cielo claro
  • Màx:
  • Mín:

“Si hay que hacer falta, se hace”

Si hay que hacer falta, pues se hace”. Vaig sentir aquesta frase, adreçada als seus jugadors, en boca de l’entrenador d’un equip de futbol al·leví. Parau esment que estam parlant d’infants de 11 o 12 anys. Vaig quedar completament bocabadat. De veritat que és això el que ensenyam als nostres fills? Aquest és el concepte de l’esport que tenen els entrenadors de futbol d’aquest país?

Però la cosa no va de futbol, ni dels valors de l’esport infantil. Hores després, vaig reparar que, potser, la frase reflecteix el tarannà d’allò que representa ser espanyol. Perquè estam en mig d’uns fets que han fet caure totes les màscares. El comportament d’aquell entrenador no era gaire diferent del que mostra Mariano Rajoy i el Govern del Reino d’Espanya davant qui no pensa com ells. Es tracta de guanyar perquè, ja ho digué la Sra. Cospedal, això és una guerra. I en una guerra hi ha vencedors i hi ha vençuts. I es tracta, evidentment, de guanyar a qualsevol preu, és a dir, ja sigui respectant les regles del joc, o no.

Just abans d’aquesta il·luminació (això és una traveta per facilitar la vida dels trolls que ens anomenen il·luminats), pensava titular aquest article “Rajoy, el colpista”. Volia explicar, justament, que el president del Govern espanyol no ha tingut cap escrúpol a botar-se totes les regles de l’ordenament constitucional, aquestes que tant s’omple la boca de dir que s’han d’obeir i respectar. La llei només s’ha de respectar quan beneficia els interessos propis, ens ve a dir don Mariano. Tothom veu que ha actuat al marge de les resolucions del Congrés dels Diputats, s’ha passat per l’engonal la separació de poders i, en definitiva, ha perpetrat un cop d’estat, les conseqüències del qual em sorprèn que encara no hagin caigut amb tot el seu pes sobre les espatlles dels criminals.

Vaig pensar: no se si l’1 d’octubre hi haurà o no un referèndum d’autodeterminació al Principat, però el que hauria de ser inqüestionable és que l’1 d’octubre Rajoy ja hauria d’haver deixat de ser president del Govern d’Espanya. Al menys, així seria en un país normal però, és clar, no parlam d’Uganda; parlam d’Espanya.

A l’acte convocat per Més aquest diumenge a Inca, Ferran Civit, diputat d’Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya, deia: “Espanya no és un estat, és un “reino” i, com a tal, prefereix envestir una guerra abans que perdre una part del seu territori”. Ben cert, perquè la gravíssima situació a la qual ha portat la ceguesa i la caparruderia del senyor dels plasmes no té marxa enrere, i l’únic que ha aconseguit és convèncer els indecisos i fer canviar d’opinió als partidaris del no.

Alguna cosa no funciona en una societat, quan els seus principis morals permeten que s’ensenyi a un infant aquesta mena de maquiavel·lisme atlètic segons el qual està justificat fer-li la traveta, és a dir, fer-li mal físic, a l’adversari. Si aquest és el paradigma de les Espanyes, és ben natural que aquells que no comparteixen els seus principis vulguin partir i establir les bases de la convivència ciutadana sobre pilars diferents.

Mentrestant, però, a l’altre costat, hi trobam flors, cants, música, gloses, somriures, seny. Àvies que mai no haurien sortit al carrer per manifestar-se, penjant cartells demanant poder votar. Quan, de Mallorca estant, la gent em demana “com acabarà, això?”, responc que això no acabarà, perquè ja no hi ha marxa enrere. Espanya va trigar 10 anys a reconèixer la independència de Mèxic. Passarà quelcom semblant al Principat? I què? En qüestió de setmanes, no reconeixerem les estructures actuals de l’Estat espanyol, obsedit en autodestruir-se abans de permetre la llibertat de la seva ciutadania. No acabarà diumenge, i res no serà com abans però, a hores d’ara, Catalunya ja ha guanyat. Ja hem demostrat al món que som un poble pacífic, respectuós i capaç de tenir un paper protagonista a l’escena internacional. I l’Estat català serà un fet, no importa si dia 2 d’octubre o l’any qui ve.

Ara bé, el que és del tot incomprensible és l’actitud de seguidisme i complicitat del partit que un temps era l’alternativa de govern de l’esquerra i que ara sembla més aviat haver-se convertit en una llegenda urbana. No sé què pretenen els estrategues de la dreta colpista, però tampoc entenc què pretén el PSOE amb aquest silenci i manca de definició. Ja sabem de què va això de la pretesa neutralitat: Si no estàs contra els colpistes, ets part del cop. I el que quedi d’Espanya, si és que queda res, després de diumenge qui ve, haurà de menester algun esborrany de projecte de com volen reconstruir el seu Estat des de les cendres. Ara per ara, no sembla que ningú sàpiga com ho han de fer.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per *, fa dervers d'un any

Veo tanto odio, disparates, fanatismo y sectarismo, que por muchas ganas que tenga, y tengo, en contestarte no perderé un solo segundo. Per tú es pollastre.

Valoración:0menosmas
Per Idò sí., fa dervers d'un any

Està ben vist que les lleis, pels qui comanden, han de ser interpretades a l'estil de la "llei de l'embut": per a mi la part ampla, i per a tu l'estreta. I no sembla que això canvii en molts d'anys.

Valoración:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris