. En Lluís Otero, comandant que fou empresonat a la presó de Sant Carles, a Porto Pi, i tots els seus companys que foren jutjats per ser demòcrates i voler escampar les seves idees al si de l’exèrcit franquista. Fa uns dies va morir un d’ells Bouza Marino de llinatges, aquí les Fundacions Darder-Mascaró els retérem un homenatge en col·laboració amb la Comissió de Drets Humans de l’ICAIB.

Direu que darrerament visit llocs d’història i memòria... Però Lisboa té molt més que aquest museu, com us deia, impensable aquí. De tota manera, pensau que l’inauguraren fa dos anys, també tenen el seu ritme!

Lisboa també ens ha mostrat una imatge diferent, aquests dies de pont. Plena de turistes, majoritàriament espanyols. Una imatge més turística però que sap aprendre de les errades d’altres. Per exemple, al barri d’Alfama els veïnats i veïnades mostren les seves fotos als carrers perquè els coneguin, sàpiguen el seu nom, els nouvinguts. Per exemple, na Maria que regenta el bar, o en Pere que ja s’ha jubilat i viu al número... Saben que el lloguer turístic arriba, cobren l’ecotaxa, però rehabiliten les seves cases convivint amb els veïnats i veïnades.

Ha millorat moltíssim les comunicacions, els tramvies -sempre alerta a les carteristes, us ho puc contar perquè ho vaig viure i vaig evitar el furt, amb una bona renyada que va rebre l'al·lota jove, guapa, amb la seva sòcia, en català, com és de suposar! El metro, net i còmode. El sistema de targetes de transport, semblant a grans ciutats com Madrid o Barcelona, però més accessible.

I sobretot, una ciutat, un país, que mostra amb orgull la modernitat d’estar governat per forces d’esquerres, socialistes al govern amb el suport del PCP i el Bloco d’Esquerdes, amb el reconeixement europeu, i la convivència amb un President de la República de dretes, intel·lectual que ha sabut guanyar-se l’afecte de la gent amb els seus gestos davant el desastre ecològic dels incendis recents.

Lisboa tan desconeguda que manté molts llocs, racons, per descobrir. Per saber la seva història, plena de lluites per la dignitat dels seus homes i dones, d’arreu del món, sotmesos al colonialisme a Àfrica, Índia, Xina i que ara rep amb braços oberts el seu mestissatge amb múltiples restaurants amb cuina de Goa, d’Angola, Cap Verd, Moçambic, Macau...

Portugal, Lisboa, tan pròxima en la geografia però tan desconeguda. Més propera gràcies a escriptors nostrats que ens l’han donada a conèixer, com l’amic Sebastià Bennassar, i tants d’altres.

Lisboa, tan nostra, que ens permet, amb la seva televisió, conèixer els esdeveniments de Brussel.les enfront de clamorosos silencis d’altres.

Lisboa tan plural, tan amable, tan propera, que ens convida a tornar sempre que puguem.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Lila Thomàs i Andreu, fa dervers d'un any

He de demanar disculpes als lectors i lectores, per una errada imperdonable, només fruit de la mala passada de la memòria... El militar de la UMD que va morir fa uns dies no era de llinatge Pitarch sinó MIGUEL BOUZA MARINO.
Imperdonable, vaig llegir una necrològica a un diari espanyol i vaig confiar amb la memòria...

Valoración:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris