algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín:

Els nòmades que sempre seguit observen

Examen de mots i expressions per ordre cronològic, «... gemecs entre els arbres, sacrifici del mateix entorn laminar, / com una nafra que ofega...»; «...com una abnegació del mal temps passat.»; «...un mar vençut que ha infectat la prudència,...»; «...l’hivern esqueixat...»; «...l’entrega a l’alcohol...»; «...somnis inútils, il·lusions perdudes...»; «tota acció pertany a l’ordre establert,...»; «fracàs que besa...»; «vull expulsar de les encletxes dels ossos»; «...la nit s’acovardeix...»; «es poden comptar els minuts oblidats»; «...l’aire engoleix cendra liquada.»; «si la vols sencera, escapa d’aquesta involució.»; «...destructiva i constant, la roca creix.»; «l’arrel s’enfonya més fons que l’infern,...»; «...juga amb la mort i les paradoxes...»; «l’abandó suggereix l’exili,»...i d’aquesta desolada manera fins al darrer poema del llibre Nòmades, de Joan Josep Barceló, premi Castellitx de poesia d’enguany que ha editat Documenta Balear.

El poemari de Barceló transmet, perquè la poesia transmet, no explica, una experiència de dolor intens, de coses irremeiablement perdudes. Per això el nòmada inicia la ruta, potser a la recerca d’on roman un nou esperit. L’escriptor ho fa amb un poemari minimalista, quant a l’extensió. Cent quaranta versos, si no hem errat els comptes. N’hi ha a bastament. Versos d’extensió irregular amb alteracions gramaticals, segons indiquen els preceptes del català normatiu. És natural, la poesia contempla la subversió dels hàbits de lectura. Endemés, els codis de la semàntica del nòmada no són els característics d’una trajectòria quotidiana.

Hem de pensar que el llenguatge poètic no facilita la comprensió realista, ni promociona la racionalitat segons els usos corrents; pràctica que no estalvia —tampoc ara en el cas de Barceló—  enartament al lector atent, avesat a llegir versos. Barceló aquest pic no ha fet una poesia preciosista, sumptuosa; l’austeritat, però, no decep perquè s’ajusta a l’objectiu previst; per això hem dit que basta amb el nombre de versos que ens ha presentat. Tampoc no ha escrit cap poesia d’aquestes que semblen anar paral·leles als lectors, de tan poca substància dolça que tenen, excessivament rígides: l’escapada del nòmada i el seu deambular és auster, aquest és el desideràtum que el poeta ha sabut expressar amb les paraules justes, segons el nostre gust. Poesia equilibrada, per tant.  

El poeta argentí Roberto Juarroz va manifestar que «La esencia de la poesia està en los cabos sueltos». Hi estam d’acord, però això no vol dir que l’expressió del poeta hagi de ser incompleta perquè la poesia no diu coses, les suggereix. També segons Juarroz, l’origen de la poesia consisteix en una conjunció de la idea i de la forma, posteriorment separades per raons enigmàtiques. És per això que el lector sovint s’encalla, quan en llegeix, perquè no hi ha la noció argumental lineal; hi ha sensació de discontinuïtat del sentit, cosa que no vol dir que allò que escriu el poeta no en tengui. És el cas del llibre Nòmades perquè la línia continuista atorga la categoria de poemari, no la d’un simple aplec de poemes. Els versos no elucubren, no són una simple substitució del raonament a l’ús per a transmetre quelcom d’inexplicable; el que passa és que en poesia no cal arribar a cap conclusió: la successió d’arguments topen perquè n’hi ha prou amb emocionar el lector.

En una societat experta en el foment de la ignorància, supeditada, la multitud, al llenguatge que considera lògic, el poeta no pot escriure des del seny del benpensant perquè els seus versos, lluny de voler explicar res, diuen les coses d’una altra manera; un poc restringida, sí; apartada també, de la xerrameca. Ni personatges sòlids, ni descripcions detallades, a despit de l’anècdota. La intuïció, la percepció de les coses de manera instintiva, antirealista de la versió oficial: l’inconscient que flueix i supera la intel·ligència (artificial) dels sofistes, sempre prosaics en excés. Sovint sentim a dir que el silenci és elegant. Doncs és per això que ara el poeta s’expressa amb poques paraules, les justes i necessàries.

La coberta del poemari de què tractam avui, té un caràcter prou simbòlic; l’espai obert d’un panorama desèrtic, però essencial. Allò que és accidental, quotidià, no ha fet profit, d’aquí ve la vocació de nòmada; ans al contrari, provoca desfici perquè les expectatives del dia a dia intimiden. El poeta escriu amb la intenció de revocar l’habitud; els paisatges desmesurats, amb límits imprecisos, el desordre cercat, dificulta que l’adversitat pugui concretar-se, i a la inversa: el nòmada no sap, no vol, annexionar ni espais ni indrets.   

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris